Perodisme amb propòsit

Joves de vint anys entrevisten mig centenar de sèniors de l’Hospitalet i el Baix Llobregat que amb la seva activitat mantenen el batec de les seves poblacions

El territori Llobregat ha entrat al 2026 conscient de que aquest any serà important per als que vivim al sud de l’àrea metropolitana de Barcelona per la multitud de fites i la densitat de projectes i d’obres que comencen o arriben al seu punt de finalització i de relats que es consoliden o mantenen el debat obert en una comarca, el Baix Llobregat i una ciutat, l’Hospitalet, la segona de Catalunya, que es mira al mirall del futur intentat reconèixer-s’hi. Desgraciadament, el lent discórrer de moltes infraestructures ocupen un lloc preeminent de la llista de fites. En el nostre top de pronòstics per a 2026 destaquen obres inconcluses, com la variant de Sant Boi per unir la Ronda Litoral amb la C-32, la famosa “pota sud” que tenia que inaugurar-se pels Jocs Olimpics de 1992 i que és la nostra autèntica Sagrada Família comarcal: però també hi ha altres obres que, si no hi ha girs inesperats dels esdeveniments, avancen a pas de tortuga, com la connexió dels Ferrocarrils entre Plaza Espanya i Gràcia que unirà la línia Llobregat amb Anoia, o millorar el transport públic del Delta per connectar Cornellà amb Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels.  La necessitat d'habitatge assequible, l'adaptació a les noves tecnologies, la correcció de disfuncions a la mobilitat o l'impuls de nodes del coneixement continuen sent prioritats clau i formaran part dels debats enguany en la recta final cap a la batalla del Baix a les eleccions de maig de 2027. Els partits ja comencen a preparar-se. Però entre tots els problemes, la crisi de l’habitatge o habitacional com diuen els polítics, és la que lidera les preocupacions de la ciutadania. Així ho reflecteixen les darreres enquestes, on la dificultat per accedir a un sostre inquieta a la població per sobre de l’atur. Afortunadament, el soterrament de les vies de Sant Feliu sí avança a bon pas. A finals de l’any començaran les obres de soterrament de la Gran Via a l’alçada de l’Hospital de Bellvitge. A més del debat de les infraestructures i de mobilitat, el 2026 també serà un any metropolità de molt moviment cultural, d’impuls econòmic, esportiu i la política marcant el pas. Un any intensiu en el que Next Llobregat serà el mirall dels que passarà. Mirem la bola de vidre?

El popular presentador del programa de televisió “Saber y ganar” de la 2 de RTVE, Jordi Hurtado, veí de Molins de Rei des de fa 23 anys i que va néixer al veí municipi de Sant Feliu, ha donat amb el seu pregó el tret de sortida de la 175 edició de la Fira de la Candelera, en un acte conduït per l’actriu i model molinenca Júlia Lara. El pregó ha posat l’accent en el caràcter col·lectiu de la Fira i en el paper fonamental que hi han tingut, al llarg de la història, la pagesia, els expositors, el teixit comercial, les entitats i la ciutadania de Molins de Rei. Aquesta 175a edició vol ser un homenatge a totes les persones que, generació rere generació, han contribuït a fer créixer la Fira i el municipi. El també actor de doblatge, Jordi Hurtado, ha reconegut en el seu discurs que “és un honor poder viure aquest moment únic i inoblidable” i ha explicat que després de 23 anys vivint a Molins de Rei, “estimo la vila, les seves tradicions i la seva gent, i quan arriba la Festa Major i la Fira de la Candelera em sento realment orgullós de pertànyer a un col·lectiu tan especial i autèntic”. En el seu parlament també ha fet una immersió en la història de Molins de Rei i de la Fira de la Candelera, repassant les fites més importants en aquests gairebé dos segles d’història i connectant-les amb aspectes de l’actualitat.

Les dades publicades per Aigües de Barcelona a l’agost de 2025 confirmen amb xifres una realitat que fa temps que es percep sobre el terreny: el Baix Llobregat és un dels territoris més castigats per les pèrdues d’aigua de tota l’àrea metropolitana. A Molins de Rei, el 26,4 % de l’aigua que entra a la xarxa no arriba mai als usuaris, i gairebé tot aquest volum —un 24,8 %— es perd per fuites o escapaments. A Corbera de Llobregat, la pèrdua total se situa en el 6,6 %, amb un 3,3 % atribuïble directament a fuites. El cas més greu és el de la Palma de Cervelló, on gairebé la meitat de l’aigua —un 47,5 %— es perd pel camí, i un 44,2 % ho fa a causa del mal estat de la xarxa. Aquestes xifres posen en context la situació dels municipis del Baix Llobregat inclosos en la nova concessió d’abastament impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. No arriben a aquesta licitació en igualtat de condicions. Al contrari: arrosseguen des de fa anys una combinació de problemes estructurals —xarxes obsoletes, urbanitzacions disperses, orografia complexa i manca d’inversió sostinguda— que la sequera persistent no ha fet més que agreujar.

L'exalcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, Núria Marín Martínez, que actualment és la delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid, reflexiona sobre els quinze anys que s'han complert de la refundació i la implantació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona tal com la coneixem, el seu impacte al territori i la seva estructura en una entrevista realitzada per Marta Pascal& UPF. L'entrevista forma part d'un conjunt de tres publicades més per RethinkBCN, butlletí de la Societat Barcelonesa d'Estudis Econòmics i Socials de la patronal Foment del Treball de Catalunya. En aquest enllaç (https://rethinkbcn.cat/es/la-serie-de-entrevistas-de-marta-pascal/#msdynmkt_trackingcontext=abb16739-f405-449a-aa09-f3db93c90200) també es pot llegir en un sol article les 4 entrevista. Responen a Pascal l?alcalde de Barcelona, ​​Jaume Collboni, l?exalcalde Xavier Trias, il?expresident de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, a més de l?exalcaldessa hospitalenca. El conjunt de les quatre entrevistes ofereix un retrat ampli de la realitat de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ​​des del naixement i fins a l'actualitat, incloent-hi el debat sobre l'encaix entre la Gran Barcelona i Catalunya.

Els guardons Fava de Cacau de Sant Vicenç dels Horts han premiat enguany les 50 millors pastisseries de Catalunya, durant la gala celebrada al CCC Virgínia Amposta d’aquesta població dins els actes de la Mostra Internacional de Pastisseria, que ha celebrat la novena edició el cap de setmana del 24 i 25 de gener. Els Fava de Cacau també han distingit la Magma BakeryLab, de Barcelona, com la pastisseria més innovadora i Dolços Alemany 1912, d’Amposta, la de major valor històric, mentre que el flamant premi La Fava d’Or de les Pastisseries –novetat enguany– ha tingut un triple empat: Morreig (Barcelona), Carrió (Barcelona) i L’Obrador (El Vendrell). La gala dels guardons Fava de Cacau ha celebrat la seva setena convocatòria en un acte presidit per l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, Miquel Comino, i que ha comptat amb una àmplia representació del món de la pastisseria, que se cita en aquesta població cada any. Els Fava de Cacau de Sant Vicenç dels Horts constitueixen el reconeixement de major prestigi en el sector a Catalunya. El seu jurat, coordinat l’especialista Marc Balaguer, està integrat per professorat de pastisseria, periodistes de gastronomia i pastissers i pastisseres que no disposen de cap establiment en propietat perquè exerceixen el seu ofici a restaurants, acadèmies o altres institucions.

Diumenge 25 de gener, commemoració de la conversió de Sant Pau al caure del cavall, s’ha celebrar la 42 edició del concurs nacional d’estelladors a Torrelles de Llobregat amb molta participació, tant de talladors de llenya com de públic assistent a l’explanada que hi ha davant del pàrquing de la Catalunya en Miniatura i de la masia Can Balaix de Baix. Estellar és un dels oficis del bosc que no desapareix, però ara hi ha un altre enfocament, més romàntic i minoritari, doncs la ciutadania té calefacció i altres formes d’escalfar-se, però la llenya sempre formarà part de les llars perquè crea un món de sensacions que no es troben amb els aparells moderns. Però la fita més important del concurs d’estelladors de Torrelles és que promou que el bosc s’ha de mantenir i cuidar tot l’any amb els voluntaris que participen. Només així es fa prevenció de cara a evitar els incendis forestals, doncs ja se sap que aquest sinistres és millor evitar-los a l’hivern amb tasques com les d’estellar per deixar net el sotabosc.

Santiago Ballesté, president d’AEBALL, és una de les veus més sòlides del teixit empresarial del Baix Llobregat. Amb una trajectòria de dècades en el sector industrial i en la representació patronal, la seva mirada combina experiència territorial i una clara consciència de les transformacions demogràfiques que afronta la comarca. Parla amb precisió i amb una idea central: cal entendre l’envelliment no com un problema sinó com una oportunitat per a la competitivitat i la cohesió social. Aquesta convicció es reflecteix quan afirma que el Baix Llobregat viu “un doble fenomen: per una banda, un envelliment progressiu de la seva població autòctona, i per l’altra, l’arribada de població més jove d’altres zones”. Aquesta mirada matisada parteix d’un diagnòstic contundent. Segons Ballesté , “la tendència general és clara: l’índex d’envelliment augmenta”. Les conseqüències econòmiques i laborals són inevitables, ja que això implica “una reducció relativa de la població en edat de treballar i una pressió creixent sobre els sistemes de protecció social”. L’alerta s’accentua quan adverteix que aquesta situació pot derivar en “una fuga de talent sènior experimentat si no s’adopten polítiques actives”.

L’il·lustradora, dissenyadora gràfica i integradora social Elisabeth Justicia parla obertament sobre l’edatisme i com aquest impregna el nostre llenguatge, les relacions i la manera d’entendre l’envelliment. Explica que el seu projecte “Dominga habla sola” va néixer gairebé sense premeditació, com una resposta íntima a aquest fenomen. “Dominga neix una mica sense pensar què suposaria. No esperava que creixés tant com ho ha fet fins ara”, admet. Segons l’artista, el personatge va sorgir “de la necessitat d’expressar les meves frustracions, les meves reivindicacions i el que sentia en un món que gairebé no escolta les dones grans”. Justicia explica que la llavor de Dominga és personal i emotiva. “Quan em vaig plantejar crear un personatge per parlar del que em passava, el que em passava era la meva àvia, perquè és qui m’ha construït en certa manera. Jo soc qui soc gràcies a ella”. Recorda que va viure amb la seva àvia des dels quinze anys, en plena adolescència, “una etapa en què tot t’influeix molt. Mentre les meves amigues admiraven les Spice Girls, jo començava a admirar la meva àvia”. D’aquella convivència va néixer, diu, “una visió de la vellesa com una etapa plena, no com final”.

En una societat que envelleix ràpidament, però sense complexos, el psiquiatre i consultor del Servei Especialtizat d'Atenció a les Persones (SEAP), Josep Moya, convida a revisar la manera com es percep la vellesa i, sobretot, com es tracta a les persones grans. “Tenim una població molt heterogènia”, assenyala. “Hi ha gent gran plenament activa, adaptada a la tecnologia, i d’altres que no ho estan. Però això no pot justificar que se les exclogui o se les infantilitzi”. Moya alerta que moltes barreres socials i emocionals comencen en els petits gestos quotidians. “Una de les dificultats més freqüents és l’accés als serveis”, diu. “Alguns són especialment desagradables amb la gent gran, per exemple quan es cal demanar una cita prèvia, la majoria de portals web són horrorosos. Per a persones amb dificultats cognitives o que simplement no s’han volgut adaptar a la tecnologia, això és gairebé impossible”. El tracte, segons ell, és un dels grans termòmetres del respecte social. “Tutejar o tractar de vostè però no anar canviant d’un a l'altre, infantilitzar o invisibilitzar... Quan t’infantilitzen, la resposta ha de ser contundent: és ofensiu. El que hi ha al darrere és el perjudici que, per tenir certa edat, tens un deteriorament cognitiu, i això potser cert o no, no justifica cap de  les males maneres d’adreçar-se a una persona gran”.

Nascuda a l’Hospitalet, Maria del Carme Rimbau Cabrera va créixer entre caixes de fruita, rialles de mercat i una vida de barri que avui, diu, “gairebé ha desaparegut”. L’espai que la va veure créixer és també el que l’ha empès tota la vida a comprometre’s amb la seva gent i amb la memòria col·lectiva. La seva infantesa va transcórrer entre la parada de verdures que els seus pares tenien al mercat. Aquell territori d’olors i veus li va ensenyar què vol dir comunitat: cuidar, escoltar, formar part d’un teixit que sosté molt més que el comerç del dia a dia. Encara avui, quan torna al mercat, diu que és com obrir un calaix ple de records que no s’esborren.  

La vida de Joan Torres Carol és un recorregut intens per la història política, social i urbana de Catalunya. Enginyer de formació i servidor públic per vocació, va ser una figura clau en l’ordenació del trànsit i la mobilitat de Barcelona durant dècades, amb un paper decisiu en la transformació que va culminar als Jocs Olímpics del 1992. Tanmateix, el seu relat comença molt abans, en un entorn familiar i educatiu que acabarien marcant la seva manera d’entendre el servei públic.

La història de Pura Velarde es sosté sobre un principi que travessa tota la seva vida: la necessitat d’organitzar-se per transformar l’entorn. Ella no ho explica des de la nostàlgia, sinó des d’una convicció que no ha perdut força: les coses canvien quan la gent es mou. La seva arribada a Cornellà el 1966, en ple creixement urbà i social, la va situar davant d’una realitat on faltava gairebé tot i on la ciutadania aprenia a reclamar allò que no tenia. No hi havia hospitals, guarderies i faltaven escoles. Aquest va ser el punt de partida d’un compromís que mai no s’ha apagat.

Conxita Sánchez va néixer a Sevilla (1954) i arriba a Sant Joan Despí el 4 de desembre de 1971, amb 17 anys. Construïda en plena dictadura, la seva consciència social ja es va canalitzar al moviment veïnal, sindical i feminista. per la seva participació i iniciativa a varies protestes de la època, lluitant per el dret dels treballadors i la dona. Just per aquest activisme, va ser detinguda al abril de 1974, un episodi dur que ella mateixa reconeix que no ha pogut explicar fins fa pocs anys, però que la impulsa a implicar-se encara més amb el activisme. Ha estat regidora de l’Ajuntament de Sant Joan Despí i consellera comarcal del Baix Llobregat. Actualment, està vinculada al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL), entitat de la que va ser presidenta, i a projectes de memòria democràtica, consolidant-se com una sènior que manté una presència activis en la vida política. 

Amb setanta anys llargs i una vida dedicada al treball col·lectiu, Josep Maria Rañé continua transmetent la mateixa serenitat amb què afronta els conflictes des de jove. Neix a Sant Just Desvern i comença com a delineant en una fàbrica de formigó, un entorn on descobreix aviat la força i els límits de la lluita obrera. L’acomiadament que rep l’any 1978, després d’impulsar la UGT a l’empresa, no l’ensorra; al contrari, obre el camí que defineix tota la seva trajectòria. Des d’aquell moment, es vincula al sindicat amb dedicació plena i aprèn que els conflictes només tenen sentit si s’orienten cap a una solució pactada.

Es pot afirmar que no totes les persones grans estan soles. I, tanmateix, massa sovint, la imatge que projectem d’elles a l’esfera mediàtica és precisament la de la soledat no volguda. Aquest estereotip, més que una fotografia social, és una simplificació que amaga una realitat complexa. És cert que l’envelliment comporta pèrdues familiars, d’amics, de rols, etc. I que la soledat és una companya que pot aparèixer quan el temps de vida s’allarga, tot i que no necessàriament. La soledat no volguda, no és majoritària, però sí que està prou present per a preocupar les institucions públiques. I dins d’aquest escenari, són les dones les que més la pateixen: perquè viuen més anys, perquè sovint han tingut menys xarxes socials pròpies o, simplement, perquè la vida les ha deixat més soles.