L’escriptor i historiador Ireneu Castillo revela en el seu últim llibre, Els últims masos de l’Hospitalet, el perill de pèrdua dràstica del testimoni agrícola de la ciutat, precisament quan antigament aquesta activitat n’havia estat la principal. El que avui és una ciutat industrialitzada i plena d’edificacions, en el seu dia va ser un poble agrícola amb més de tres-centes masies originals.

Durant la conferència de presentació del llibre, Castillo ha aportat xifres impactants sobre la transformació del municipi. De les 339 masies que existien històricament, des de Finestrelles fins a la platja —avui el port de Barcelona—, actualment només se’n conserven 25, fet que representa amb prou feines un 7% del patrimoni original. L’autor assenyala la “ceguesa de la quotidianitat” com una de les causes que aquest llegat passi desapercebut per a la ciutadania.

Sense referents del passat agrícola

El canvi de paisatge que s’ha pogut apreciar durant la seva xerrada ha estat radical: l’any 1958, l’Hospitalet comptava amb més de 2.000 hectàrees de zona agrícola altament fèrtil. Tanmateix, l’arribada d’onades migratòries, el creixement urbanístic desmesurat i l’expansió de naus industrials han reduït aquest espai a la mínima expressió, deixant les generacions actuals i les noves sense referents del seu passat agrícola.

Ireneu Castillo explica que les masies no eren construccions sense un motiu aparent, sinó que aquestes edificacions històriques servien com a centres de vigilància i producció del camp, adaptades al medi. A causa del clima, les masies estan orientades al sud per maximitzar la insolació, una herència de la “Petita Edat de Gel” —dels segles XIII al XIX—, quan el clima era molt més fred.

La jerarquia visual tenia una correlació entre l’entorn i la construcció: els arbres grans indicaven una masia de grans dimensions, mentre que els arbres petits corresponien a masies d’una sola planta. L’ús de bigues de fusta era un dels principals recursos constructius pel fet de ser un material econòmic, però entre els masos també s’hi troben materials com la pedra o la ceràmica.

Tres tipus de masies

L’autor classifica les masies en tres tipus segons la riquesa dels seus propietaris: des de les més humils d’una sola planta, com Cal Capella, passant per les de dues plantes i golfes, fins a les més senyorials, que sumaven alçària a mesura que augmentava el poder adquisitiu.
 

Actualment, el 65% de les masies que queden dempeus són de propietat municipal. La concentració més gran es troba al barri del Centre, amb 11 edificis, mentre que la resta estan disperses, amb diverses masies destacades al barri de la Marina.

Entre els exemples que cita Castillo destaquen:

Ca n’Espanya: actual Museu de la ciutat, salvat de l’enderroc gràcies a la Cambra de la Propietat després que l’alcalde de l’època volgués derruir-lo.

Can Sumarro: antiga propietat de la família Prats, avui convertida en la biblioteca central després de ser cedida al municipi.

Can Trabal: situada al Camí de la Cadena, és l’única que manté el seu entorn agrari i conserva les últimes 40 hectàrees de les 2.000 que havien existit.

Castell de Bellvís: un cas fascinant en què, en intentar enderrocar una masia agrícola, es va descobrir que amagava un castell romànic del segle X.

Can Rigal cau a trossos

Malgrat la seva actitud positiva, Castillo no amaga la preocupació per l’estat actual d’alguns edificis. Denuncia que la masia de Can Rigal “cau a trossos” i només té protecció per a l’escut de la porta, mentre es perd una estètica amb referents del nord d’Itàlia. Així mateix, avança un futur incert per a la Torre Gran, la més gran del Delta, i afirma que els pressupostos previstos per al 2030 no arribaran a temps per salvar-la.

També menciona les anomenades “masies fantasma”, com Can Jensana, oculta a la vista a peu de carrer però visible des de les altures, i Ca l’Esquerra, avui envoltada d’un aparcament de camions i en perill de desaparèixer si els propietaris decideixen cedir-la.

El missatge final d’Ireneu Castillo és una reivindicació de l’educació i la divulgació. Segons l’autor, les mobilitzacions individuals no són suficients; cal una consciència col·lectiva dels barris per evitar que el que queda d’història es converteixi definitivament en passat. “Si els veïns perden una cosa que no sabien que tenien, no els importarà”, adverteix, alhora que critica les rehabilitacions que alteren totalment l’essència i la història d’aquests edificis. Per això, l’historiador posa el focus en la conscienciació popular sobre les masies i reivindica que les seves històries ressonin més pels carrers de l’Hospitalet.