El “Gaudí que no va ser” al carrer Major
Hi ha una confusió habitual entre els qui passegen pel centre de Madrid. En trobar-se amb les formes sinuoses, gairebé vegetals, del Palau de Longoria (actual seu de la SGAE, al carrer Fernando VI), el visitant inexpert acostuma a exclamar: “Això ha de ser de Gaudí”. No ho és. És obra del genial José Grases Riera, un homenatge a l’esplendor del modernisme català que florí a principis del segle XX.
Tanmateix, la capital d’Espanya va estar a punt, molt a prop, d’acollir una obra autèntica del mestre de Reus. El vincle històric es remunta a l’any 1892. Els empresaris catòlics Fernández i Andrés van encarregar a un jove, però ja prestigiós Gaudí, el disseny d’un monumental edifici d’habitatges, oficines i comerços al mateix carrer Major de Madrid.
Gaudí va acceptar el repte i va arribar a dibuixar els esbossos del projecte. Fidel al seu estil incipient, va idear una façana revolucionària per al Madrid castís i vuitcentista, dominada pels seus característics arcs parabòlics i una estructura que hauria trencat tots els motlles urbanístics de la Vila i Cort. Per què no es va construir? El xoc cultural i burocràtic va ser insalvable.
L’Ajuntament de Madrid de l’època, encotillat en normatives estètiques molt rígides, no va entendre l’audàcia del català, i les desavinences tècniques van acabar enterrant els plànols en un calaix. Madrid va perdre l’oportunitat històrica de tenir el seu propi tros de la Catalunya màgica. Tampoc no se sap gaire d’alguns dels seus projectes, ja que molts dels plànols originals de Gaudí es van perdre en l’incendi del seu taller durant la Guerra Civil espanyola, fet que va convertir la continuació de la Sagrada Família en un fascinant trencaclosques d’interpretació geomètrica.
Encara que Madrid es va quedar sense la seva obra, qui vulgui veure el treball de Gaudí fora de Catalunya pot visitar el Palau Episcopal d’Astorga, la Casa Botines de Lleó o El Capricho de Comillas (Cantàbria).