Hem celebrat el 99è Cafè filosòfic, portant a debat un tema molt proper i quotidià, familiar, sobretot en la gran quantitat de llars que, a hores d'ara, gaudeixen de la companyia d’una o diverses mascotes. Més que mai, hem fet filosofia de proximitat, lluny de les metafísiques i el sexe dels àngels. A la fotografia de Jordi Muñoz que encapçala aquesta crònica, apareixen, d’esquerra a dreta, el seu autor, Jaume Grau, el filòsof Ramon Alcoberro i l’autora del llibre Marta Vericat a l’Ateneu Santfliuenc dimecres proppassat.
Marta Vericat és doctora en Ciències Humanes per la Universitat de Girona i graduada en Filosofia per la UNED. El maig de 2019, també a l’Ateneu Santfeliuenc, vam presentar el seu llibre “Filosofia y toros. Un debate ético”, Edicions UAB, 2018. Suara, ens ha inspirat amb “Mascotisme. Un problema d’ètica animal”, Edicions Enoanda, 2025.
En diàleg amb el professor Ramon Alcoberro, doctor en filosofia i diplomat en teologia, i amb un públic entusiasta i participatiu, hem polemitzat sobre els nostres familiars no humans. Com ha dit Alcoberro: “L'ètica animal, l'ètica de l'aigua i l'ètica de la tecnologia són les noves fronteres de la filosofia moral i cal estar-ne al dia”. Hem d'eixamplar la mirada ètica, més enllà d'una interpretació antropocèntrica fins a contemplar totes les espècies que comparteixen la Terra amb nosaltres, tots els éssers vius.
Mascotes per omplir un buit a les nostres vides?
Li hem d’agrair a Marta Vericat que ens parli de coses que podem debatre en una taula de cafè, en un dinar familiar discutint amb els cunyats, o parlant amb nens, que en saben molt de fer preguntes. Tanmateix, això no vol dir que parlar de les mascotes sigui una frivolitat, un tema superficial. A mesura que avancem en la conversa, trobem aspectes de la nostra relació amb els animals que concerneixen d'una manera molt significativa la mateixa condició humana, i ens endinsem en les més íntimes profunditats de la nostra psicologia. Fins al punt d’interrogar-nos sobre la mútua dependència humans-mascotes; per què necessitem els animals: cerquem una utilitat, encara que sigui la d’omplir un buit a les nostres vides? Està moralment justificat alienar l'animal de si mateix i fer-li perdre la relació primària amb la naturalesa?
Ja vam debatre fa uns mesos, amb “Sobre la natura” de Stuart Mill, els prejudicis sobre la natura i la seva pretesa bondat, però fins a quin punt hem de convertir els animals en mansois i “pacifistes” quan a la natura la violència és inevitable? Si els volem equiparar en tracte a nosaltres, és una clara contradicció reclamar l'autonomia per a l'ésser humà i negar la seva capacitat d'un projecte de vida, sense parlar del nostre poder sobre la vida i la mort de les mascotes. Negar l’activitat sexual o crear races monstruoses que no es poden reproduir per si mateixes, acaba per construir un vincle d’amor/dolor del qual només en surten beneficiades la nostra comoditat i autosatisfacció.
Una puixant i pròspera economia de les mascotes
No podem oblidar l’existència d’una puixant i pròspera economia al voltant de les mascotes. Diu Vericat: “Existeixen escoles bressol per a gossos, aplicacions de cites, taxis especials per a gossos, sessions de spa, festes d’aniversari com les típicament humanes, passejades amb carrets com si fossin nadons o les disfresses, entre altres accions esperpèntiques. La trivialitat, que no falti”. És discutible que aquesta antropomorfització dels animals sigui justificable èticament, i no un pretext per alimentar una indústria tan monstruosa com els objectes que crea.
Mai no podrem defugir el pes de la història: des del Neolític compartim la nostra vida quotidiana amb els animals i les plantes, i resulta impossible una solució dràstica, com proposen alguns radicals. La qüestió de la millor convivència amb les mascotes resta oberta, i tampoc nosaltres hem pogut (ni ho hem pretès) oferir solucions vàlides i definitives. Diu Alcoberro: les mascotes acabaran sent ciutadans. Doncs, benvinguts a la polis.
Tornar al llistat 
