Aquest dijous 5 de novembre hem anat de nou a l’Espai de Sant Just per recollir la CLAU Nº 12 d’enguany. La CLAU és una obra artística de petit format que, per un mòdic preu de 20 euros, permet la continuïtat de les activitats de l’Espai al llarg de tot l’any, i està realitzada per un dels artistes amics i col·laborador habituals. A la imatge que encapçala aquesta crònica, Xesco Mercé intervenint màgicament la matèria de la memòria.

L’autor d’aquesta darrera Clau és en Xesco Mercé (Ivars d’Urgell, 1965, resident a Esplugues de Llobregat) de qui us hem parlat aquest estiu amb motiu de la seva exposició Mirador, a la Gòtika de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. La sèrie, que porta per nom TRIPTRIPS, consta de 70 tríptics (“de cromatisme virolat”, diu en Xesco), petits collages emmarcats amb porta diapositives, realitzats expressament per aquesta edició de la CLAU, en un petit format Polyvision (tres pantalles), homenatge a la tècnica creada per Abel Gance per la seva pel·lícula Napoleó (1927).  

“Nejasné” o records vagues de viatges amb novies que mai vaig tenir

Xesco Mercé ha treballat recurrentment amb aquests materials, amb petites sèries de “fotografies intervingudes”, fotos retallades i manipulades, provinents tant de la inesperada troballa de les fotos de viatges de la tieta ja desapareguda com de les pròpies; i que ja treballava amb els seus alumnes aprofitant fins i tot les fotos que els sortien borroses. Ja coneixem prou bé aquesta capacitat seva de donar una segona vida als objectes, als materials de la seva obra.

En el mur més gran, 1.000 diapositives manipulades, en blanc i negre, que Xesco Mercé va exhibir per primera vegada a la galeria Artoteka de Bratislava (Eslovàquia) l’estiu de 2025, i que duia el sonor títol “Nejasné…” que que, més o menys, voldria dir “Records vagues de viatges amb novies que mai vaig tenir”.

Comissaríem, redibuixem i destil·lem els nostres records

Aquesta mostra és el resultat de les reflexions d’en Xesco sobre la memòria: “Sembla evident que la memòria sap seleccionar alguns esdeveniments i moments i esborrar-ne d’altres, amb una finalitat higiènica lloable. Intentem mantenir l’equilibri de la memòria íntima més inclinat cap al vessant positiu i amable que no pas cap als records dolents o traumàtics. Comissaríem els nostres propis records, els redibuixem, els destil·lem, perquè no només configuren qui hem estat (o qui ens hauria agradat ser), sinó també qui som. D’altres els tenim sempre a punt per compartir-los amb els amics durant una agradable sobretaula, tot format una mena de memòria col·lectiva tribal o una llegenda familiar entranyable”.

Una elaboració immaterial que transcendeix la nostra intimitat vers una dimensió comunitària i social, i que permet compartir, no només els passats individuals en companyia, sinó la fabricació en comú d’instants viscuts que seran records en un futur, memòria creada i posada a disposició de tothom, una de les bases de l’amistat. 

Recreació que barreja el que ha estat amb el que podria haver succeït, o el que es voldria que hagués passat, un teixit entre la realitat potser desdibuixada i borrosa, la possibilitat i el desig; una creació sobre la pròpia vida i la memòria pròpia; realitat viscuda i ficció, una altra manera de viure. “Inventar-se i ressignificar el passat; enriquir les històries del passat”, diu en Xesco. La matèria de la memòria com a forma artística sobre la qual elaborar una obra i esculpir la nostra vida com ens agrada.