Vânia de la Fuente, metgessa, antropòloga i autora del llibre "La trampa de la edad", explica que “l’edatisme es refereix a la manera com pensem, sentim i actuem cap a altres persones o cap a nosaltres mateixos en funció de l’edat”. Segons detalla, “això inclou tres dimensions: els estereotips, que són la nostra forma de pensar; els prejudicis, que són la manera com sentim; i la discriminació, que és la nostra forma d’actuar”.

L’experta en envelliment recorda que aquesta discriminació pot afectar qualsevol etapa de la vida, tot i que sovint es vincula només a les persones grans. “L’edatisme es pot dirigir a persones de diferents edats. No afecta exclusivament la gent gran, encara que el focus acostumi a centrar-s’hi. Tot i que pot aparèixer al llarg de la vida, els casos solen concentrar-se en la joventut i en la vellesa”, assenyala en la seva participació al cicle Conversem sobre edatisme, impulsat per la Diputació de Barcelona.

Estereotips des de l’antiga Grècia

Sobre l’origen del terme ’edatisme’, l’especialista subratlla que “el sufix -isme ja indica que es generen desavantatges i manca d’oportunitats sobre la base de l’edat”, i afegeix que no és un concepte nou: “És fals pensar que és un terme actual; si ens remuntem a l’antiga Grècia, ja hi havia obres teatrals que mostraven una imatge molt estereotipada de les persones grans, sovint en rols còmics”.

Des del seu punt de vista, la indústria cosmètica i les plataformes digitals reforcen aquests estereotips, ja que “ens martellegen amb la idea de mantenir la bellesa associada a la joventut”, mentre que “la idea de productivitat, tan arrelada en la societat i vinculada exclusivament al rol laboral, és un autèntic brou de cultiu per a l’edatisme actual”.

De la Fuente també apunta al paper del llenguatge com a eina clau per reproduir o trencar aquests patrons. “El llenguatge no només descriu la realitat, sinó que també la configura activament. Les paraules i expressions que utilitzem poden ajudar a perpetuar l’edatisme o a posar-hi fre”, afirma. En aquest sentit, explica que al seu llibre inclou “una pàgina sencera de comentaris relacionades amb l’edat”, amb exemples quotidians com “estàs molt bé per l’edat que tens; soc gran, però em sento jove; no estàs en edat de…; ets un iogurí; o la joventut és l’únic defecte que es cura amb l’edat”.

Viure més anys sense envellir

L’experta alerta que aquesta manera de parlar reflecteix una categorització automàtica: “En menys d’un segon som capaços de reconèixer i categoritzar una persona basant-nos en l’edat, amb indicadors com poden ser les canes”, explica. “El problema és que aquesta categorització social ens predisposa a prendre decisions precipitades i pot conduir a biaixos i estereotips sobre un grup d’edat concret”.

Pel que fa a la percepció social de la vellesa, apunta que “les dones tendeixen a considerar que la joventut s’allarga més i la vellesa comença més tard que en el cas dels homes”, fet que atribueix a factors culturals del nostre país. Ara bé, en altres països, com Croàcia, explica que aquesta percepció no està tan establerta.

La metgessa i antropòloga també remarca que “la societat vol viure més anys, però rebutja envellir”. I afegeix que “moltes persones no s’identifiquen amb la imatge de vellesa que es projecta des dels mitjans. Hi ha tant d’estigma associat a la vellesa que, en general, la gent ni tan sols vol pensar en aquesta etapa”, lamenta. Segons dades que comparteix, “a Espanya només el 15% de la població espera amb ganes aquesta etapa de la vida”.

Què vols ser de gran?

“L’última vegada que ens van preguntar què volíem ser de grans, pensàvem en algú de 30 o 40 anys com a màxim. La vida avui és molt més llarga, però el nostre imaginari segueix limitat”, afirma. I afegeix: “No veiem les oportunitats que pot oferir aquesta etapa, ja que se’ns projecta com un moment d’inactivitat o d’aïllament. Algunes d’aquestes coses poden passar, com en qualsevol altra fase de la vida, però la vellesa s’ha pintat gairebé sempre des d’una mirada negativa”.

Finalment, De la Fuente defensa que cal trencar amb la tendència a homogeneïtzar les persones grans. “No té cap lògica pensar que totes les persones grans comparteixen la mateixa personalitat, característiques o valors”, diu. I recorda que l’edatisme és transversal i estructural: “El veiem en el món laboral, en l’àmbit sanitari, en l’accés a l’habitatge, als mitjans de comunicació, al sistema judicial o en la tecnologia. Les dades i els algoritmes sovint no representen les persones grans, i això també genera discriminació”.

L’experta busca contribuir a un canvi social profund: “Vaig voler escriure un llibre per generar la transformació social que busco: construir un món per a totes les edats. A través d’ell, intento donar eines perquè qualsevol persona pugui reconèixer l’edatisme en la seva vida i aprendre com desafiar-lo o fer-hi alguna cosa al respecte”, conclou.

Coautora de l'Informe mundial sobre l'edatisme de l'ONU 

Vânia de la Fuente-Núñez és mèdica i antropòloga, especialitzada en envelliment saludable. Ha liderat iniciatives com la Campanya Mundial contra l'Edadisme de l'Organització Mundial de la Salut. Actualment, exerceix com a assessora estratègica, formant part d’entitats, com per exemple: Grans Amics a Espanya. Col·labora amb mitjans de comunicació com El País, CNBC, Agència EFE i RTVE. També és coautora de l'Informe mundial sobre l'edatisme de l'ONU i autora del llibre La Trampa de l'Edad. A través de la seva experiència i mèrits, Vânia de la Fuente s’ha consolidat com veu influent i reconeguda en la lluita contra l'edatisme.
 

Narrativa basada en diversitat, salut i participació activa

Vânia de la Fuente-Núñez defensa que l’edatisme és malauradament una de les formes de discriminació més normalitzades i menys reconegudes. Defensa que aquesta discriminació afecta tant les persones grans com les joves, limitant oportunitats, condicionant percepcions i erosionant el respecte entre generacions. Des de la seva trajectòria ha promogut una nova narrativa sobre l’envelliment, basada sobretot en la diversitat, la salut i la participació activa. Per a ella, canviar el llenguatge i la mirada sobre l’edat és essencial per construir societats més justes i longeves, on envellir i la vellesa no estiguin mal vistes, i on viure més temps també signifiqui viure millor.