Volia saber què se sent al passar la nit a un aeroport. Què es veu, què se sent, què s'ensuma quan ja no hi ha trucades d'embarcament ni maletes rodant. Volia entendre què passa quan un lloc pensat per al trànsit es converteix, per unes hores, en una destinació final. Per aquest motiu, vaig decidir passar una matinada a la Terminal 1 de l'Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, des de la mitjanit fins a les cinc del matí.
 
No vaig anar sola. Em van acompanyar les persones i les històries d’aquells qui cada nit hi dormen sense necessitat d'ensenyar la targeta d'embarcament. Em van acompanyar també les dades i les respostes d'Aena i de l'Ajuntament del Prat de Llobregat. Aquest reportatge parteix d'una experiència viscuda, però també d'una qüestió que em segueixo preguntant: qui té cura dels qui ja no s'enlairen?

La invisibilitat és, paradoxalment, el que permet sobreviure a l’aeroport.

Invisibles entre els viatgers

Mentre els darrers avions aterren i algunes famílies esperen l’arribada dels seus éssers estimats, els sense llar dormen entre els bancs i els passadissos de l'aeroport. A l'aeroport d’El Prat són invisibles, desdibuixats entre els viatgers. Ningú els presta atenció i potser és aquesta invisibilitat la que els permet trobar tranquil·litat. No hi ha una sensació de rebuig ni de por, sinó una convivència silenciosa que, tot i no resoldre els problemes de fons, evita el conflicte.

L'olor a l'aire és un contrast interessant. L'espai fa olor de desinfectant i de menjar ràpid, però també hi ha una mica de llibertat, un aire lleuger que reflecteix les diferents possibilitats que s'obren en un lloc com aquest. Igual que els viatgers que esperen per a enlairar-se, els sensesostre semblen estar en un espai de transició, encara que la seva transició no està marcada per l'esperança d'un vol, sinó per la lluita de sobreviure en un espai que no està preparat per ser una llar.

Converses a la foscor

Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb algunes de les persones sense llar durant la nit, però la majoria no va voler ser identificada. Tot i que la situació és delicada, és interessant observar com l'aeroport, lluny de ser un lloc acollidor, es converteix en un refugi improvisat, no pas per elecció, sinó per la manca d'alternatives.

L’aeroport no és una llar, però ofereix allò que molts no tenen enlloc més.

Pedro, de 64 anys, em va explicar la seva història mentre descansava en una cantonada de la Terminal 1. "No tinc on anar. Vaig perdre casa meva i la meva feina. Aquí almenys hi ha banys, calefacció i seguretat", em va dir. María Elisabeth, una altra dona que estava en la mateixa situació, va coincidir amb ell en el fet que, malgrat les adversitats, l'aeroport ofereix més seguretat que altres llocs de la ciutat. “Aquí, encara que no sigui una llar, almenys puc dormir tranquil·la, sense por”, va compartir.

És evident que l'Aeroport d’El Prat s'ha convertit en un refugi, però no un refugi dissenyat per aquesta situació. La manca de suport institucional i d’un espai d’acollida adequat deixa aquestes persones atrapades en un limbe, sense la possibilitat d’accedir als recursos que necessiten. Tot i això, la convivència entre aquest grup i els viatgers usuals no sembla generar rebuig, sinó més aviat indiferència. L'aeroport, amb el seu flux constant de persones, sembla un espai neutral on els problemes d'un es dissolen en la rutina dels altres.

Perspectiva institucional

La resposta institucional davant la presència de persones sense llar a l'aeroport d’El Prat està condicionada per la complexitat de competències. Des d'Aena, entitat que gestiona l'aeroport, subratllen que la seva responsabilitat principal és vetllar per la seguretat i el bon funcionament de les operacions aeroportuàries. “El nostre enfocament se centra en la seguretat de les instal·lacions, i qualsevol actuació social s'ha de coordinar amb les administracions competents”, expliquen des del seu departament de comunicació.
 
Paral·lelament, Bertran Cazorla, cap del departament de Comunicació de l'Ajuntament del Prat de Llobregat, incideix en que el fenomen del sensellarisme a l'aeroport exigeix un abordatge conjunt. "L'aeroport és una infraestructura de país que requereix un enfocament de país. No podem ser els únics municipis que abordem aquesta problemàtica en solitari", assenyalen des del consistori. Tot i que El Prat disposa d'un dispositiu local per a persones sense llar, el fenomen a la terminal presenta característiques pròpies, i la seva atenció supera les competències municipals.

Fins al gener del 2024, va existir un acord de cooperació entre la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, ​​l'Ajuntament del Prat i Aena. Des de llavors, aquest conveni no ha estat renovat, encara que des de l'Ajuntament del Prat asseguren que s'estan mantenint contactes per tal de reactivar un nou marc de col·laboració. "Considerem urgent i necessari establir un nou acord que reguli aquesta col·laboració. Esperem que el conveni anunciat pel Departament de Drets Socials de la Generalitat se signi com més aviat millor", expliquen fonts municipals.

Incertesa en competències

Pel que fa a actuacions recents, el consistori confirma que va ser informat per Aena i els Mossos d'Esquadra sobre una intervenció policial que podia afectar les persones en situació de sensellarisme. En aquest context, es va desplaçar a l'aeroport una treballadora social municipal, amb l'objectiu d'oferir atenció en cas d'urgència social, en coordinació amb el Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB).

Des del consistori també matisen que l'impacte d’aquesta situació al nucli urbà del Prat ha estat limitat, ja que el fenomen del sensellarisme a l'aeroport i a la ciutat respon a dinàmiques diferents. Davant les preguntes sobre perfils concrets o sobre si l'aeroport s'ha convertit en un espai de refugi davant de la manca d'habitatge assequible, l'Ajuntament remet a la Generalitat, administració competent en matèria de drets socials.

La mirada dels treballadors

Més enllà de la visió institucional, també vaig parlar amb Michelle, treballadora de l'aeroport a la zona de check-in de la Terminal 1. El seu testimoni aporta una perspectiva molt diferent, des de dins. "Hi ha 200 i tants indigents a la part del check-in i del metro, a la zona pública", explica. Durant el Mobile World Congress, molts van marxar, però en acabar van tornar. "A la nit no es pot anar a certs llocs. Utilitzen tots els banys i les dutxes. Hi ha moltes bronques", assenyala.

La calma aparent amaga una realitat de tensió i desbordament.

Un dels episodis que la va marcar més va ser el d'una persona que es va tallar els dits i va omplir el lavabo de sang. "I després n’hi ha un altre que va violar unes treballadores. Hi ha moltes denúncies. Està molt mal organitzat," conclou. La seva resposta mostra una altra realitat, una situació de tensió que conviu amb la calma aparent de l'aeroport, i mostra fins a quin punt el fenomen ha superat la capacitat de gestió.

Un futur incert

A l'alba, quan l'aeroport desperta amb l'arribada dels primers vols, les empremtes dels qui van passar la nit a El Prat desapareixen entre els primers raigs del dia. L'espera de molts, tan invisible com silenciosa, es dilueix entre els viatgers que arriben i se'n van. Tot i això, la seva presència segueix aquí, recordant-nos que hi ha realitats que no se solucionen amb un vol, que no s'esborren amb el pas del temps.

Quan ningú assumeix la responsabilitat, la vulnerabilitat queda atrapada en terra de ningú.

L'aeroport d’El Prat, dissenyat per a ser un espai de trànsit, es converteix durant unes hores en un refugi sense nom per als qui no tenen una destinació. Aquest moment sense quietud, quan tot sembla immers de nou en la rutina diària, ens fa qüestionar-nos sobre el paper de les nostres ciutats i les nostres polítiques davant d’aquestes realitats; tot i que invisibles, presents.