Si ser veterinari no és fàcil, ser-ho sense una taula on atendre els teus pacients és encara més complex. Vaig decidir escollir aquest tema perquè l'hospital del mar ha d'estar disposat a actuar davant de les múltiples situacions en què es pot trobar en salvar un animal de mar.

En arribar al recinte del Centre de Recuperació del CRAM (Fundació per la Conservació i Recuperació d'Animals Marins), ubicat al Passeig de la Platja del Prat de Llobregat, em va semblar un espai bell i molt ampli, amb la sensació d’estar en una selva. Un cop estava dins l’àrea de les tortugues, em vaig trobar amb la Pepita, la mateixa tortuga que va aparèixer al reportatge emès per Antena3, amb una ferida que travessava tota la seva closca. I vaig decidir que el meu reportatge s'explicaria a través dels seus ulls.

Explicar la ciència des de l’emoció permet entendre millor l’impacte humà al mar.

La “senyora Pepita”

“No sé quin dia va ser, només recordo que estava assolellat. No tinc un calendari a la pell. L'únic que recordo perfectament és que alguna cosa em va arrossegar cap a la superfície amb violència. El mar es va embolicar, es va tensar, i després ja no era aigua el que m'envoltava. Era soroll, fusta, mans, i peixos saltant per tot arreu. El meu cos, pesat i cansat, va colpejar el terra del vaixell. Va ser com si l'oceà m'hagués escopit.

No va ser la primera vegada que tenia contacte amb un humà, però sí va ser la primera en què no vaig sentir por. Em van observar amb un gran desconcert, i un d’ells va murmurar alguna cosa. Llavors em van anomenar “senyora Pepita”, tot i que no vaig entendre el perquè. No entenia res, només sabia que alguna cosa anava malament. Em feia mal la closca i em cremava com si estigués en flames. Una crosta d'éssers s'havia enganxat a mi: “cirrípedes”, en deien. Em cobrien com a una cuirassa aliena, com si l'oceà hagués intentat amagar la meva ferida sota un trencaclosques.”

Socórrer la meva closca

“Em van portar a un lloc que feia una olor diferent. Una olor salada, sí, però també ensumava el desinfectant, el metall, les mans netes. No era el mar. Era un espai blanc i lluminós, amb ecos de passos ràpids. El seu nom, vaig saber més tard, era CRAM.

Allà em van començar a tocar i em van netejar la ferida diàriament. Em parlaven, encara que jo no pogués respondre. Extreien teixit mort. Jo només tancava els ulls. Aguantava. Una de les persones deia que no sabien si podrien salvar-me. Que encara no sabien si el meu cos, trencat per una xarxa que no era per a mi, es podria tornar a moure com abans. Hi havia dolor, sí, però també una mica més. Hi havia cura.”

El mar ja no és mar

“Em parlaven amb calma, encara que de vegades escoltava ràbia a les seves veus. No per mi, sinó per tot allò que ja havien vist abans. Vaig saber que altres tortugues com jo arribaven per culpa dels humans. Totes. Que moltes vegades era el plàstic, les escombraries, els motors. Que el mar ja no era només mar. Que fins i tot quan hi tornem, no totes podem sobreviure.

Cap tortuga arriba ferida per causes naturals: sempre hi ha una acció humana al darrere.

De vegades escoltava algú parlar del final. De decidir si un animal ha de morir per tal de no patir. M'estremia. Pensava en si era això el que m'esperava a mi. Però amb sort, cada dia que passava respirava una mica millor. Vaig aprendre a fer servir les meves aletes per pujar i per baixar. A adaptar-me a aquest tanc que no era mar, però tampoc era presó.

No en veia d'altres com jo. Em van dir que les tortugues no vivim en grups, que preferim la solitud. Que si compartim espai, ens mosseguem. Per això, cadascuna té el seu propi racó, encara que els racons aquí siguin de sostre i parets.”

L’esperança de nedar

“Les persones del CRAM no em deien pel meu nom quan em tractaven. No per fredor, sinó per respecte. Deien que és millor no humanitzar-nos. Que som pacients, no mascotes. De totes maneres, jo ho sentia a les seves mans: el seu desig per què em pogués recuperar, la frustració de no saber si ho aconseguiria.”

Avui em pregunto si algun dia tornaré al mar. Si podré nedar sense que l'aigua entri a la meva ferida. Si podré surar amb la llibertat que tenia abans. No ho sé. Però sí que sé alguna cosa: aquests humans van fer quelcom diferent, no van passar de llarg. No van pensar que una tortuga més no importava. Em van donar una oportunitat. I si un dia torno a l'aigua, ho faré amb la cicatriu d'una xarxa a la closca… i amb la memòria d'un espai on el mar continua tenint aliats.”

Ferida per l’impacte humà

La senyora Pepita és una de les desenes de tortugues que ingressen al CRAM cada any. Va arribar atrapada en una xarxa d'arrossegament, amb ferides profundes amagades sota una capa de cirrípedes. Va ser trobada entre la pesca d’un dels vaixells de la zona, anomenat La Ràpita.

Des del seu ingrés, la tortuga ha requerit tractament diari i monitorització constant. La seva recuperació encara és incerta, i tot i que ha millorat des del dia de la seva captura, encara es troba en una posició molt vulnerable. Històries com la seva demostren “l'impacte directe de l'activitat humana en la fauna marina”. De fet, i segons el personal del centre, totes les tortugues ingressades ho fan per motius relacionats amb els humans: xarxes, plàstics, xocs amb embarcacions, abocaments tòxics o captures accidentals.

Missió de supervivència

Malgrat això, la taxa de supervivència és alta quan es tracta de tortugues. Els cetacis, en canvi, solen arribar en condicions irreversibles. Hi ha casos en què s'ha de “decidir si l'eutanàsia és necessària", tal i com indica Oriol Estévez, treballador de l'organització.

Salvar vides també implica saber quan no es pot continuar.

El mar encara té aliats disposats a no mirar cap a una altra banda.

La mort no és una excepció en la tasca diària del CRAM, però l'ètica amb què s’aborda cada cas és una part fonamental de la feina dels veterinaris. "La part més difícil és decidir quan deixar anar un animal. I també entendre que no sempre es pot guanyar", ressalta Estévez. Per molt professional que hagi de ser la situació, els sentiments humans poden intervenir, cosa que complica la distància amb el pacient.