Tomi Gómez Plazuelo i en Juli Izquierdo Pérez formen part d’una generació que va créixer enmig de canvis socials intensos i mobilitzacions al carrer. El Baix Llobregat, en només vint anys, va viure una transformació profunda, i tots els seus habitants en van formar part. La comarca va resistir el franquisme, i la seva gent mai no va deixar de lluitar ni de mantenir viva l’esperança d’un futur millor.

Aquesta parella és un exemple clar de longevitat activa i continuen vivint amb una energia que sorprèn a tothom que els coneix. No han deixat mai de moure’s: caminen, ballen, viatgen i mantenen rutines que els fan sentir vius.

Els primers anys

Quan eren nens, no eren del tot conscients del context que es vivia. La Tomi recorda la seva infantesa amb nostàlgia: anar a casa de l’àvia, jugar amb els amics i una vida tranquil·la. En Juli ho explica igual, a casa i al barri no es parlava del que estava passant, i a l’escola tampoc no ensenyaven què era la democràcia. Amb el temps, ell mateix reconeix que li hauria agradat insistir més en la seva formació: “Si pogués parlar amb el meu jo del passat, li diria: encara que s’enfadin, tu estudia.”

A la joventut, les manifestacions van començar a formar part del seu dia a dia. En Juli recorda que, quan anava a treballar a Barcelona, sovint es trobava protestes a la Via Laietana i la policia carregava sense distingir ningú: “Si t’agafaven al mig, et donaven pals igual, fossis un crio o un adult.” La Tomi, per la seva banda, sempre havia estat “molt rojilla” i va participar en moltes manifestacions, tot i que per sort mai va arribar a rebre cops directament. 
“Va ser un context que ens va marcar molt i, quan va morir Franco, nosaltres vam brindar amb una ampolla de cava. Ens la vam beure sencera, sí, tots dos”; recorda la Tomi 

Tot el que van viure de joves ha influït en la manera com entenen la vida avui. En Juli ho resumeix amb claredat: “El passat m’ha ensenyat a no repetir els mateixos errors. Si tornés a començar, hi ha moltes coses que faria d’una altra manera.” Diu que l’experiència i totes les dificultats que havia passat l’havien dut fins on havia pogut arribar, i que amb més estudis potser hauria pogut arribar encara més lluny.

D’altra banda, la Tomi explica que el passat li ha ensenyat que les coses costen d’aconseguir i que tot requereix esforç i perseverança. “Tot el que tenim ens ho hem guanyat nosaltres; res no ens ha vingut regalat.” Un pensament que manté fins al dia d'avui.

Una manera de viure sempre activa

La història de la Tomi i en Juli comença quan eren joves i feien excursions i sortides amb el seu grup d’amics, recorrent altres pobles seguint les vies del tren. Mantenir-se actius sempre ha format part d’ells, i amb el temps van anar descobrint noves aficions. Una de les més importants va ser la muntanya: van aprendre a esquiar i van acabar transmetent aquest gust a tota la família.

Més endavant van descobrir el ball. Durant anys van competir en ball de saló. Avui segueixen vinculats a aquest món, en Juli encara imparteix classes de dansa al Casal de la Gent Gran i, quan poden, tots dos surten a ballar com sempre han fet.

Tot i que han anat complint anys, no senten que la seva actitud hagi canviat. Afirmen que, per dins, no tenen l’edat que marca el carnet d’identitat. “Com a màxim, sentim que en tenim quaranta-cinc”, expliquen. “Afortunadament, la salut ens ho permet.”

Viure mentre es pugui

Per a la Tomi i el Juli, envellir no significa deixar de viure, no tenen por de complir anys. El que els importa és mantenir una certa autonomia: poder decidir, sortir a caminar, menjar i valdre’s per un mateix. No és una qüestió d’orgull, sinó de dignitat. Per això no aspiren a viure més temps, sinó a viure’l bé. 

Consideren que la ciència no té sentit si només serveix per prolongar la supervivència. “Què hi fem vivint cent anys més si no ens podem moure ni decidir res?”. explica la Tomi. Aquesta manera d’entendre la vida els fa defensar el testament vital, convençuts que decidir fins on és vida i fins on és mera existència també forma part de la dignitat de cadascú. I, mentre puguin caminar, ballar i riure, continuaran vivint amb ganes.

Més de mitja vida junts

Tomi Gómez Plazuelo i Juli Izquierdo Pérez porten més de mitja vida junts, una relació que va començar quan tenien només setze anys i en què han construït un camí compartit a través de l’esforç i una vitalitat inesgotable. Nascuts a l’Hospitalet de Llobregat (1955) i a Villaviciosa de Córdoba (1956), respectivament, tots dos van començar a treballar molt joves i van compaginar sempre la feina amb la formació. 

Juli es va formar com a administratiu i la Tomi com a auxiliar administrativa. Van endinsar-se en el món de les gestories i de les clíniques dentals, on amb el temps es van especialitzar en gestió sanitària. L’experiència acumulada en aquest àmbit els va portar, fa vint-i-cinc anys, a obrir la seva pròpia clínica dental, avui ja gestionada per un dels seus fills. Sempre han gaudit del ball, la muntanya i els viatges, activitats que continuen compartint avui.

Un català vigilat i censurat

Per al Juli, un dels records més gravats d’aquell temps és el fet de no poder parlar català.  El seu pare havia estat guàrdia civil i, per aquest motiu, l’ús de la llengua era pràcticament impossible dins la família. El català era la seva llengua, però no es va arribar a transmetre als fills. Al barri, format majoritàriament per famílies procedents d’altres regions, tampoc no s’hi sentia la llengua pròpia. “Ho recordo perfectament: al barri ningú parlava català”, explica en Juli. 

Un exemple especialment clar de com es limitava l’ús del català el recorda el Juli de l’època de la mili, quan era destinat a Coruña i l’única forma de vèncer la distància i comunicar-se amb la Tomi era a través de cartes i telegrames. Ella li escrivia en català, però sovint aquests li arribaven oberts, els militars els revisaven, li feien explicar el contingut i li advertien que no podien continuar escrivint-se en aquesta llengua. No era el contingut el que controlaven, sinó l’idioma.