Tomàs Montserrat (1959, Sabadell) s’inclina per gaudir del present abans que pensar en el futur. Per a ell, tot i que reconeix la subjectivitat de la seva resposta, l’edat “només és una xifra”, i, en el seu cas, també un avantatge: “Al contrari, l’edat m’ha fet més centrat”, assenyala. De fet, li agradaria arribar a la immortalitat sempre i quan la vida no es convertís en un tedi, tot i que sap que el seu caràcter inquiet sempre el condueix a trobar algun al·licient. “M'havia de jubilar, i en comptes d’això, m'he comprat un bar musical a Sabadell. Com més dic «no t'enredis», més m'enredo”, explica entre rialles.

En l’actualitat, Montserrat resideix a Collbató i és copropietari del bar musical Indi d’Esparreguera des del 2004. Simultàniament, i des de l’any 2023, gestiona el pioner pub d’estil anglès Griffin Sabadell a Ca n’Oriac, el seu barri natal. El seu historial emprenedor en el sector de l’oci nocturn és dilatat i en aparença vertiginós, però tot això l’ha portat al que ell considera l’èxit de la seva vida: “Sigui com sigui, l’èxit és que he pogut treballar del que jo volia”. I els qui el coneixen personalment hauran escoltat en nombroses ocasions la famosa frase de Confuci, «tria una feina que t’agradi i no hauràs de treballar ni un dia de la teva vida», mantra que porta “gravat a foc” després de cinc dècades de gerència i servei rere la barra.

L'edat és només una xifra

Montserrat pertany a la generació dels Boomers, tot i que no se sent identificat amb el perfil general de la franja de població. "Hi ha companys de la meva edat que els veig com a gent molt gran", explica. "No estan cansats de viure, però han acceptat millor que jo l'edat. Potser és una lluita que tinc contra mi mateix". De fet, es defineix a si mateix com "un somiador", condició que no vol perdre mai, i confessa que la demència, més que el deteriorament físic, és el que el preocupa d'envellir: "Jo faig molt esport, però tinc ben clar que la vida em guanyarà. Com diu aquella frase, "la mort està tan segura de la seva victòria que ens dóna tota".

Actualment, Montserrat compatibilitza la direcció dels dos establiments nocturns amb la pràctica de bicicleta i la conducció d'un programa musical a Radio Star Terrassa. A curt termini no contempla la jubilació, i la seva mirada en prospectiva és optimista: “El futur el tinc a sobre. Tinc clar que si ja tinc 66 anys, en plena forma podré aguantar 10 o 15 anys més”, indica. "Hi ha gent que sembla que tingui pressa per acabar, però jo no. Mentre em trobi mitjanament bé, vull continuar tot el temps que em deixin, fins i tot el descompte i la pròrroga", matisa.

Precisament per això considera que jubilar-se "ha d'estar, en primer lloc, en la voluntat de cada persona", i defensa que no creu que el sector sènior tingui l'obligació de retirar-se per deixar pas als joves: "Una persona que se sent activa i té ganes de fer coses no s'ha de retirar si no vol". I remarca: "L'edat és un número que no t'ha d'encasellar. Si una persona se sent útil, és important tenir-la en valor". En aquest sentit, explica que el seu suport més gran és ell mateix, però sempre l'acompanya el record dels que se'n van anar fa anys. I encara que no té pressa, el llegat que aspira a deixar és semblant: “El llegat més memorable és que quan et recordin ho facin amb un bon pensament”, recalca.

Un riu permutant

L’empresari de Collbató forma part d’aquella franja de la població que va créixer sota l’ombra de la dictadura, que va viure la posterior transició i ha sobreviscut a les crisis de país amb el pas dels anys. Ara, amb retrospectiva, assevera que no conserva cap nostàlgia dels temps pretèrits, perquè “el passat mai és millor”. Montserrat mira endavant i fa el seu camí, tot assenyalant que “un pot intentar no perdre les seves arrels, però la vida és un riu, i l’aigua que veus passar mai serà la mateixa”. Assenyala que “els temps de crisi són cíclics”, però la millor lliçó és que “amb treball, dedicació i inventiva el cop es pot fer més suau”.

Potser va néixer en un temps que no el tocava, reflexiona, perquè s’identifica amb el progressisme i està convençut que la humanitat tendeix a la millora. De fet, afirma que políticament no retrocediria a cap moment del passat: “Jo no enyoro res d’aquest passat. És impossible. I l'he viscut, perquè el dictador Francisco Franco va morir quan jo tenia 16 anys”, però argumenta que la polarització ideològica i l’auge de l’extrema dreta ens ha conduit a una etapa de recessió. “Estem en una recessió perquè la dreta ha aconseguit lobotomitzar la joventut a través dels mitjans de comunicació”, manifesta. Tot i així, no tem l’ascens dels extremismes, perquè “els extremismes hi són sempre. Només s'amaguen quan deixen d’estar de moda”. 

Reflexions generacionals

Tot fent referència a les noves generacions, Montserrat opina que “molts joves, tot i la seva edat, encara estan mentalment a la pubertat”. I lamenta que “la culpa és nostra, perquè els hem sobreprotegit massa. Una persona que no s'enfronta a un dilema o a una dificultat grossa de vida no aprèn a superar-se”. 

L’empresari comparteix amb el jovent aspectes com l’afició per les xarxes socials, que utilitza per a promocionar els esdeveniments dels seus locals i avaluar la competència, i és per aquest motiu que adverteix que “part de la lobotomització política dels joves ve de les xarxes socials”. “Si partim de la premissa que en posar-te un filtre per veure’t millor del que ets ja estàs enganyant, t'adones de tota la mentida que hi ha a les xarxes”, afegeix.

Tot i això, posa en valor la potencialitat del talent jove, que a vegades es veu subestimat pels més veterans. “Pensem que ho sabem tot, i hi ha gent jove que et pot passar la mà per la cara en moltes coses”, manifesta. De fet, defensa que “als joves se’ls ha de donar l'oportunitat de desenvolupar-se i que s'equivoquin. Jo també he tingut errors”.

I és que quan Montserrat mira cap al passat, destaca dificultats de joventut com el terrabastall econòmic d’una discoteca del Bages que el va portar a la pèrdua de tots els seus béns immobles. No obstant això, assegura que no esborraria res d’aquells temps, perquè les grans experiències són les que t’aporten majors lliçons: “Va molt bé, de tant en tant, rebre una sotragada per ressituar-te. I el que penses que és un terrible càstig, quan ho mires amb perspectiva, dius: «potser et va anar bé»”.

Revolucions nascudes de la música

Tomàs Montserrat és el tercer de cinc germans i pare de dos fills, Tomàs i Lluís. Amb catorze anys va començar a treballar a l’empresa familiar, dedicada als materials de construcció, i tal i com explica amb afecte, “havia de ser l’hereu del que era la fàbrica del meu pare, però em va entrar el verí dels bars musicals”. “Recordo una conversa amb el meu pare en què jo li deia: «Hem d'agafar la botiga de rajoles de sota i hem de fer un bar musical, que és una cosa molt xula». El meu pare em va mirar, com dient: «aquest noi no sap el que es diu». I menys mal que no sabia el que es deia”, riu. 

Així, amb només vint anys, el 1980 va obrir el seu primer local musical, L’Espatec de Ca n’Oriac. Per aquesta successió passaria el bar musical Mediterrani – al qual més tard tornaria, adquirint la denominació Beme-V Disco – i la discoteca Barro, ambdues a Sabadell; així com dos establiments més a Gelida i Sant Fruitós de Bages. No obstant, la clau de volta que el va fer posar un peu al Baix Llobregat va ser la gerència i després copropietat de la discoteca Mackintosh Esparreguera a mitjans dels 90, seguida del pub Indi Esparreguera el 2004.

Després de gairebé mig segle en actiu, Montserrat destaca que al seu sector “el repte principal a vegades és només sobreviure”. Als seus locals tracta de posar en valor el talent d’artistes de la zona, tot defensant que “la música en viu és un element cultural”. I és que tal i com explica, “grans revolucions d'aquest món han nascut de la música”.

Passions eternes

“Hi ha dies en què penso que tinc 15 anys, i dies en què me n’adono de l'edat que tinc”, reflexiona Montserrat. La seva edat interior està en consonància amb l’ímpetu que el caracteritza, trencant tòpics al seu pas. De fet, mai ha s’ha vist discriminat per la seva edat i se sent còmode en ambients socials on es potencia la diversitat de tot tipus, i reconeix que “només em molesta una mica quan em diuen de vostè”. 

De la mateixa manera, Montserrat decideix rompre una llança a favor de desestigmatitzar les relacions sentimentals en edats més avançades: “La gent jove pensa que no tenim passions, que no tenim desitjos, però hi ha homes i dones que tot i arribar a aquesta edat tenen la sexualitat sencera”. Afegeix que “jo puc patir tant per amor com una persona de vint anys. L’amor és la força que mou els fils de l'univers. Si no tens amor per sentir o viure, ja podem plegar”.