L’antiga fàbrica hospitalenca Tecla Sala s’ha convertit en un pol cultural, mentre els terrenys de Roca donen pas a un nou districte entre Gavà i Viladecans. Hi va haver un temps en què aixecar una fàbrica era gairebé sempre una història escrita en masculí. Els empresaris donaven nom a les companyies, ocupaven els despatxos i apareixien a les fotografies oficials. Tanmateix, darrere de dues de les grans indústries que van canviar el territori Llobregat van emergir Tecla Sala Miralpeix i Àngela Roca Soler, dues dones amb capacitat per dirigir, organitzar i sostenir projectes empresarials en una època que amb prou feines els reservava espai públic. A la imatge que encapçala aquest text, les dues dones coratge de la indústria del segle passat, Àngela Roca Soler, a l’esquerra, i Tecla Sala Miralpeix.

Les seves trajectòries presenten diferències i requereixen una precisió històrica. Tecla Sala sí que va assumir plenament les regnes de la seva empresa després d’enviudar. Àngela Roca, en canvi, no va ser la vídua del fundador de Roca Radiadores, sinó germana de Matías, Martín i Josep Roca, cofundadora i responsable fonamental de l’administració del negoci familiar. Totes dues representen, però, un mateix model de dona coratge: empresàries capaces de convertir tallers i fàbriques en autèntics motors econòmics i socials.

Més d’un segle després, els seus noms continuen vinculats a dues grans transformacions metropolitanes. La fàbrica de Tecla Sala s’ha convertit en un centre d’art contemporani i en la biblioteca central de l’Hospitalet. Els terrenys on va créixer Roca Radiadores afronten ara una profunda regeneració urbanística que connectarà Gavà i Viladecans mitjançant habitatges, activitat econòmica, equipaments i zones verdes.

La industrial que va governar la seva fàbrica

Tecla Sala va néixer a Roda de Ter el 1886 i va quedar òrfena quan encara era una nena. Va heretar la tradició industrial de la seva família i, amb només 22 anys, ja participava en la gestió dels seus negocis. Casada amb l’industrial Joan Riera, va adquirir el 1913 uns edificis fabrils a l’Hospitalet, al costat del Canal de la Infanta, per instal·lar-hi una gran filatura de cotó.

La mort del seu marit, el 1926, no va provocar la retirada de Tecla Sala, sinó la seva consolidació al capdavant de l’empresa. En un context en què les dones tenien enormes dificultats per exercir autoritat econòmica, ella anava a la fàbrica, supervisava l’activitat i prenia les principals decisions. El 1930, el complex ocupava al voltant de 1.200 persones i s’havia convertit en una de les grans concentracions obreres de l’Hospitalet.

La seva figura va combinar el rigor empresarial amb un paternalisme social característic de determinats industrials de l’època. Es va preocupar per les condicions dels seus treballadors, va impulsar serveis assistencials i va mantenir una estreta relació amb la plantilla. Aquella fàbrica no només proporcionava ocupació. Articulava la vida de centenars de famílies i contribuïa a convertir l’Hospitalet en una de les principals ciutats industrials de Catalunya.

La paradoxa del temps ha volgut que les mateixes naus on funcionaven telers i màquines de filar produeixin avui cultura i coneixement. El complex fabril, recuperat per l’Ajuntament, acull el Centre d’Art Tecla Sala, la Biblioteca Central i altres espais culturals. El centre d’art s’ha consolidat com un dels referents metropolitans de la creació contemporània, amb exposicions, programes educatius i activitats que connecten la memòria industrial amb les noves pràctiques artístiques.

A la Torrassa, un dels barris amb més densitat urbana d’Europa, l’antic recinte fabril actua ara com un pulmó cultural. On abans es transformava cotó, s’ordenen arxius, es llegeixen llibres i s’exposen fotografies, pintures i instal·lacions. La fàbrica continua produint, encara que la seva matèria primera sigui una altra.

La comptable que va fer possible Roca

Àngela Roca Soler va néixer a Manlleu el 1880. Era la filla gran d’una família propietària d’un petit taller dedicat a reparar maquinària tèxtil. Després de la mort del seu pare, va assumir la comptabilitat del negoci i, des del 1910, en va controlar pràcticament tota sola els números. Els seus germans s’ocupaven de la vessant tècnica i comercial, però ella garantia l’ordre administratiu que permetia fer créixer l’empresa.

El 1917, els germans Roca es van instal·lar a Gavà per fabricar radiadors de ferro colat destinats a la calefacció domèstica i industrial. Àngela va participar en la fundació de la companyia i va assumir els comptes durant els anys decisius de la seva posada en marxa. Sense la seva feina, discreta però essencial, difícilment es pot explicar la conversió del taller familiar en una indústria amb capacitat per transformar el mercat espanyol.

La seva intervenció tampoc no va acabar en els llibres comptables. Àngela Roca va desenvolupar una intensa tasca assistencial i educativa entre les famílies dels treballadors. Va fer classes a les filles dels empleats i va promoure iniciatives culturals, sanitàries i benèfiques a Gavà, Viladecans, Manlleu i Barcelona. També va participar en l’adequació de Can Sellarès com a espai social per a la plantilla i va donar suport a la creació d’escoles, centres culturals i hospitals.

La seva obra explica que Gavà li dediqués un monument a la plaça de l’Església i que el seu nom encara figuri en carrers, equipaments i espais públics. El reconeixement no procedia únicament de la seva pertinença a una família industrial, sinó d’una tasca social que va desbordar àmpliament els límits de la fàbrica.

Del recinte fabril al nou ecobarri

El llegat d’Àngela Roca adquireix ara una altra dimensió. Els terrenys industrials situats entre Gavà i Viladecans seran objecte d’una de les majors operacions urbanístiques previstes a l’àrea metropolitana. El projecte, inicialment conegut com a Espai Roca i presentat posteriorment com a Roca City, abasta 32 hectàrees: sis a Gavà i 26 a Viladecans.

El planejament aprovat provisionalment per l’Àrea Metropolitana de Barcelona preveu combinar la continuïtat de l’activitat econòmica de Roca amb equipaments, zones verdes i 2.730 habitatges. D’aquests, 1.260 tindran protecció oficial i, com a mínim, la meitat d’aquests últims es destinaran al lloguer.

Roca mantindrà dins l’àmbit instal·lacions vinculades a la seva seu mundial, la innovació, la investigació i la difusió del seu patrimoni industrial. L’objectiu és transformar un espai fabril tancat en un nou districte urbà, connectat amb els dos municipis i capaç d’allotjar població i noves activitats econòmiques. L’operació es planteja com una inversió aproximada de 250 milions d’euros, amb l’inici de les obres condicionat a l’aprovació definitiva del planejament.

El projecte no significa esborrar el passat industrial, sinó utilitzar-lo com a punt de partida. Roca va néixer allà fa més d’un segle i es va convertir des de Gavà i Viladecans en una companyia global vinculada a l’espai de bany, amb presència comercial en més de 170 països. La transformació pretén conservar aquesta arrel i adaptar-la a una metròpoli que necessita habitatge, espais públics i activitat econòmica innovadora.

Tecla Sala i Àngela Roca no haurien pogut imaginar el destí dels recintes que van ajudar a aixecar. Una va convertir la viduïtat en lideratge empresarial; l’altra va aportar l’organització i els comptes que van permetre convertir un petit taller familiar en una multinacional. Totes dues van entendre que una empresa no era únicament maquinària, producció i beneficis, sinó també una comunitat humana.

Avui, els seus llegats tornen a transformar el territori. A l’Hospitalet, la indústria s’ha convertit en art, lectura i memòria. Entre Gavà i Viladecans, l’antic recinte de Roca es prepara per convertir-se en ciutat. Dues dones que van treballar gairebé sempre a l’ombra continuen, més d’un segle després, donant forma a la metròpoli.