Sant Just Desvern és un mirall en calma de l’estiu metropolità. Aquí les tardes s’allarguen entre piscines envoltades de gespa, terrasses sota els arbres i camins que s’endinsen a Collserola. No hi ha grans aglomeracions ni soroll constant. S’hi veuen veïns passejant, famílies que es troben quan cau el sol i joves que busquen ombra després de fer esport. L’estiu no es converteix en espectacle: es viu com un refugi.

“Sant Just és com un petit oasi a prop de la gran ciutat”, resumeix l’alcalde Joan Basagañas, en referència a un municipi on conviuen natura, patrimoni i una vida quotidiana que avança a un altre ritme.
 

El gegant vermell que domina els capvespres

El Walden 7 no apareix a poc a poc. S’imposa. Des de l’entrada al municipi, la construcció dissenyada per Ricardo Bofill domina el paisatge com una fortalesa futurista. Les seves parets vermelloses, les finestres semicirculars i els patis interiors blaus el converteixen en una cosa més propera a una pel·lícula de ciència-ficció que no pas a un bloc d’habitatges convencional.

Construït entre el 1972 i el 1975 pel Taller d’Arquitectura de Bofill (situat al seu costat) el Walden va néixer amb una idea revolucionària: crear una ciutat vertical on convisquessin habitatges, carrers interiors i espais comunitaris. Avui hi viuen més de mil persones.

Entrar al seu interior és entrar en un laberint. Passarel·les, ponts i escales connecten patis suspesos mentre el blau intens de les parets trenca amb l’exterior vermellós. Tot sembla pensat per sorprendre, des dels seus recorreguts elevats fins a les dues piscines del terrat, on els veïns es refugien de la calor en ple estiu.

Però el Walden no és només arquitectura. És identitat. “És un element patrimonial gegantí, únic, singular i identitari de l’skyline del municipi”, explica Basagañas. Als seus peus, l’antiga xemeneia de la fàbrica Sanson recorda el passat industrial de la zona. I a pocs metres apareix una altra de les joies arquitectòniques del municipi: La Fàbrica.
 

La Fàbrica: el lloc on l’estiu sembla aturat

Hi ha edificis que es construeixen. I d’altres que es rescaten. La Fàbrica pertany a la segona categoria.

L’antiga cimentera industrial que Ricardo Bofill va comprar el 1973 era un monstre de formigó abandonat: sitges gegants, túnels subterranis i sales industrials cobertes de pols. On molts hi veien ruïnes, Bofill hi va veure creativitat.

L’arquitecte va transformar la vella fàbrica en habitatge, estudi d’arquitectura i laboratori artístic. El resultat va ser una barreja estranya entre brutalisme, surrealisme i natura salvatge. Murs de formigó coberts de vegetació, jardins amagats entre estructures industrials i enormes espais silenciosos on el temps sembla haver-se aturat.

Durant l’estiu, el contrast entre el ciment gris i el verd dels jardins fa que el conjunt sigui encara més impactant. Molts veïns l’observen des de fora com qui mira un lloc secret amagat darrere dels arbres.

Quan Bofill va morir el 2022, milers de persones van poder entrar per primera vegada al recinte. Molts en van sortir amb la sensació d’haver descobert un dels espais més sorprenents de l’àrea metropolitana de Barcelona.
 

Natura, història i aire fresc 

Però Sant Just no s’entén únicament des dels seus edificis. També cal mirar cap a la muntanya. Més de la meitat del terme municipal forma part del Parc Natural de Collserola, fet que converteix el municipi en una de les portes d’entrada naturals al gran pulmó verd de Barcelona. A l’estiu, quan la ciutat es torna asfalt calent, Collserola actua com a via d’escapada. “Són espais únics, genuïns, que ens identifiquen”, afirma l’alcalde sobre aquests entorns que defineixen part del municipi.

El millor exemple és la Penya del Moro. La pujada no és especialment llarga, però sí prou intensa perquè el soroll urbà desaparegui a poc a poc. Des del cim, a gairebé 276 metres d’altura, s’obre la vista sobre el delta del Llobregat, Barcelona i part del Garraf. El vent fa baixar la temperatura i trenca la calor acumulada de la ciutat. Allà hi conviuen restes d’un poblat iber de més de 2.500 anys i una antiga torre medieval defensiva. Història i natura en un mateix punt.
La Penya del Moro resumeix bé l’estiu a Sant Just: caminar, desconnectar i observar el paisatge sense sortir pràcticament de l’àrea metropolitana.
 

Can Ginestar i la gastronomia de proximitat

Si el Walden representa el Sant Just més futurista, Can Ginestar simbolitza tot el contrari: calma, ombra i vida pausada. L’antiga masia medieval, reformada amb detalls modernistes a principis del segle XX, funciona avui com un dels principals espais culturals del municipi, tot i que a l’estiu adquireix una altra dimensió.

Les taules de la terrassa s’omplen quan cau la tarda. Gent llegint, famílies prenent alguna cosa sota els arbres i converses tranquil·les converteixen el jardí en un refugi silenciós lluny del soroll de Barcelona. En aquest ambient, l’alcalde Joan Basagañas el defineix com “un dels racons més singulars i genuïnament santjustencs”.

Aquesta mateixa manera de viure el temps sense pressa es trasllada també a la gastronomia del municipi. Aquí no dominen les franquícies ni els restaurants pensats per a turistes ràpids, sinó la cuina de proximitat i l’ambient tranquil de terrassa. “El tracte directe i humà”, destaca Basagañas, és un dels trets que millor defineixen la restauració local.

Des de les carns i els arrossos del Restaurant La Bonaigua, un referent gastronòmic freqüentat en la seva història per figures com Salvador Dalí i diferents futbolistes, fins a les tapes i vermuts de La Vermutteca, Sant Just barreja tradició catalana, cuina mediterrània i espais amb identitat pròpia. Entre ells destaca El Mirador de Sant Just, situat a l’antiga xemeneia de la fàbrica Sanson, on es menja amb vistes al Baix Llobregat i Barcelona. També sobreviuen masies com Can Carbonell o espais com el Restaurant Ateneu, que mantenen aquest tracte proper.
 

La Bonaigua, on el poble passa l’estiu

A l’estiu, bona part de Sant Just sembla acabar al Complex Municipal La Bonaigua. Famílies senceres hi arriben carregades amb tovalloles, infants petits corren cap a la piscina exterior i grups d’amics ocupen la gespa artificial durant hores.

El complex esportiu funciona gairebé com una petita ciutat dins del municipi. Piscines exteriors i interiors, spa, gimnàs, sauna, activitats dirigides i restaurant converteixen l’espai en un dels punts socials més actius de l’estiu santjustenc. Els visitants destaquen especialment la tranquil·litat del recinte i l’ambient familiar. “Gens massificat”, comenten alguns veïns habituals. Altres valoren la netedat, la proximitat dels treballadors o el fet de poder passar-hi pràcticament tot el dia.

La Bonaigua representa força bé la filosofia estiuenca de Sant Just: esport, aigua, descans i vida social sense excessos.
 

On s’allarga l’estiu

Al final de la tarda, el sol cau sobre les façanes de Sant Just i les ombres s’allarguen sobre els carrers tranquils. En una terrassa, algú acaba un vermut sense pressa; a la piscina, encara queda gent allargant l’últim bany; i cap a Collserola, els camins es van buidant mentre la calor cedeix. Barcelona, a pocs minuts, continua en un altre ritme. Aquí, en canvi, l’estiu sembla quedar-se una mica més quiet del normal.

“Podríem dir que Sant Just és interessant per a tothom qui el visiti o hi visqui pel seu equilibri i harmonia”, resumeixen des de l’Ajuntament. I és justament això el que queda al final: un lloc on natura, ciutat i vida quotidiana conviuen sense presses, i on l’estiu no s’accelera, simplement s’allarga una mica més abans d’acomiadar-se.