La primera Diada autoritzada després de la mort de Franco va ser possible perquè sensibilitats polítiques i socials molt diferents van entendre que les llibertats compartides estaven per damunt de les seves diferències. Mig segle després, una Catalunya més fragmentada hauria de recuperar aquella cultura de l’acord i Sant Boi ens recorda aquest Onze de Setembre que només mitjançant amplis consensos la societat pot avançar en la resolució dels principals problemes que l’afligeixen.

Hi ha fotografies que envelleixen i d’altres que, amb el pas dels anys, adquireixen noves preguntes. Les d’aquell 11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat pertanyen a aquesta segona categoria (com la que encapçala aquest article). Desenes de milers de persones (prop de cent mil segons les referències de l’època) reunides pacíficament tot just deu mesos després de la mort de Franco per reclamar llibertats democràtiques, amnistia i autogovern. No eren tots iguals. Ni pensaven el mateix. Precisament aquí rau la força d’aquella jornada.

La convocatòria de Sant Boi va ser la primera celebració legal de la Diada després de la dictadura i va estar impulsada per l’Assemblea de Catalunya, plataforma en què convivien partits, sindicats i sensibilitats ideològiques molt diferents. La celebració barcelonina havia estat impedida i Sant Boi va adquirir aleshores un enorme valor simbòlic perquè acollia la tomba de Rafael Casanova, que va viure en aquesta població durant 29 anys després de la derrota de 1714, exercint d’advocat fins a la seva mort el 2 de maig de 1743.

Allò de fa 50 anys a Sant Boi va ser molt més que una concentració nacionalista. Va ser, sobretot, una manifestació democràtica i unitària. L’oposició al franquisme havia après que per recuperar les llibertats era imprescindible sumar, pactar, cedir i trobar denominadors comuns. Mig segle després, convindria aturar-se precisament en aquesta paraula: cedir una part de les pròpies posicions per avançar junts.

Cedir no significa renunciar a les conviccions. Significa acceptar que una societat plural no es pot construir imposant a una meitat el projecte de l’altra meitat. Significa comprendre que la democràcia no consisteix únicament a comptar vots, sinó també a construir majories prou àmplies perquè les decisions fonamentals puguin ser reconegudes fins i tot per qui en discrepa. La Diada de 1976 ens hauria de recordar això.

De 1714 a 1976

L’Onze de Setembre commemora la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, durant la Guerra de Successió. La mateixa legislació que va convertir oficialment l’Onze de Setembre en festa nacional de Catalunya l’any 1980 va vincular aquella data tant al record de la pèrdua de llibertats com a la seva reivindicació i recuperació.

Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona durant el setge, acabaria convertint-se en un dels grans símbols de la commemoració. La seva vinculació posterior amb Sant Boi explica que la ciutat fos escollida el 1976 com a escenari alternatiu quan les autoritats no van permetre celebrar la convocatòria prevista a Barcelona. La tomba de Casanova continua formant part de les tradicionals ofrenes institucionals de la Diada.

Però potser el més important de 1976 no és on es va celebrar, sinó com va ser possible celebrar-la. Qui signa aquestes línies va ser aquell dia a Sant Boi amb només 18 anys. Hi van parlar representants de sensibilitats diferents, però l’objectiu comú era aleshores molt més gran que les discrepàncies partidistes, perquè l’objectiu era recuperar una democràcia encara incerta després de quaranta anys de dictadura.

No soc dels qui idealitzen la Transició ni n’amago els conflictes. Hi va haver enormes tensions, renúncies, contradiccions i episodis de violència. Però sí que val la pena reivindicar una cosa que avui sembla extraordinàriament difícil: la capacitat de persones profundament enfrontades ideològicament per seure al voltant d’una mateixa taula perquè existien objectius col·lectius que consideraven superiors als seus respectius programes polítics.

De l’esperit unitari als blocs

Catalunya arriba ara al cinquantè aniversari d’aquella Diada després d’haver travessat una de les etapes de més polarització política de la seva història recent. L’anomenat procés independentista va mobilitzar durant anys centenars de milers de catalans i va expressar una aspiració política que forma part legítima d’una societat democràtica. Però el seu desenllaç també va deixar al descobert els límits de qualsevol projecte polític que pretengui transformar radicalment el marc de convivència sense disposar d’un consens social prou ampli.

El fracàs polític del procés no va ser només la impossibilitat d’assolir la independència. La seva conseqüència més profunda va ser deixar una societat partida en dos i cadascun dels blocs també fragmentat, que durant massa temps van arribar fins i tot a deixar d’escoltar-se. Es van aixecar murs ideològics.

Hi va haver famílies que van evitar parlar de política. Amistats deteriorades. Mitjans, partits i institucions tancats en relats incompatibles. Durant alguns anys semblava que Catalunya estigués obligada a escollir permanentment entre dues identitats enfrontades, com si no existís cap possibilitat intermèdia.

Cada celebració de l’Onze de Setembre adverteixo en els meus escrits sobre la paradoxa que la celebració que el 1976 havia simbolitzat la unitat democràtica arribi cada any convertida en escenari d’una societat creixentment dividida. Ara, la pregunta continua sent pertinent. Què queda de l’esperit de Sant Boi?

El país necessita menys trinxeres

Potser el cinquantè aniversari és una bona ocasió per recuperar una evidència massa oblidada: Catalunya no pertany només als qui pensen com nosaltres. Pertany a l’independentista i al constitucionalista, tant si són d’esquerres com de dretes, empresaris, directius o treballadors i sindicalistes. Al catalanoparlant i al castellanoparlant. A qui va néixer aquí i a qui va arribar ahir. A qui considera insuficient l’actual autogovern i a qui creu que qualsevol modificació s’ha de fer dins del marc constitucional. Ningú no pot desaparèixer perquè el projecte de l’altre triomfi.

Això hauria de conduir inevitablement al diàleg. No a un diàleg entès com una fotografia protocol·lària entre dirigents, sinó com una veritable cultura política del pacte. Catalunya té prou problemes concrets per continuar invertint energies a alimentar trinxeres identitàries. Habitatge impossible per a molts joves. Rodalies. Mobilitat. Llistes d’espera sanitàries. Educació. Productivitat. Infraestructures. Seguretat. Integració de la immigració. Sequera i gestió de l’aigua. Transició energètica. Competitivitat empresarial. Desigualtat social.

Cap d’aquests problemes pregunta a qui els pateix què va votar l’1 d’octubre de 2017 en aquell referèndum il·legal. La societat necessita respostes i aquestes respostes difícilment arribaran des de governs que dediquin cada legislatura a esborrar allò que ha fet l’anterior. Els grans desafiaments requereixen acords que sobrevisquin a les majories parlamentàries conjunturals. Aquest hauria de ser el veritable aprenentatge de 1976.

Les cançons canvien de veu

Sant Boi ha escollit significativament la música per commemorar els cinquanta anys d’aquella jornada. El pròxim 10 de setembre, a les 22 hores, la plaça de l’Ajuntament acollirà el concert 50 Diades a Sant Boi 1976-2026, que servirà, a més, d’arrencada del Festival Altaveu. El lema escollit resulta especialment encertat: «Les cançons canvien de veu. Els valors continuen vius».

Lluís Gavaldà, Mushkaa & Greta, Els Amics de les Arts, Joan Garriga, Ismael Serrano, David Carabén, Maria Hein, Pastora, Naim Smaili i Gavina.mp3 reinterpretaran cançons associades a aquells anys i les faran dialogar amb les seves pròpies creacions. Serà, per tant, una conversa entre generacions, igual que aquella Diada va ser una conversa entre sensibilitats polítiques diferents.

La música posseeix una virtut que la política ha perdut massa vegades: permet veus diferents dins d’una mateixa harmonia. No exigeix que tots els instruments interpretin exactament la mateixa nota. Potser aquesta és una bona metàfora per al cinquantè aniversari.

Tornar a escoltar-nos

Montaigne va escriure que la vida és ondulant. També ho és la història. Les societats avancen, retrocedeixen, s’enfronten, pacten i es tornen a enfrontar. El 1976, Catalunya necessitava recuperar unes llibertats destruïdes per la dictadura. La unitat era aleshores una necessitat històrica. El Memorial Democràtic recorda precisament 1976 com un any decisiu de mobilitzacions polítiques, socials, sindicals i nacionals que van contribuir decisivament a recuperar els drets democràtics.

El 2026 el repte és diferent. No hem de recuperar una democràcia inexistent, sinó millorar la que tenim. I per fer-ho potser hauríem de recuperar alguna cosa del mètode dels qui ens van precedir: parlar amb qui pensa diferent, assumir que ningú no té tota la raó i acceptar que els acords duradors sempre contenen una part de renúncia.

Els protagonistes de Sant Boi el 1976 no van deixar de ser comunistes, nacionalistes, liberals, socialistes o democristians per compartir una plaça. Simplement van entendre que hi havia alguna cosa més important que les seves diferències. Cinquanta anys després, Catalunya necessita tornar a descobrir aquesta idea.

Perquè una societat no es construeix aixecant murs entre els qui l’habiten. Es construeix bastint ponts prou sòlids perquè els puguin travessar fins i tot aquells que mai no votaran el mateix. I potser aquest és el millor homenatge possible a aquella multitud que ens vam reunir a Sant Boi fa mig segle: no limitar-nos a recordar el seu consens, sinó intentar practicar-lo. Jo ho faig cada dia.