Rosa Maria Bayó té 80 anys i ha treballat des dels tretze, va estudiat Dret a distància mentre vivia entre Canadà i Mèxic, ha ajudat a centenars de famílies des de Càritas i avui continua activa al Consell Consultiu de la Gent Gran del Baix Llobregat, des d’on lluita contra l’edatisme i defensa els drets de la gent gran. Assegura que no li ha quedat res per fer i que “la societat avança només si la gent s’atreveix a provar coses”.

Bayó explica que va decidir participar en aquest Anuari perquè considera imprescindible visibilitzar l’edatisme. Recorda amb indignació un episodi recent: quan va intentar aconseguir una targeta comercial, li van respondre que no podia tenir-la “perquè tenia massa anys”. Confessa que aquell gest la va fer sentir “com si de cop deixés de comptar”. No és l’únic cas que l’ha colpida: una amiga seva no va ser operada de l’esquena perquè, segons va dir el metge, “ja no valia la pena” per la seva edat. “Aquestes situacions passen més del que la gent es pensa”, lamenta.

Entre les persones grans, assegura, aquest tema és recurrent. “Parlem molt de la discriminació”, comenta, i afegeix que sovint conviuen ajudes i barreres de manera contradictòria. Explica que, en el transport públic, alguns joves no cedeixen el seient: “Jo els ho dic. I si no saben què vol dir el cartell, els ho assenyalo. Mai he tingut cap problema.” Però també reconeix que no tothom s’atreveix a dir-ho i que la resignació és un símptoma més d’aquest edatisme quotidià.

Participació al Consell Consultiu comarcal

Rosa participa activament al Consell Comarcal del Baix Llobregat, després d’haver format part del Consell Municipal de la Gent Gran d’Esplugues. Explica que allà treballen temes essencials: residències, pensions, pisos tutelats, serveis socials, maltractament a la gent gran i discriminacions diverses. Remarca que es tracta d’un càrrec no retribuït: “Hi som perquè ho creiem necessari, no perquè cobrem”.

La vocació social li ve de lluny. Va ser coordinadora de Càritas durant la crisi del 2007-2009, un període que recorda com “esgotador i molt dur”. Explica que les famílies ateses van passar de 100 a 500 en pocs mesos, i que l’entitat, desbordada, va haver de demanar suport a l’Ajuntament. “Ens vam coordinar amb Creu Roja i altres entitats; va ser una feina enorme”. Anys després, l’Ajuntament els va concedir la medalla d’or de la ciutat. “Va ser emocionant perquè s’havia treballat molt.”

Estudiar dret a distància

La seva trajectòria personal també és marcada per la mobilitat. Explica que el seu marit treballava a Braun i que, quan li van oferir anar a Canadà, tota la família va marxar. Van viure a Montreal i Toronto, i més tard, vuit anys a Mèxic. Durant aquell període, Bayó va estudiar Dret a la UNED. Recorda que havia de viatjar fins al consolat espanyol de Washington per examinar-se: “Amb un fill petit i vivint lluny, era complicat, però ho vaig fer.” Va acabar el darrer curs a la Universitat de Barcelona. No va exercir mai oficialment, però assegura que la carrera li ha estat “tan útil com si l’hagués exercida”.

Viatjar s’ha convertit en una passió indestriable de la seva vida. Ha visitat el Japó, Kenya, Islàndia, la Xina, Vietnam i Uzbekistan, entre molts altres. Explica que cada país l’ha feta canviar una mica: “El Japó és ordre i bellesa; Kenya és natura pura; Islàndia, un misteri; Uzbekistan em va sorprendre pel patrimoni.” Confessa que, si hagués de residir en un país estranger, escolliria de nou Canadà: “Les estacions allà són una meravella.”

Sobre política, Rosa es defineix com a catalanista moderada. Afirma que s’identifica amb “l’estil de Jordi Pujol”, tot i reconèixer les ombres del personatge i del seu entorn. Creu que Catalunya hauria de tenir un tracte fiscal més semblant al model federal alemany: “No dic que no s’hagi d’ajudar la resta de l’Estat, però hauria de ser proporcional.” Considera que l’independentisme actual està massa dividit i que l’excés de rivalitats l’ha afeblit. També observa amb sorpresa l’ascens de noves formacions, com Aliança Catalana: “Han sabut captar un malestar. Ara bé, una cosa és el que diuen i una altra el que faran si governen.”

Joves perduts

Quan parla del present i del futur, Rosa té clar què diria als joves que avui se senten perduts o sota pressió: “Que provin, que experimentin, que s’equivoquin.” Assegura que moltes descobertes, fins i tot científiques, han sorgit per accident, perquè algú experimentava buscant una altra cosa. “Una idea bona pot valer més que milions”, insisteix.

La visió sobre les relacions de parella també desperta curiositat. Rosa defensa que el secret per mantenir un amor durador és “paciència i tolerància”. Explica que els joves tenen tendència a marxar aviat quan apareixen conflictes: “És normal provar diferents persones, però quan trobes algú que val la pena, l’has de cuidar.”
Quan mira enrere, assegura que no li ha quedat res pendent. “Cada etapa de la meva vida he fet el que volia fer”, comenta, convençuda. I afegeix: “Això és el que et dona pau.”

Quan l’edatisme et toca de ple

L’edatisme no és una teoria abstracta. La Rosa l’ha viscut amb noms i cognoms. Quan va voler tramitar una targeta comercial, li van dir que no “perquè tenia massa anys”. La frase, dura i inesperada, la va deixar glaçada. Feia temps que sentia històries semblants, però experimentar-ho en primera persona li va fer veure la dimensió real del problema.

El cas de la seva amiga és encara més greu: després de rebre una pròtesi de maluc amb bon resultat, va tenir una complicació a l’esquena i el metge va descartar operar-la. Motiu? “Ja és gran”. El dolor li continua condicionant el dia a dia i la solució ha estat, simplement, reforçar la medicació.

Situacions així, explica la Rosa, no són aïllades. Molta gent gran no gosa denunciar-ho, especialment quan qui els maltracta —físicament, emocionalment o econòmicament— és algú de la família. Per això, des del Consell Consultiu de la Gent Gran del Baix Llobregat treballen per crear protocols, detectar casos i posar-hi remei amb rapidesa. “No és que siguem vulnerables per edat; ens fan vulnerables quan ens treuen drets”, resumeix.

​​​​​​​Una vida entre continents i paisatges

La trajectòria de la Rosa és una invitació a trencar tòpics sobre envellir. Amb 80 anys, ha trepitjat més països que molts joves que somien viatjar. La seva vida a l’estranger va començar a Canadà, on el seu marit feia formació professional. A Montreal i Toronto va descobrir la força de les estacions, la disciplina del país i la calma del paisatge.

A Mèxic, on van viure vuit anys, va experimentar la calor humana i el caràcter vibrant de la cultura. Allà, mentre criava un fill, es va treure la carrera de Dret estudiant per la UNED i examinant-se a Washington. Després va fer la volta al món, literalment: Japó, Kenya, la Xina, Islàndia, Vietnam, Uzbekistan… Un mosaic de colors, llengües i maneres de viure.

Viure i viatjar fora —explica— t’ensenya a mirar la vida amb perspectives múltiples. “Quan coneixes altres maneres de viure, entens millor la teva i deixes de tenir por de canviar.” Per això, si hagués d’escollir un altre lloc on viure, tornaria a Canadà sense dubtar: “Allà les estacions semblen una obra d’art.”