Ricard Xairo i Miró parla amb serenitat, però també amb una fermesa que revela una constant en la seva vida: la coherència. Afirma que sempre ha intentat actuar d’acord amb el que pensava, fins i tot quan això li podia generar dificultats. “Sempre he dit el que creia que havia de dir”, sosté. Per a ell, expressar opinions sense amagar-se ha estat una forma de respecte cap a si mateix i cap als altres.

Explica que descobrir un pensament propi va ser decisiu per orientar la seva manera de viure i de prendre decisions. Intenta transmetre als seus fills aquesta mateixa idea: la importància d’implicar-se en la societat, de participar i de no esperar que les coses es resolguin soles. Al llarg de la seva trajectòria professional —que inclou diversos sectors com el tèxtil, el joc, la gestió gràfica o el disseny— ha procurat mantenir aquesta línia. Assegura que equivocar-se no li preocupa: “L’important és haver estat, haver col·laborat i haver fet el que en cada moment creia que tocava”.

Dedicar-se als altres

Ricard distingeix tres moments vitals en què una persona pot dedicar-se als altres. La joventut, diu, és plena d’energia i il·lusió; la maduresa és un període travessat per responsabilitats que limiten el temps; i la jubilació, finalment, ofereix una oportunitat per recuperar llibertat i dirigir-la cap als altres.

En el seu cas, aquesta etapa ha arribat acompanyada del Consell Consultiu de la Gent Gran Comarcal, on escolta històries, participa en projectes i acompanya persones que necessiten suport quotidià. No busca protagonisme, sinó utilitat. “Quan tens llibertat, és un bon moment per dedicar-te als altres”, afirma. Per a ell, envellir no significa retirar-se, sinó redistribuir el temps cap a allò que pot millorar la vida col·lectiva.
 

Pèrdua de paciència i empatia en les relacions

Ricard observa amb atenció com han canviat les relacions personals. Comenta que la confiança —un valor fonamental en la seva infantesa i joventut— s’ha afeblit: “Avui s’escolta menys i s’aguanta menys”, assenyala. No ho diu des de l’enyor, sinó des de l’observació. Considera que la rapidesa del dia a dia ha transformat la manera de relacionar-nos, fent més difícils els vincles profunds. Opina que les noves generacions aporten maneres diferents d’entendre la convivència i, encara que el ritme sigui accelerat, continua existint un ampli marge per recuperar la paciència, l’empatia i el diàleg.

L’edatisme i el respecte 

Un dels aspectes que més li criden l’atenció en aquesta etapa és l’edatisme quotidià. No ho expressa com una indignació, però sí com una realitat que troba sovint: recomanacions bancàries sense sentit, tons paternalistes o la suposició que un tràmit digital serà massa complex per a ell. “Ajudar està bé; infantilitzar, no”, resumeix.
Reclama un tracte normalitzat, sense condescendència, i recorda que el respecte ha de circular en tots dos sentits. Li preocupa que algunes normes s’apliquin de manera mecànica i sense sensibilitat, cosa que, segons assenyala, pot augmentar la sensació d’exclusió entre la gent gran.
 

Un progrés que necessita cura

Tot i que va ser dels primers del seu entorn a utilitzar ordinador, reconeix que la velocitat tecnològica actual complica l’adaptació. No per manca de capacitat, sinó pel ritme amb què canvien aplicacions, tràmits i plataformes. Considera que la digitalització ha facilitat molts processos, però també ha deixat enrere aquells que no poden seguir-la.

Sobre la intel·ligència artificial, admet sentir interès i preocupació a parts iguals. Adverteix dels riscos de manipulació d’imatges o difusió d’informació falsa. “La tecnologia pot ser útil o perillosa segons qui la utilitzi i per a què”, afirma. Creu en el progrés, però insisteix que ha d’anar acompanyat d’ètica i regulació per no generar desigualtat.
També reflexiona sobre el paper del periodisme i l’impacte que té en les noves generacions, sobretot a l’hora de formar criteris. Reclama més rigor, més contrast i més responsabilitat en la manera d’informar. Li inquieta la velocitat amb què circulen els continguts manipulats i l’efecte que poden tenir en l’opinió pública. Considera que un periodista pot opinar, però ha de fer-ho sempre des de l’honestedat, la prudència i el respecte.

“Equivocar-te ajuda a aprendre”

El llegat i el temps

Quan reflexiona sobre la felicitat, Ricard la resumeix en quatre paraules: conviure amb les circumstàncies. No aspira a una felicitat constant, sinó a una forma d’equilibri que combina adaptació, acceptació i ganes de seguir endavant. “Cal tenir alegria, ganes, il·lusió”, assenyala. Per a ell, la il·lusió és el que manté viva la voluntat d’aprendre i d’afrontar els canvis.

La seva visió sobre la immortalitat està vinculada a aquesta idea: no necessita viure per sempre, però sí conservar el sentit. Vol poder decidir, pensar i no ser una càrrega emocional per al seu entorn. Tot i això, destaca que “voldria viure infinitament perquè sempre queden coses per aprendre”. A aquest pensament hi afegeix la seva visió sobre el llegat; el més valuós per a Ricard és el temps dedicat a aquells que han format part de la seva vida. I afirma que “intento ser honest, amb els meus errors i els meus encerts”.

El futur i els consells

Encara que el seu futur personal no li preocupa, sí ho fa el dels seus fills i el de les generacions més joves. Parla de salaris, habitatge i precarietat laboral com els grans desafiaments actuals i diu que la clau està a decidir, moure’s i implicar-se, “encara que no sigui fàcil”. 
Quan pensa en quin consell donaria avui a algú jove —o fins i tot al seu jo de vint anys—, Ricard no dubta de la seva resposta: “Sigues tu mateix”. Aquesta manera de pensar és el que ha determinat la seva vida. Recorda que res “cau del cel” i que és imprescindible el compromís personal: preparar-se, conèixer-se i actuar amb honestedat. “Cal conèixer el passat per poder millorar el futur”, sosté.

Diu que als vint anys “es té el futur a les mans”, mentre que als seixanta-cinc “es té el coneixement i l’experiència per ajudar que aquest futur sigui millor”. El seu consell és concret: “Col·labora, treballa, participa i lluita per les teves idees”. I afegeix que equivocar-se forma part inevitable del procés: “els errors formen part de l’aprenentatge”, insisteix.

Una vida vinculada a la gestió i al compromís públic

Nascut a Olesa de Montserrat el 1955, Ricard Xairo ha dedicat la seva vida professional a la gestió empresarial en sectors com el recreatiu, el tèxtil, les arts gràfiques i el disseny. Va ser regidor municipal entre 1979 i 1991, etapa que sempre va compaginar amb la seva activitat laboral. Casat des de 1983 i pare de dos fills, manté aficions diverses com els viatges, la lectura, el basquetbol o els treballs manuals. Jubilat des del 2020, continua implicat en iniciatives socials i comunitàries, especialment a través del Consell Consultiu de la Gent Gran del Baix Llobregat.

Aprendre a viure amb altres sentits

Una de les descobertes que més ha transformat aquesta etapa vital de Ricard és la seva participació en activitats al costat de persones amb baixa visió o sense vista. Acompanyar-les en excursions, exposicions o sortides culturals li ha permès comprendre el món des de perspectives diferents. Li sorprèn la sensibilitat amb què interpreten sons, espais i detalls que ell mateix no havia percebut. “De vegades penso que m’agradaria desenvolupar altres sentits com ho fan ells”, comenta. Aquesta experiència alimenta la seva necessitat de continuar aprenent i de mantenir la curiositat com a motor de vida.