La història de Pura Velarde es sosté sobre un principi que travessa tota la seva vida: la necessitat d’organitzar-se per transformar l’entorn. Ella no ho explica des de la nostàlgia, sinó des d’una convicció que no ha perdut força: les coses canvien quan la gent es mou. La seva arribada a Cornellà el 1966, en ple creixement urbà i social, la va situar davant d’una realitat on faltava gairebé tot i on la ciutadania aprenia a reclamar allò que no tenia. No hi havia hospitals, guarderies i faltaven escoles. Aquest va ser el punt de partida d’un compromís que mai no s’ha apagat.

Els seus inicis a La Gavarra

La creació de l’Associació de Veïns de La Gavarra va ser el primer gran escenari on Pura Velarde va exercir la seva manera d’entendre l’activisme: rigorosa, constant, incòmoda per a qui ostenta el poder i valenta per a qui l’observa de prop. Sota el seu impuls i exigència, l’entitat es va convertir en una peça central en la conquesta d’equipaments, serveis i espais urbans que avui semblen evidents, però que en aquell moment eren inexistents.

Allò que distingia La Gavarra, explica, era la seva capacitat de pensar Cornellà com un tot: “No érem una associació de barri, érem una associació de ciutat”. Aquest enfocament global, lluny de fragmentar les reivindicacions, va enfortir la pressió ciutadana del Baix Llobregat en un moment clau per a la comarca.

La política, de cara i sense por

Velarde no amaga la relació, sovint tensa, que va mantenir amb les autoritats locals al llarg dels anys. Els diferents alcaldes i responsables polítics, especialment Frederic Prieto i José Montilla, van ser claus en la seva vida. Prieto, sent el primer alcalde de la Cornellà democràtica, sabia que quan ella entrava al seu despatx era per demanar alguna cosa concreta i defensar-la amb arguments, xifres i tota una mobilització darrere.

Velarde descriu la relació com una barreja de respecte i incomoditat. “Quan em veien venir, em deien: ‘I ara què vols?’ I jo responia: ‘Per a mi, res’”, recorda entre rialles. La seva manera d’entendre la política municipal no passa per l’adhesió ni la confrontació sistemàtica, sinó per un equilibri: “Si ho fan bé, ho dic; si ho fan malament, també”. Aquesta independència va ser, durant dècades, un dels motors del moviment veïnal a Cornellà. 

Mai no va voler ser alcaldessa, perquè considera que un càrrec formal limita l’acció directa i la capacitat de respondre ràpidament a les necessitats de la gent, quelcom que des de la ciutadania sempre ha pogut fer amb més llibertat i eficàcia.

Dones que sostenen i transformen

Un dels temes que més subratlla Velarde és el paper de les dones en la construcció dels barris. No es refereix només a la feina comunitària, sinó a la idea que van ser elles les que van sostenir la xarxa associativa quan molts homes estaven fora de casa o vinculats a treballs que els impedien implicar-s’hi.

Durant anys, les dones van omplir les assemblees, van organitzar activitats, van liderar protestes i van sostenir projectes que semblaven impossibles. De fet, la primera associació de veïns del Baix Llobregat va ser creada per elles. Velarde va impulsar espais com el Consell de la Dona i va defensar la necessitat que les dones tinguessin veu pròpia en qualsevol procés participatiu. “La ciutat no s’entén si no entens qui la manté viva”, afirma.

La creació de xarxes: federacions, plataformes i solidaritat

Pura Velarde mai no ha concebut les associacions com a mons aïllats. La seva feina va ser decisiva per aixecar estructures col·lectives que van multiplicar la capacitat reivindicativa del territori. Gràcies a aquest compromís, Velarde ha rebut diversos reconeixements pel seu compromís veïnal. 

Entre ells, destaca el Premi d’Acció Cívica de 2003 i un reconeixement col·lectiu el 2022, que subratlla la visió de treball en equip que sempre ha promogut: mai no va actuar sola, sinó envoltada de la comunitat que la recolzava i coordinava i un altre premi de Reconeixement del Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat.

La Federació d’Associacions de Veïns de Cornellà, de la qual va ser presidenta, va ser una d’aquestes eines. Una altra va ser l’entitat Cornellà Solidària, que va néixer per articular l’ajuda comunitària i que amb el temps va donar lloc a iniciatives com altre entitat, La Botiga Solidària, de la qual avui és un engranatge imprescindible. Allà mateix van començar ajudant 25 famílies, i avui ja n’hi ha més de 60.

També va tenir un paper rellevant a la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Llobregat, des d’on ha alçat la veu contra retallades, saturació de CAPs i degradació de serveis bàsics. La seva visió és clara: quan les lluites es coordinen, es guanya força; quan es fragmenten, les institucions respiren tranquil·les.

La Cornellà que va ser i la que encara busca ser

Velarde reconeix el gran canvi que ha viscut la ciutat en les últimes dècades. La Cornellà que ella va trobar poc té a veure amb l’actual. Tanmateix, això no la porta a l’autocomplaença. “Queda moltíssim per fer”, insisteix. La seva mirada prioritza serveis públics forts, participació veïnal activa i una ciutadania que no renunciï a exigir millores. 

L’envelliment d’alguns barris, els reptes de convivència, la pressió demogràfica i l’augment de desigualtats són, al seu parer, grans desafiaments que requereixen polítiques valentes i participació organitzada. Quan se li pregunta per la Cornellà dins de vint anys, la seva resposta és una crida a les noves generacions: “Serà el que vosaltres vulgueu. Si us moveu, canviarà. Si no, no canviarà res.”

La joventut i el canvi de paradigma

D’altra banda, Pura Velarde observa amb preocupació certa pèrdua de l’esperit col·lectiu. “Abans la gent venia a l’associació per problemes que afectaven a tothom; ara, sovint, venen quan el problema és propi”, assenyala.

Tot i així, reconeix que les generacions joves tenen més formació, més accés a eines i més capacitat d’anàlisi. El que falta, des del seu punt de vista, és convertir aquesta capacitat en acció comunitària, a més del compromís col·lectiu.

El seu missatge per als joves no és un retret, sinó una invitació: recuperar el carrer, recuperar la veu i entendre la política com un espai on es decideix la vida quotidiana. La participació no és un gest simbòlic, sinó la base de qualsevol avanç real.
 

El sentit de la lluita i el que queda per fer

Malgrat la seva llarga trajectòria, Velarde no parla en passat. No es considera una figura històrica ni un símbol: es considera una veïna que continua treballant per la comunitat. Quan reflexiona sobre l’esforç de tants anys, reconeix que va tenir costos familiars i personals, però no expressa cap penediment. “Ho tornaria a fer igual”, afirma sense dubtar. El seu sentit de la lluita és pràctic: “si no es reclama, no s’aconsegueix; si no s’organitza, no existeix; si no es defensa, es perd”.
 

L’illa deserta i el lema de vida

Quan se li pregunta què es portaria a una illa deserta, Pura Velarde respon sense dubtar: el seu marit Emilio Rodríguez, els seus fills Conchi i Emilio, i les seves nétes Judith i Daniela. Per a ella, la companyia de la família és l’essencial, el nucli que li dóna sentit i força. Aquesta resposta reflecteix la coherència de la seva vida: sempre ha prioritzat l’ajuda als altres i la construcció col·lectiva, però sense perdre de vista l’afecte i allò proper.

A més del seu treball local, Velarde ha tingut l’oportunitat d’observar altres realitats socials i polítiques fora d’Espanya. Va visitar la Unió Soviètica i Cuba, on va poder comparar l’organització de la sanitat, l’educació i el treball amb la situació espanyola de la seva època. Aquestes experiències van reforçar la seva comprensió dels problemes socials i la importància de l’organització col·lectiva, aportant-li perspectives valuoses que va aplicar en el seu activisme a Cornellà.

El seu lema resumeix dècades de compromís: “Ajuda si es pot, la família i la gent”. No és un eslògan buit, sinó una guia pràctica que ha marcat la seva trajectòria: estar disponible per a qui ho necessita, mantenir el compromís amb la comunitat i valorar la força de la família com a eix de tot projecte. Fins i tot en l’abstracció d’una illa deserta, Pura Velarde torna al que és essencial: les persones, els vincles i la solidaritat.
 

Un perfil social comunitari

Pura Velarde és una figura emblemàtica del moviment veïnal del Baix Llobregat, però el seu recorregut comença lluny de Cornellà. Nascuda a Don Benito (Badajoz) l’any 1947, arriba a Barcelona amb quinze anys per visitar una germana del seu pare. En aquell moment no s’ho pensa i decideix quedar-s’hi definitivament a la ciutat. “Vaig venir tres dies… i li vaig dir al meu pare que no m’aniria”, recorda entre rialles. Després de viure a Sarrià, i amb l’arribada dels seus pares a Catalunya, s’estableix a Cornellà, ciutat on desplega la seva trajectòria com a activista: impulsa la creació d’associacions veïnals, és presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns i contribueix a crear el Consell de la Dona i les entitats Cornellà Solidària i la Botiga Solidària. Tot i els seus setanta vuit anys, continua compromesa amb la comunitat: “Cadascú al seu barri, però tots en conjunt. Aquesta és la nostra manera de treballar.”, afirma amb contundència.

L’habitatge, el repte urgent

L’habitatge continua sent el principal repte social de Cornellà per a Pura Velarde. Denuncia la sobreocupació de pisos, l’encariment del lloguer i situacions extremes de precarietat: “Hi ha famílies que dormen en colxonetes al terra o comparteixen habitacions en condicions indignes”, explica amb preocupació. Segons opina, a l’actualitat la manca d’habitatge digne genera desigualtats i trenca la cohesió social. 

Velarde reivindica polítiques públiques més eficaces, un augment del lloguer social i accions contra l’explotació residencial. “Si la gent no té un lloc digne on viure, no hi ha manera de construir projecte de vida”, sentencia. La seva experiència com a activista li confirma que l’habitatge és un dret i una prioritat comunitària.