Al Prat de Llobregat, dir “Pota Blava” no és parlar només d’un pollastre. És parlar d’un símbol. D’una raça autòctona, d’una manera d’entendre el territori i d’un orgull local que ha acabat travessant les fronteres de la gastronomia. El Pota Blava, nom popular del Pollastre i Capó de la Raça Prat, deu el seu nom a les potes de color blau pissarra, un dels trets més visibles d’una au reconeguda també pel seu plomatge ros fosc, la cresta vermella i les orelletes blanques. Encapçala aquest reportatge un collage de diferents xefs que cuinen pollastres pota blava i que han participat en la promoció d’aquest producte

La seva història ve de lluny. Al delta del Llobregat ja existia des de temps antics una gallina rústica i mediterrània que, a finals del segle XIX, va començar a ser seleccionada pels pagesos i primers avicultors catalans fins a fixar les característiques de la Raça Prat. Durant la primera meitat del segle XX, aquesta au va viure una etapa d’expansió i prestigi: es criava arreu de l’Estat, arribava a països europeus i fins i tot va tenir presència a l’Argentina i l’Uruguai.

El risc de la modernització

Però, com passa sovint amb els productes tradicionals, la modernització també va posar en risc la seva continuïtat. L’entrada de races híbrides més barates i la industrialització de la producció avícola van fer recular les races tradicionals. Als anys setanta, el Pota Blava sobrevivia sobretot en corrals de masies i patis de cases vinculades al camp. Figures com Rosa Álvarez, Enric Corominas, Enric Castelló o Roman Farreras van ser decisives en la seva preservació. El 1975, l’Ajuntament del Prat va impulsar el concurs que acabaria convertint-se en la Fira Avícola.

Avui, la Fira Avícola de la Raça Prat és molt més que una exposició d’aviram. Allò que va començar com una petita mostra sota els porxos de la Torre Balcells s’ha transformat en la gran cita d’hivern del Prat, instal·lada des del 2017 a la Granja de la Ricarda. La fira reuneix producte local, restauració, comerç, entitats, activitat cultural i vida associativa. La 52a edició, celebrada el 2025, va superar els 80.000 visitants, una xifra que confirma la dimensió ciutadana i metropolitana de l’esdeveniment.

Més que un producte gastronòmic

El valor del Pota Blava també és gastronòmic. La seva carn és descrita pel Consell Regulador com fina, melosa, de sabor intens i persistent, amb una lleugera aroma de fruita seca. A més, la Indicació Geogràfica Protegida garanteix unes condicions concretes de criança, alimentació i control. Els pollastres i capons del Prat s’han de criar en municipis concrets del Baix Llobregat i l’entorn, i cada unitat comercialitzada porta una etiqueta individual numerada.

Ara bé, la importància del Pota Blava no es pot explicar només des del plat. Imanol Crespo, director-gerent de Prat Comunicació SL, defensa que el Pota Blava és “més que un producte”: és una qüestió identitària i, per tant, un tema d’interès informatiu durant tot l’any. Segons Crespo, els mitjans locals tenen una funció clara: fer comunitat, reforçar la identitat local i mantenir viu el relat més enllà de la fira.

L’orgull de ser potablava

Aquesta construcció simbòlica es veu al carrer. Molts vehicles del Prat llueixen l’adhesiu del pollastre, diverses entitats l’han incorporat al seu imaginari i el gentilici popular “potablava” conviu amb “pratenc” i “pratenca”. Fonts municipals remarquen que el Pota Blava s’ha consolidat en les darreres dècades com un símbol d’identitat de ciutat, present en l’esport, la cultura popular i el relat institucional.

El repte, però, és mirar endavant. La preservació d’una raça autòctona depèn de criadors, restauradors, institucions, consumidors i mitjans. També del relleu generacional. En aquest sentit, les fonts consultades apunten que l’entrada de perfils més joves en l’àmbit de la cria i de l’associacionisme pot ajudar a projectar el futur del Pota Blava. El debat ja no és només conservar una raça, sinó fer-la atractiva, accessible i present durant tot l’any.

L’èxit d’iniciatives com el QuintoTapa

Per això han guanyat pes iniciatives com el QuintoTapa, els menús de fira, els espais gastronòmics o formats més assumibles com croquetes, canelons i tapes de Pota Blava. El producte continua associat a l’alta cuina i a dates especials, però la seva supervivència passa també per ampliar la base de consumidors sense perdre autenticitat.

Al final, el Pota Blava explica una tensió molt actual: com preservar allò singular en un món que tendeix a l’estandardització. El Prat ha convertit una raça avícola en marca de ciutat, en patrimoni emocional i en aparador de territori. I, potser per això, quan un pratenc diu que és potablava, no parla només d’un pollastre. Parla d’una manera de pertànyer.

El repte de desestacionalitzar el Pota Blava

Durant molts anys, el consum del Pota Blava ha estat molt lligat al Nadal i a la Fira Avícola. Aquesta associació li ha donat prestigi, però també ha limitat el seu consum a moments molt concrets de l’any. Per això, una de les línies actuals passa per desestacionalitzar el producte i portar-lo a formats més quotidians o accessibles.

Les croquetes, els canelons, les tapes i els platets gastronòmics permeten acostar el Pota Blava a nous públics sense exigir la compra d’un exemplar sencer, sovint més car i reservat per a ocasions especials. Aquesta estratègia no rebaixa el valor del producte, sinó que amplia les formes de tastar-lo i el connecta amb la restauració local.

El futur de la Raça Prat dependrà, en bona part, d’aquest equilibri: mantenir l’excel·lència i l’autenticitat, però aconseguir que el Pota Blava no sigui només un record de fira o de Nadal, sinó un producte viu durant tot l’any.