Pol Ferrer va néixer l’any 2003 a Barcelona i ha viscut des de ben petit a Sant Boi de Llobregat. Atleta del Cornellà Atlètic i també entrenador al mateix club, Ferrer va començar a desenvolupar-se com a esportista als vuit anys, després de veure per televisió els Jocs Olímpics de Londres 2012. Aquell impacte inicial va marcar l’inici d’una trajectòria ascendent dins de l’atletisme, especialment en les proves combinades.

La seva primera medalla estatal va arribar el 2018, però el salt definitiu es produeix el 2022, quan es proclama campió d’Espanya sub-20 de decatló, amb una marca que el situa al capdavant del rànquing estatal i en segona posició mundial sub-20. Aquest èxit consolida el seu nom com una de les grans promeses de l’atletisme espanyol.

L’any 2023 confirma aquesta progressió amb el títol de campió d’Espanya sub-23 en pista coberta, assolint una puntuació de 5.820 punts en l’heptatló, registre que suposa el rècord absolut de Catalunya en la disciplina. Aquella temporada també suma una medalla de plata al Campionat d’Espanya Absolut indoor, reafirmant la seva competitivitat en categoria absoluta.

Aquesta línia ascendent s’ha vist reforçada recentment al Campionat de Catalunya Absolut de Proves Combinades en pista coberta, disputat a Sabadell, on Pol Ferrer s’ha proclamat tricampió català indoor. Amb 5.744 punts en l’heptatló, ha tornat a imposar-se amb autoritat, confirmant el seu domini a nivell autonòmic i la seva regularitat competitiva.

Més enllà dels resultats, Ferrer destaca per una concepció del triomf fortament vinculada al col·lectiu. “Per a mi, l’èxit és quan la meva victòria també repercuteix en la gent que m’ha ajudat”, afirma. Una filosofia que reflecteix el seu vincle amb el club, l’entorn i una manera d’entendre l’esport basat en l’esforç, la resiliència i la salut mental com a eixos fonamentals del rendiment.

Victòries compartides

Ferrer es defineix a sí mateix com “optimista i realista”, i, tot fent referència a la seva trajectòria professional, assegura que “la cosa va per bon camí”. A la pregunta de si té por al fracàs, el santboienc reitera: “No, sóc bastant optimista i crec que tindré bastantes oportunitats”. Tanmateix, es mostra molt conscient envers la realitat. “Crec molt en els meus objectius, sé on estic i no m’agrada ‘flipar-me’”, assevera. A més a més, explica que se sent molt recolzat pel seu entorn. “Al meu club sempre han sigut molt propers i si et veuen que ets capaç o que estàs una mica a prop, t’animen molt”.

Professionalment, el llegat que aspira deixar és el de poder fer podi en tots els campionats internacionals. I avança que “a llarg termini, el meu gran somni seria guanyar una Olimpíada”. De totes maneres, el seu concepte del triomf no sempre va directament arrelat amb penjar-se medalles. “Per a mi l’èxit és quan la meva victòria també repercuteix en la gent que m’ha ajudat, quan ells es veuen reflectits en aquesta victòria”. El seu màxim referent és l’atleta espanyol Jorge Ureña.

Un perfil diferent

El santboienc afirma que no se sent gens identificat amb el perfil de la generació Z. “Els meus gustos, la meva forma d’actuar, són molt diferents de gent que conec. No tinc videoconsola, sóc anti-reggaeton, m’agrada el rock i en comptes d’anar de festa prefereixo anar amb els col·legues a la platja”, apunta.
Durant el poc temps lliure del qual disposa, li agrada practicar esports diversos com el pàdel. També té alguna lectura entre mans, Invicto: Logra Más, Sufre Menos, un llibre d’autoajuda de Marcos Vázquez que aplica la filosofia estoica sobre la salut mental i la consecució dels objectius personals.

I tot fent referència a la influència de les xarxes socials com a actual droga dura de la societat, més específicament de les darreres generacions, l’atleta explica que utilitza sovint l’Instagram. Alhora, és conscient de l’efecte que aquestes plataformes poden arribar a tenir, i confessa que  “em vaig eliminar el TikTok perquè em creava molta dependència”. No obstant això, creu que aquests canals també poden arribar a ser beneficiosos a l’hora de donar-se visibilitat. “Les xarxes socials també són positives per a nosaltres, perquè així els esportistes ens fem veure”, assenyala. 
Del seu municipi, Sant Boi, assegura que el que més li agrada és la cultura, i assenyala diversos dels esdeveniments que tenen lloc a la ciutat: “les Festes Majors, La carxofada, Els Gegants, Els diables,...”

Conciliació entre joves i grans

Pel que fa al binomi de grans i joves dins el món professional, Ferrer té una postura molt clara. Creu que els grans no estan obligats a retirar-se per a deixar pas als joves, i assenyala que “els hem de tenir respecte” en qualsevol àmbit. De fet, el santboienc assegura que acostuma a freqüentar ambients on es dona una diferència d’edats, i s’hi sent còmode. “Amb el grup amb què més m’acostumo a ajuntar, que són els de l’atletisme, jo soc el més jove, i hi ha gent de totes les edats, fins als 30 anys”.

Actualment, Ferrer està cursant un Grau Superior en Animació Socioesportiva, i en un futur li agradaria continuar els seus estudis en l’esport, realitzant un grau universitari de CAFE o INEF. A més a més, complementa l’activitat acadèmica amb la pràctica atlètica i les funcions com a entrenador al seu club, el Cornellà Atlètic. Aquest estiu, explica, el seu pla és treballar. “Sempre he fet estiu a un càmping de Sant Llorenç d’Hortons, i, com tinc el títol de socorrista, treballaré allà a l’agost”. 

En referència a altres perspectives a llarg termini, com el fet d’independitzar-se o adquirir una hipoteca, l’atleta santboienc assevera: “Ara mateix no em plantejo viure sol, perquè no podria viure. Hauria de deixar l’atletisme per a poder pagar tot sol, perquè l’atletisme no dona diners”. Tanmateix, Ferrer explica que rep un petit sou com a entrenador del seu club, però intenta estalviar el màxim que pot.

Resistència i resiliència

Les principals dificultats que Ferrer ha hagut de superar com a professional de l’atletisme tenen molt a veure amb la capacitat mental de resiliència. “El més difícil ha sigut agafar confiança en mi mateix després d’alguns errors que he tingut en campionats internacionals, i fins i tot renúncies personals”, exposa. “A l’europeu, l’any passat, no vaig poder finalitzar el decatló. I al Mundial de Cali anava segon al rànquing, vaig fer tres nuls a la perxa i em van treure de les opcions de medalla”, recorda, d’entre les experiències més complicades que ha hagut d’afrontar.

Per això, si hagués de donar un consell a algun jove que volgués seguir els seus passos, el santboienc li diria “que gaudeixi de l’esport i que no s’obsessioni amb els objectius”. I afegeix: “A mi m’agrada tenir els objectius presents, però crec que quan gaudeixes i et diverteixes és quan realment millores”.

De fet, i en referència a les capacitats dels joves per a desenvolupar-se com a professionals de l’esport, Ferrer opina que “el talent jove no està subestimat. Es té massa en compte, i això de vegades fa que aquest talent deixi de ser-ho”. Així, aprofita per a denunciar la situació que han patit coetanis de l’esport, que han acabat ofegats per la pressió i la càrrega física. “Quan veuen una persona que comença a destacar en edats molt joves, s’obsessionen amb ella i aquella persona s’acaba cremant o ho acaba deixant. I en el cas de l’esport, això provoca lesions fortes. Això li va passar a una companya meva”, manifesta.

Per això, conclou que “la salut mental és el principal en l’esport”. I apunta: “En el meu cas, considero que tinc una ment bastant centrada. A les competicions, quan faig 10 proves, si fallo en una, a la següent haig d’estar bé. Has de saber recuperar-te”. 

Ser atleta professional 

La passió de Ferrer per l’atletisme és indubtable. Per aquest motiu, i en referència a les seves perspectives de futur, el santboienc lamenta que la situació econòmica de molts atletes professionals no permeti dedicar-s’hi en exclusiva, tal com sí succeeix en altres esports amb visibilitat més elevada. “No es dona suficient crèdit a l’atletisme”, denuncia, i explica que només els atletes de cert nivell reben ajudes de la Federació o perceben sous en concepte de patrocinis.

Per això, reflexiona Ferrer, “no sabria dir si l’atletisme és una professió. Perquè jo soc professional, però no cobro”. I afegeix: “Em sap greu no poder-me dedicar a això”. Tanmateix, l’atleta no perd de vista els seus objectius. “Com que no ho faig pels diners, m’és igual. Però amb aquest esport he patit, he plorat, he sagnat, he vomitat, m’he esforçat..."