La trajectòria vital i pública de Pere Baltà és tan extensa que ell mateix confessa que li costa condensar-la. Avui, amb vuitanta-cinc anys i encara actiu, es defineix com un “periodista-escriptor que ha tingut vocació de servei públic”. Aquesta és, diu, la línia que ha travessat totes les etapes de la seva vida, des d’aquell “nano rebel” del Prat fins al diputat que va ocupar un escó al Congrés durant dues legislatures i mitja.

Els valors que l’han guiat, l’estimació per la cultura, la justícia social i el país, provenen de la seva família. “Els meus pares i avis em van donar la base de tot”, explica. A casa seva no faltaven la lectura, l’interès pel món i una consciència social que ell va absorbir com una cosa natural. També recorda amb gratitud els mestres que el van orientar, especialment Jaume Codina, que li va obrir les portes del periodisme i li va fer entendre la professió com un compromís.

El bar del Prat, la primera escola política

Moltes de les seves vivències decisives es remunten a la infantesa. L’any 1946, el seu pare va convertir un local en una fonda-taverna que aviat es convertiria en un espai de trobada i debat. Baltà, que llavors era només un nen, hi parlava amb la gent gran i cada matí portava el diari al seu avi. L’avi el feia llegir en veu alta i li explicava com interpretar la premsa. “Aquell ritual era la meva escola política sense que jo ho sabés”, recorda.

A la taverna també s’hi reunia un grup de joves comunistes del poble. Com que molts d’ells eren “analfabets”, li demanaven que els llegís les cròniques de la guerra de Corea i de la Xina. Sense adonar-se’n, aquell nen tímid es convertia en transmissor d’idees. Tot es va fer més evident el dia que el rector del poble el va assenyalar des del púlpit com “el nen de Barcelona” que explicava coses que no convenien. Va ser el primer avís de fins a quin punt la política podia incomodar el poder.

Carrera política construïda amb coherència

Amb els anys, Baltà es va integrar plenament en la vida institucional. Abans d’arribar al Congrés, va treballar com a tècnic de la Generalitat i es va implicar en l’activisme polític del centreesquerra. Entre 1988 i 1996 va exercir com a diputat. Quan finalment decideix marxar, ho fa de manera conscient: “Els objectius que m’havien dut a Madrid s’havien complert. Vaig dir prou a la vida parlamentària, però no al compromís.”

A partir d’aquell moment, es va concentrar en l’escriptura i en impulsar iniciatives crítiques, com la plataforma que denunciava pactes que considerava contradictoris amb el projecte del país. “Es pot pactar amb el contrari, però mai amb l’enemic”, afirma. Escriure es convertiria en una nova manera de continuar lluitant.

Moscou: testimoni d’un moment històric

Però hi ha una experiència que destaca entre totes: el seu viatge a Moscou com a observador internacional del referèndum de Borís Ieltsin. Baltà ho recorda com un moment que el va marcar per sempre. “Era increïble ser allà mentre s’estava escrivint la història d’Europa.” Encara avui descriu amb emoció el moment en què va pujar les escales del Kremlin i es va asseure als mateixos espais que havien ocupat Lenin i Stalin. “Vaig sentir el pes del passat i del futur alhora”, confessa. Per a ell, la política és això: memòria, responsabilitat i consciència del lloc que ocupa cadascú en el curs de la història.

Generacions, política i pèrdua d’ideologia

Aquestes experiències li permeten analitzar amb distància la política actual. La diferència amb la generació de la Transició és, segons Baltà, “immensa”. La seva generació “es va fer sàvia lluitant contra la dictadura” i actuava amb ideologia i vocació. Avui, en canvi, creu que molts joves arriben amb pressa i amb l’ambició de fer carrera personal. “Entrar en política sense ideologia és un desastre absolut.”

També lamenta que la cultura de l’acord —que ell considera imprescindible— hagi desaparegut. La polarització ha substituït el diàleg, i sovint no pot evitar apagar la televisió quan observa alguns debats.

El que més el preocupa és la combinació de crispació, desinformació i pèrdua de valors. “Van junts”, assegura. I és aquest caldo de cultiu el que, segons ell, permet l’ascens de líders polítics “estranys” arreu del món.

Els joves i la democràcia 

Tot i la seva mirada crítica, Baltà és constructiu. Reconeix que la lluita de la seva generació ha permès que la universitat passés de tenir un 3% d’alumnat de classe obrera a un 30 o 40%. Però lamenta que “massa gent menysprea els oficis” i que la informació que reben a través de les xarxes socials “és molt enganyosa i els desorienta”. “La preparació hi és, però no sempre s’utilitza bé.”

A més, creu que les noves generacions no acaben d’entendre què va ser realment la Transició. “Vam tancar una dictadura, però només vam poder crear una democràcia imperfecta. Ells han d’acabar-la.” El seu consell és clar: formació, paciència i ego al marge. L’èxit, per ell, és poder mirar enrere i dir: “ha valgut la pena”.
 

Quan el compromís és una manera de viure

Pere Baltà i Llopart, nascut al Prat de Llobregat l’any 1939, és periodista, escriptor i polític. Després de formar-se en un context en què no existia la carrera de periodisme a Catalunya, opta per estudiar a l’Escola Industrial per “guanyar espai” i arribar més ràpidament al seu objectiu: escriure i comunicar. Ha treballat com a tècnic de la Generalitat, ha estat diputat al Congrés durant dues legislatures i mitja, i ha desenvolupat una intensa tasca cívica en l’àmbit del centreesquerra. Actualment, continua vinculat al món cultural i periodístic, amb una activitat que no ha perdut intensitat malgrat l’edat.

La política sense ideologia, un error irreparable

Per en Baltà, el gran error de la política actual és haver desconnectat l’activitat pública de la ideologia. “La meva generació es va fer sàvia lluitant, i actuava per transformar la societat”, recorda. En canvi, avui observa una política centrada en l’èxit individual, en la carrera personal i en la riquesa. Per això alerta: “Entrar en política sense ideologia és un desastre absolut”. Considera que només el retorn als principis, la vocació pública i els somnis col·lectius poden revertir la crispació, la desinformació i la manca d’acords que defineixen el present polític.