Pedro Tomás Fernández Buendía té 67 anys i va néixer a Torre Pacheco, un petit poble murcià, però des dels tres mesos de vida ha viscut al Baix Llobregat, entre Cornellà, Esplugues i Sant Boi. És en aquests territoris on ha treballat, s’ha implicat sindicalment i on ara gaudeix d’una jubilació activa. "Vaig començar a treballar molt jovenet, amb 14 anys, perquè la meva generació era de treballar. Hi havia qui estudiava, però la majoria començàvem a treballar de seguida", explica.

Després de passar per diverses fàbriques, va entrar a Braun Espanya, una empresa molt arrelada a Esplugues fins que va viure el tancament de la planta, durant aquella època va exercir de delegat sindical de la UGT. Aquell episodi, que va suposar la pèrdua de molts llocs de treball, el va marcar i el va portar a implicar-se més profundament en el moviment sindical, fins a arribar a ser secretari comarcal de la Unió de Jubilats i Pensionistes (UJP) de la UGT al Baix Llobregat.

Una vida entre la feina i la família

La seva vida personal ha seguit un ritme paral·lel al compromís laboral."Porto feliçment casat 46 anys. Tinc tres fills, tots independitzats i treballant. En això estic molt content", diu amb orgull. La seva infantesa, al cor de Cornellà, va ser “una època en què vivíem al carrer, jugant amb els amics. No va ser una infantesa difícil: el meu pare treballava a Siemens i la meva mare es dedicava als fills, com era habitual aleshores”.

Després de la infantesa com etapa no laboral també parla de la jubilació. “Quan treballes tens el dia ocupat, tot és molt pautat. I de cop arriba el dilluns i penses: ‘Ostres, avui no he d’anar a treballar. Què faig?’”. Explica que és un moment de transició delicat, sovint més psicològic que material. “T’has de preparar per a la jubilació. Hi ha gent que entra en depressió perquè la seva vida era la feina, i quan això s’acaba, no saben què fer”.

En el seu cas, el canvi va ser més suau gràcies al compromís sindical. “Simplement vaig canviar el rol: abans treballava vuit hores i després anava al sindicat; ara hi dedico més temps i també a la família”. Per a ell, l’èxit no s’ha de mesurar en diners ni en càrrecs, sinó en coherència. “He tingut èxit perquè he treballat, he tingut responsabilitats, he format una família i estic en pau amb mi mateix”.

Edatisme i estereotips

Quan parla d’edatisme, ho fa amb la mateixa contundència amb què defensa els drets laborals. “La paraula ‘edatisme’ s’ha començat a sentir fa poc, però ja als anys cinquanta un americà en parlava. És la discriminació per edat, i sí, existeix”, sentencia. Per a Pedro Tomás, el problema no és només el prejudici, sinó la cultura de la rapidesa. I explica: “Vivim en una societat molt capacitista. 

Es valora la rapidesa i la immediatesa. Una persona de 60 anys no fa les coses igual de ràpid que una de 20, però les pot fer igual o millor, perquè té experiència”.
Denuncia també els tòpics amb què es tracta la gent gran. “Ens infantilitzen, ens tracten com si no poguéssim fer res, i no és veritat. Som persones com les altres: fem exercici, viatgem, participem. Jo no faré una marató, però surto a caminar cada dia”.

Una de les seves reflexions sobre les noves generacions és que, “els joves han de defensar allò que ja tenen. Si no ho lluiten, ho perdran. Les coses costen molt d’aconseguir, però un cop les tens, cal mantenir-les”. Aquesta idea, que sembla una màxima de vida, s’estén també al seu diagnòstic sobre el present. “Ara la societat és més complexa, però la lluita continua sent necessària”.

I si hi ha un àmbit on aquesta lluita és urgent, és l’habitatge. “És impossible que un jove s’independitzi. Cal buscar fórmules, pressionar el govern, fer assemblees, com fèiem nosaltres”, diu. Defensa la col·laboració entre generacions com una possible solució. “Els pisos amb serveis podrien servir per a gent gran i per a joves. Si els grans se’n van a aquests habitatges, els seus pisos poden passar a ser habitatge social per a joves. Això crearia convivència i suport mutu”.
 

Ciutats per conviure, no per sobreviure

Quan parla del seu municipi, Sant Boi, la seva mirada es torna crítica però constructiva. “Els pobles abans es feien pensant en els cotxes, no en les persones. Falta accessibilitat, ascensors, bancs... Una persona gran sense ascensor no surt de casa”.

Reconeix, però, que s’han fet passos endavant. “Tenim la zona del riu, una àrea verda per passejar, però encara hi ha barris que necessiten un cop de mà com Casablanca o Cinc Roses. Canviar-ho serà difícil, però cal repensar-ho tot, perquè d'aquí a uns anys les persones grans serem el 30% de la població”. I menciona que en el seu municipi hi ha molta reivindicació per eliminar una central d’alta tensió i una antiga caserna militar.

Memòria, valors i canvis

Quan recorda els anys de la dictadura i la transició, ho fa amb un sentit històric clar. “Al final de la dictadura la gent estava cohibida, però ja començava a protestar. Amb la democràcia, la gent es va desinhibir. Els anys vuitanta van ser d’esplendor, de sortir al carrer i expressar-se”.
En canvi, avui veu una societat més tancada. “Abans les famílies estaven més unides. Els avis eren el centre. Ara costa reunir a tothom, i això ha canviat. La societat s’ha tornat més egoista, potser per les noves tecnologies o l’acceleració social”.

A Pedro Tomás no li agrada que l’etiquetin com a “avi”, tot i que ho és. Prefereix pensar que és una persona activa. “Tinc la meva edat, però em considero una persona activa. Faig exercici, col·laboro a la UGT, faig moltes coses. L’edat només és un número”.
I si no sabés quants anys té, assegura que “em posaria 40 o 50. Faig el mateix que una persona d’aquesta edat. La vellesa no la defineix la data de naixement, sinó com vius”. Quan li demanem quin consell es donaria al seu jo de vint anys, no dubta: “Viure la vida i defensà allò que és just”.
 

La UGT al Baix Llobregat

El sindicat UGT va arrelar amb força al Baix Llobregat durant la segona meitat del segle XX, en una comarca eminentment industrial on el moviment obrer va tenir un paper fonamental en la lluita pels drets laborals i les llibertats socials. En aquells anys, les fàbriques d’Esplugues, Cornellà o Sant Boi van ser focus de reivindicació i solidaritat.

Pedro Tomás Fernández hi va entrar de ple quan treballava a Braun Española, i més tard va ser un dels referents de la Unió de Jubilats i Pensionistes (UJP) a la comarca. La seva trajectòria sintetitza el pas d’una generació de treballadors que, després de dècades de feina, no han volgut desvincular-se del seu compromís social.
Avui, la UJP-UGT del Baix Llobregat continua defensant la participació activa de la gent gran en la vida pública i política, impulsant projectes contra l’edatisme, per la igualtat i la dignitat de les pensions."Volem ser presents a la societat. Som persones, no només pensionistes", resumeix Pedro Tomás.

Pensions i discursos

Pedro Tomás és clar quan parla del discurs sobre les pensions."El que surt a la premsa és sectari. Han agafat només una part de les jubilacions, la dels nous jubilats del 'baby boom' que van cotitzar alt. Però el 60% dels jubilats cobra menys de 1.100 euros, i un 34% menys de 700. Això és una pobresa important". Segons explica, el relat mediàtic i polític tendeix a enfrontar generacions: "Volen enfrontament entre joves i grans. Però no n'hi ha d'haver, tot al contrari". Darrere d'aquest discurs, afegeix, sovint hi ha interessos econòmics. “Els que ho promouen són bancs i asseguradores, que volen que els joves es facin plans de pensions privats”.