La Barcelona ‘zafoniana’ és una Barcelona modernista que antany va conquerir el cor de tots aquells qui no van viure els anys previs a les olimpíades del 1992, i que va commemorar les memòries dels qui sí visqueren aquesta Barcelona oculta, amagada i fosca.

Carlos Ruiz Zafón va ser l'escriptor català que va revolucionar la literatura dels 2000 amb La sombra del viento, motivat a redactar-la després de la seva obra adolescent, Marina. Zafón va viure tota la seva vida a Barcelona, principalment a l'Eixample, però la seva “Barcelona real” va ser aquella del centre: la sorollosa, temorosa, amagada, i aquells ornamentats carrers del Gòtic, que en aquell moment era conegut com el ‘barri xinès’.
 

Barcelona també es pot llegir a través de la literatura que l’ha imaginada.
 

Una ciutat novel·lesca

La sombra del viento va ser traduïda a 5 idiomes diferents: castellà, català, anglès, alemany i holandès, captivant la mirada de molts turistes intrigats pels personatges esmunyedissos i ben construïts de Zafón. Per a Sergi Doria, periodista i bon amic del difunt, “Zafón és si vas a Barcelona, com si vas a Anglaterra amb Dickens”. Potser és perquè va ser l'únic escriptor que va aconseguir capturar el record d’allò que no fou i mai tornarà a ser.
 

L’obra de Zafón ha convertit Barcelona en una destinació literària global.
 

Només queden retalls d’una Barcelona fosca i aïllada, incomparable a la ciutat cosmopolita d’avui. Aquí, els turistes ‘zafonians’ busquen visitar i conèixer allò que encara roman a la memòria dels anys 30 i 40, amb personatges com l’Óscar Drai, la Marina, el Daniel Sempere, i fins i tot el rodamon Fermín -a partir del qual Ruiz Zafón es va descriure-.
 

L’imaginari literari de Sarrià

Per a tot visitant llunyà, la primera parada és el col·legi dels Jesuïtes Sarrià, amb aquella façana enorme i plena de maons, que reflecteix el sol perfecte per a qualsevol aficionat amb l'esperança de sentir-se com un nen entre aquestes quatre parets. Hom mai imaginaria com en aquella fortalesa el malvat Javier Fumero va ser ideat pel nen tímid i superdotat que fou Zafón. I és que el barri de Sarrià cobra vida amb la literatura de l'autor: un turista no el visita sense coneixement previ de les obres del Cementerio de los Libros Olvidados.

De la mateixa manera succeeix amb el palau dels Aldaya, a l'Avinguda Tibidabo 32, llar amagada de Julián Carax després d'assabentar-se de la mort de la seva estimada Penélope. Potser ha estat el fet que Zafón va treballar en aquell palau en els seus anys de publicista el que va portar-lo a descriure tan detalladament la batalla final entre “bons” i “dolents”, tancats en un palau blanc amb àngels observant.
 

Els barris prenen una nova dimensió quan es miren des de la ficció.
 

Un altre espai que tot ‘zafonià’ ha de visitar és l'Hospital modernista de Sant Pau, aquell que anys enrere va rebre la mort de l'etèria Marina i el més fort dels gemecs d'un pare com el Germán Blau, que perd el sentit de la seva vida. Hom només pot imaginar aquella escena punyent a la torre més alta de l'hospital, la mateixa que va permetre a l'Oscar observar des de dalt com tot el que coneixia s’esvaïa. De fet, el modernisme és una de les característiques de la ciutat que inspirava a Zafón a redactar, i les decoracions de dracs al parc Güell pogueren alimentar la seva col·lecció i obsessió cap a aquests animals orientals.
 

Ciutat Vella, epicentre ‘zafonià’

Tot i que Sarrià guarda un espai malenconiós per a l'escriptor, la veritable acció succeeix al centre de la ciutat. Per exemple, al Gran Teatre del Liceu, aquell que va acabar amb la vida de Mijail Kolvenik. Inspirat per aquesta idea, va crear al seu imaginari literari el Teatre del Raval, amb grans torres i un escenari enorme per a la seva adorada Eva Irinova.

A la història de Marina, la Catedral de Barcelona va presenciar el casament de Kolvenik i la seva dona, cremada tan bon punt li llencessin àcid a la cara. També juga un paper molt important en el clímax de Carax. Si admires el marbre d’aquesta estructura, pots entendre millor com la sang d'Eva Irinova destacava encara més al llenç blanc del seu vestit i el terra.

A pocs metres dels tempestuosos crits d'Eva dins la catedral, s’ubicava la llar del personatge Nuria Monfort, just a la plaça de Sant Felip Neri. Aquella casa probablement mai va existir, i va ser un dels molts ambients inventats per la imaginació ‘zafoniana’, inspirada en els edificis alts i grisos de l'època.
 
 

De la mateixa manera, el carrer de Santa Anna -on s'ubicava la llibreria dels Sempere- encara conserva l'aura que Zafón intentava descriure en aquell carrer tancat i angost, amb poca llum a l'estiu i encara menys llum a l'hivern. És un carrer fred que ja no alberga la famosa llibreria, sinó que s'ha convertit ara en una botiga antiga de guants que conserva la façana del que una vegada va ser la “Librería Sempere e Hijos”. Caminant a prop de l'actual botiga, els turistes s'acumulen per a fer fotos, però no és pels llibres. És perquè la botiga els inspira el mateix que inspirava a Zafón: història i antiguitat.
 

De la mateixa manera, el carrer de Santa Anna -on s'ubicava la llibreria dels Sempere- encara conserva l'aura que Zafón intentava descriure en aquell carrer tancat i angost, amb poca llum a l'estiu i encara menys llum a l'hivern. És un carrer fred que ja no alberga la famosa llibreria, sinó que s'ha convertit ara en una botiga antiga de guants que conserva la façana del que una vegada va ser la “Librería Sempere e Hijos”. Caminant a prop de l'actual botiga, els turistes s'acumulen per a fer fotos, però no és pels llibres. És perquè la botiga els inspira el mateix que inspirava a Zafón: història i antiguitat.
 

Una parada (agre)dolça

Finalment, per acabar amb la ruta ‘zafoniana’ i abans d’abandonar el centre, quan la llum del sol encara il·lumina els carrerons del barri Gòtic, com a bon fanàtic hom ha de berenar xurros amb xocolata a la Granja Dulcinea del Carrer de Petritxol. Asseguts a les cadires de fusta, amb el terra calidoscòpic i les fotografies dels anys en què el soroll no era el major enemic, Daniel Sempere i la seva futura dona, Bea Aguilar, gaudien de la seva cita d'amagat del seu germà.

A les parets blanques, els quadres en blanc i negre tacats pel temps guarneixen la Granja Dulcinea. I el seu petit balcó interior, que allotja a aquells clients estrella obsessionats amb xurros banyats en xocolata espessa i dolça. Quan es pregunta a Julián Diaz, treballador del local, si molts clients hi van per Carlos Ruiz Zafón, ell respon: "No, qui és? Un cantant?". Sembla que aquell local clau per a Daniel Sempere, qui només buscava llegir llibres per a immortalitzar-los, necessita un altre Daniel Sempere per a immortalitzar el record del seu autor.
 

La inspiració d’una tetralogia

Sergi Doria figura que “dins la quota de turistes literaris, Zafón s'emporta el percentatge més alt”, doncs l’autor català va ser llavors admirat per molts. De fet, sembla que ell està més a prop d'acabar com el Cementerio de los Libros Olvidados. La invenció d'aquest món literari sorgeix molt irònicament al desert de Califòrnia, on, a la llunyania, hi havia un lloc on es venien llibres antics al pes. Et donaven una llanterna, i, com si fos una cova, hom trobava els llibres que l’interessessin.

La Barcelona ‘zafoniana’ va ser creada en base als records d'una cosa que ja no existeix i que potser mai va existir més enllà de la ment d'un escriptor. La seva obra d’èxit, La sombra del viento, la va escriure a Califòrnia i no pas a Barcelona. I l'escriu amb records i fotografies de la seva infància postguerra. En aquest context, va desenvolupar una fascinació pel misteri i el silenci. És per això que la darrera parada literària de la ruta ‘zafoniana’ és el Cementiri de Poblenou. En la lectura, els cementiris acostumen a ser una part fonamental de la trama. És el lloc on el protagonista s'atura a pensar i reflexionar, un espai d’aïllament perfecte.

La Barcelona de Zafón persisteix perquè està construïda sobre records i absències.
 

Al cap i a la fi, Carlos Ruiz Zafón va commemorar el record d'una Barcelona d'antany a les seves obres. I hom l'immortalitza a ell i a la Barcelona modernista llegint les seves novel·les. És un cicle viciós del Cementerio de los Libros Olvidados, perquè només hom és oblidat si no és escollit, admirat, llegit i visitat.