Per poc que hagis estat a Portbou, notes que l’omnipresència de Walter Benjamin es fa palesa a cada racó del poble, de tal manera que sembla que no hi havia cap més possibilitat d’acollir els últims moments del filòsof que la petita població fronterera. El geperut, figura reiterativa en els seus escrits, que li havia estat fent la traveta tota la vida, li va fer la jugada definitiva a Portbou, com si, després d'anys de fugir d'un ambient inhòspit a l'Europa d’aquell moment, un cruel sarcasme de la història l’hagués dut a aixoplugar-se, com els pescadors, en aquella cala refugi. 

Si finalitzes el teu itinerari al cementiri (altrament cosa ben òbvia, després de tot, en qualsevol trajectòria vital) i baixes les escales del memorial de Dani Karavan, llegeixes aquestes paraules: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”. Sobre el concepte d'història (1940). (Encapçala aquestes línies una fotografia de Joana Rodríguez de l’acte a l’Ateneu Santfeliuenc).

Ens ha honorat amb la seva visita, aquest darrer dimecres, Caritat Oriol Serres, nascuda a Portbou tot just quatre anys després de la mort de Benjamin. Cari Oriol, és llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i Catedràtica de llengua i Literatura Espanyoles, ara jubilada. Ens ha portat el seu darrer llibre, Walter Benjamin i Portbou. Editorial Gorbs, 2025, amb pròleg de Claudia Kalász; una edició superba, tant pel contingut com per la qualitat de la impressió i les magnífiques fotografies de Dolors Gibert.

La veu de la Cari transmetia, a mode d’oracle emocionat, la vida i la mort de Walter Benjamin, la seva turmentada peripècia personal, les seves dèries, els sentiments i l’obra del filòsof. El seu llibre és un poema d’amor a Portbou, valent-se d’un missatger que l’ha immortalitzat, un daimon portat pels déus que va aparèixer sobtadament durant unes poques hores, i va finir a l’Hotel de França, deixant inexorablement lligat el seu nom al del poble de la Cari. Aquestes són les seves darreres paraules: “En una situació sense sortida, no tinc altra elecció que plegar. En un poblet dels Pirineus, on ningú no em coneix, la meva vida acabarà. Us prego transmetre els meus pensaments al meu amic Adorno i que li expliqueu la situació en què em trobo posat. No em queda prou temps per escriure totes aquestes cartes que hagués volgut escriure”. Portbou, 25 setembre, 1940.

No és possible transmetre en un breu acte ni tan sols un resum de la multifacètica obra de Benjamin: pensador, narrador, poeta, crític, traductor, etc., ni les possibilitats que ens ofereix per vincular la seva figura a reflexions sobre la memòria, exili, guerra, feixisme; ni totes les calamitats que la història i el progrés han dut a les seves víctimes, com ens il·lustra l’Angelus Novus de Paul Klee, que va acompanyar les seves reflexions. Sí que Cari Oriol ens ha volgut insistir a no limitar el seu llegat a una visió reduccionista de la memòria: “No ens podem quedar amb el lament de la memòria, hem de portar el passat al present i projectar-lo cap al futur”. Benjamin és autor d'una obra dinàmica, que vol transformar la realitat.

Per acomiadar l’acte, Enric Umbert ens ha llegit uns versos del seu llibre L'últim passatge de Walter Benjamin. Cari Oriol es pregunta: Portbou és W. Benjamin?, i es respon: W. Benjamin és Portbou. Ara no en tenim cap dubte.