MANCA D’HABITATGE I POBRESA INFANTIL, LES ASSIGNATURES PENDENTS AL BAIX LLOBREGAT

ueden cinc anys per a l’acompliment de l’Agenda 2030, i tot i que les dades sobre pobresa al territori ara semblen revertir, en els darrers anys han patit una muntanya russa de variacions. Uns daltabaixos estadístics que no han aconseguit baixar del 23%, la que, de fet, és la taxa de població en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) més baixa registrada en els darrers 10 anys, segons l’Idescat. És a dir, la dada més afavoridora sobre la situació de pobresa social a Catalunya es va registrar al 2015, just quan es van plantejar els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 de l’Organització de les Nacions Unides.
La taxa AROPE (At Risk Of Poverty and/or Exclusion) és un indicador que va ser implantat per la Unió Europea per a monitoritzar l’estratègia EU 2020 en referència al target de població en condicions de pobresa, i que ara es torna a reciclar en vista de l’objectiu EU 2030 de la Comissió Europea. Els criteris que utilitza aquest índex és el risc de pobresa ras – en aquest cas, el llindar de pobresa establert a Catalunya és el de tenir uns ingressos inferiors a 12.564,2 euros anuals per adult i inferiors a 20.102,7 euros en les llars amb dos adults i dos fills –; la privació material severa (PMS) – que s’estableix quan la població té una carència forçada de, com a mínim 7 del 13 ítems establerts, i que poden ser anar de vacances una setmana a l’any, poder menjar pollastre, carn o peix cada dos dies, o poder fer front a factures imprevistes – i la baixa intensitat de treball a les llars (BITH) – que es defineix com la relació entre el total de mesos efectius treballats pels membres d’una llar i la xifra total de mesos que podrien arribar a treballar com a màxim tots els membres –.
La pobresa adopta noves modalitats i, per tant, el concepte de l’exclusió social permet fer referència a aquestes dimensions no visibilitzades que van més enllà de l’entorn econòmic d’una persona, i que arriben fins a l’esfera social, comunitària i política de l’individu.

D’aquesta manera, i segons l’enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat de 2023, un 24,4% de la població catalana viu actualment en risc de pobresa o d’exclusió social. Es tracta d’una dada alarmant si s’assimilen els sub-indicadors que aquesta implica: que aproximadament 2 de cada 10 catalans pateixen algun tipus de carència econòmica, laboral, material o social important.

La segona pitjor dada en una dècada

La bona notícia és que aquesta xifra ha millorat respecte la crisi pandèmica de la Covid-19, quan va assolir el 26,7%. Les dades mostren que el motiu d’aquesta disminució és una millora en el subindicador de la baixa intensitat de treball (BITH), que al 2023 es va situar en el 6,6% de la població catalana i que mostra una tendència de recuperació dels nivels prepandèmics. També ho és el sub-indicador ras sobre el risc de pobresa, que ha assolit la xifra més baixa en 10 anys: un 18% sobre el total de població.
Però l’element clau que revela la taxa AROPE 2023, l’element sobre el qual cal prestar especial atenció, és que el percentatge de població que viu amb una privació material i social severa (PMS) és d’un 8,9% a Catalunya, la segona dada més alta registrada en una dècada i molt propera al rècord del 9%, que es va recollir en plena pandèmia l’any 2021.
La informació més rellevant que ens aporta aquest sub-indicador sobre la pràctica, és que, per exemple, un 36,1% de la ciutadania no pot fer front a una despesa imprevista de 800 euros (amb un increment d’1,3 punts percentuals respecte la xifra de 2022), o que un 20% no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada (també amb un increment de vuit dècimes respecte l’any 2022). També cal destacar el gran percentatge de catalans, gairebé la meitat (46,5%), que té algun tipus de dificultat per arribar a finals de mes.

La informació més rellevant que ens aporta aquest sub-indicador sobre la pràctica, és que, per exemple, un 36,1% de la ciutadania no pot fer front a una despesa imprevista de 800 euros (amb un increment d’1,3 punts percentuals respecte la xifra de 2022), o que un 20% no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada (també amb un increment de vuit dècimes respecte l’any 2022). També cal destacar el gran percentatge de catalans, gairebé la meitat (46,5%), que té algun tipus de dificultat per arribar a finals de mes.

L’ascensor social, encallat

Ramon Carbonell, director de Càritas de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat – que agrupa l’acció d’aquesta entitat sobre la majoria de municipis del Baix Llobregat –, posa sobre la taula la qüestió de l’ascensor social. Si ens imaginem la societat com una comunitat de veïns, podríem dir que l’ascensor d’aquest edifici ha quedat “aturat a meitat de camí”, el que fa que cada vegada hi hagi més dificultats per als qui estan a baix del tot.
El bloqueig que pateix aquest ascensor social, argüeix, té causes múltiples. Potser són totes aquestes causes les que podrien explicar que Catalunya se situï en l’índex més baix de risc de pobresa en una dècada i, a la vegada, tingui el percentatge més alt de població amb privació material i social severa. “Si parlem des del nostre prisma, des de Catalunya, penso que l’ascensor social precisament es trenca per la precarietat laboral, per l’especulació en la que s’ha convertit tot el tema de l’habitatge, i òbviament perquè tot plegat porta a que el poder adquisitiu, la capacitat de gastar de les famílies, ha baixat brutalment. Els sous no pugen al mateix nivell que les despeses que es generen per viure al nostre país i les despeses que han de suportar les famílies són una sagnia. Quan abans podies estar destinant el 20%, el 30%, el 40% dels teus ingressos a l’habitatge, ara potser ja s’ha d’estirar al 60 o al 70%”, assenyala Carbonell.
La ruptura d’aquest ascensor deriva en una societat fraccionada en què es distingeixen diversos nivells, explica. “El primer terç seria precisament el de totes les persones que es troben en situació d’exclusió, i que difícilment podran arribar al segon col·lectiu, que és el de persones en situació d’integració. Aquesta pot ser integració precària, que fa referència a persones que han aconseguir pujar de nivell, però que potser, si arriba una altra crisi, tornaran a trobar-se en exclusió. I també hi ha persones en situació d’integració plena, que són el que es deia l’antiga classe mitjana, persones que estan ben situades, que tenen bona feina, que ja tenen el pis pagat, que poden pagar els estudis als fills”. I afegeix: “Al final, al capdamunt, hi ha la franja més prima de la societat, que són els rics. Els que, passi el que passi, no patiran mai”

Trencar el cercle, integrar els emigrants

Carbonell posa èmfasi sobre la influència i el pes que té la societat a l’hora de trencar els cercles de transmissió intergeneracional de la pobresa, especialment per a les famílies nouvingudes. “Dins de les circumferències de la persona, que són família, després escola i després entorn o comunitat social, és en aquest tercer entorn on aquestes persones es troben més soles, segurament a l’hora de fer aquesta integració, i és on acaben ajuntant-se amb altres persones iguals que elles”. Reconeix que s’ha millorat en aquest sentit, però assenyala que encara existeix un biaix i que queda “molt de camí per recórrer”. També posa sobre la taula la vinculació que es fa entre la immigració i la qüestió de la seguretat, que al·ludeix a “un discurs de la por” que és alimentat des de l’esfera política de la dreta i que creix, no només a Catalunya, sinó a nivell europeu. “A nivell social s’ha instal·lat un discurs polític en relació a la immigració, que fa que les persones expressin precisament que el tema de la immigració és un problema gros al nostre país perquè ho vinculen directament amb la seguretat. Però precisament en aquestes enquestes on es vinculen aquests fenòmens, quan es pregunta a les persones quin és l’índex d’immigració que hi ha a Espanya, els situen tres vegades per sobre de l’índex real”, afirma.

I indica que potser aquest discurs desfavorable cap al col·lectiu dels emigrants sigui una de les causes per les quals “no és que la gent es torni individualista, sinó que ha agafat por del diferent, del nouvingut, d’aquell veí que té un color de pell diferent o que parla un altre idioma”. “Nosaltres apostem per l’acollida de les persones emigrants, apostem per la seva protecció, apostem per la seva promoció i apostem per la seva integració”, conclou.

Els braços de l’administració pública no són tan llargs

Si es té en compte el recull de les dades registrades des de fa una dècada, just des de la implementació de l’Agenda 2030, aquestes petites reversions i increments simultanis difícilment són capaces de provar que l’índex de pobresa adopti una tendència favorable de cara als propers anys. El saber quina és la fórmula màgica per a erradicar aquesta problemàtica encara queda a les mans de les administracions.
De fet, l’Informe sobre l’estat de la pobresa a Catalunya, publicat l’octubre de 2023 per la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social a l’Estat Espanyol (EAPN-ES), mostra que la intervenció de l’Estat i les polítiques públiques no només son necessàries, sinó fonamentals, per a lluitar contra aquest fenomen. En el cas de Catalunya, l’informe assenyala que, sense l’existència de transferències de renta per part de l’Estat – inclús sense pensions ni prestacions per supervivència –, la situació de pobresa de l’any 2022 hauria agrupat el 35,9% de la població total, respecte la dada real del 14,5%. El mateix patró es troba en les dades recollides en referència a la pobresa severa, que hagués augmentat fins al 25,7% dels catalans – respecte la dada real del 6,4% – al 2022. No obstant, arribar al total de població que viu en condicions de precarietat severa continua essent una necessitat, i, si ens fixem en el calendari, també un objectiu a cinc anys vista. D’entre altres ajudes estatals que reben aquestes persones es troba l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Les dades demostren que només arriba a una mitja del 12,2% de persones sota el llindar de pobresa en tota Espanya. I en el cas de Catalunya, la mitjana de l’IMV és més reduïda: hi tenen accés només el 8,6% d’aquesta franja de població, segons un informe de l’Associació de Directors i Gerents en Serveis Socials publicat el 2024.
Les pensions per jubilació, que continuen essent importants per a prevenir la pobresa en un grup d’edat especialment vulnerable, no superaven els 1.000 euros per al 40% dels jubilats a Catalunya l’any 2022, tenint en compte l’import mitjà de pensions registrat aquell any, segons l’informe Observatori social de les persones grans 2023 per a un envelliment actiu de CC.OO. De fet, l’enquesta de l’Idescat del 2023 també reflectia que la població en risc de pobresa o exclusió social de més de 65 anys representava el 16,2%. En aquesta línia, Carbonell denuncia la dificultat que presenten les administracions a l’hora d’elaborar polítiques públiques amb solucions efectives. Solucions que no s’han implantat a temps i amb la immediatesa suficient, i que estan provocant que les persones amb menys recursos pateixin greument les seves conseqüències. “Càritas acaba fent moltes coses que la pròpia administració pública, amb recursos públics, no és capaç de donar-hi resposta de forma immediata, precisament per tota la complicació que suposa la gestió de lo públic”. I subratlla: “El que ens costa més de fer, sobretot, és poder-nos adaptar en cada moment i de forma ràpida a les noves realitats, a les noves situacions de pobresa i als nous perfils de pobresa amb els que ens anem trobant”.

Les cares de la pobresa

Segons l’enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat, els grups que pateixen més vulnerabilitat i risc de pobresa són els estrangers no comunitaris, els menors d’edat i les dones. De fet, el percentatge de ciutadans emigrats pobres és del 40%, mentre que el de ciutadans autòctons és del 18%.
En aquest sentit, Carbonell distingeix dos grans perfils de pobresa al territori, que evidencien la complexitat de les tipologies de pobresa a què s’enfronta la comarca. “Hi ha un gran grup de persones nouvingudes o migrades, persones que acaben d’arribar a casa nostra, que per tant venen amb el que porten a la maleta i poca cosa més. Venen amb l’expectativa de poder tenir un millor benestar, un futur millor pels seus fills, més seguretat o tenir un sistema de salut públic com el nostre. Però arriben aquí i es troben que la pròpia societat o les lleis dels països que reben aquestes persones els hi posen molt difícil assolir els objectius amb els que arriben aquí”.
I puntualitza: “Parlem no només dels que estem veient arribar per la frontera sud, que és el percentatge més petit de persones emigrants que entren a casa nostra, perquè sobretot el gruix d’emigrants que arriben ho fan a través de l’aeroport d’El Prat, en el cas de Catalunya. Persones que provenen principalment de Llatinoamèrica i que arriben amb visat de turista en un estat legal de 90 dies, i que s’acaben quedant precisament perquè venen amb la intenció de poder tenir un futur millor”.
El segon perfil de pobresa, assenyala Carbonell, és el de “les persones de casa nostra, nascudes aquí o potser vingudes de fora, però que fa anys que viuen aquí, i que malgrat treballar, no se’n surten. És un percentatge que gairebé frega el 15% de persones que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes”. I afegeix: “Per tant, no poden tenir un habitatge en condicions, no poden tenir el que necessiten per menjar, no poden tenir un nivell de benestar òptim, no poden tenir les vacances que tots ens mereixem quan treballem, i tot això repercuteix en la salut. Viuen en una mena d’inseguretat permanent en el seu dia a dia”.
De fet, fa èmfasi sobre el fet d’adoptar mirades més àmplies a l’hora de tractar la pobresa i les seves dimensions, perquè “entenem que els problemes de les persones no els pots compartimentar en calaixets. La persona és tota una, i, per tant, la seva situació és el cúmul de moltes circumstàncies”.

Podem assolir l’ODS 1?

A cinc anys vista, Carbonell valora que “a curt termini no aconseguirem la pobresa zero, però a mig termini vull creure que sí”. I sentencia que “assolir l’ODS 1 és utòpic si no tenim en compte molts dels altres ODS, com salut i benestar, educació de qualitat, fam zero, aigua neta, energia assequible, treball decent, reducció de les desigualtats. Tot això combinat faria possible la pobresa zero”. En relació a la intensitat de treball per part de l’entitat, Carbonell expressa que “estem una mica al límit de la nostra capacitat”, doncs la Covid-19 va ser una espècie de “test d’estrès” del qual encara s’arrosseguen les conseqüències, però es mostra amb “molta esperança”. Afegeix que “hi ha un cansament a la societat en relació a la seva capacitat d’ajudar altra gent. Això s’ha notat amb la possibilitat de captar recursos per dur a terme projectes. En part han disminuït les ajudes que rebem, per exemple, de socis i donants”. Però recalca que “la ciutadania respon cada vegada que se la necessita”, i que, per tant “jo només demano a la gent que cada vegada que se’ls digui, sisplau, ajudeu-nos, hi hagi aquesta capacitat de resposta que hi ha hagut sempre”. “
El Baix Llobregat és especialment una comarca que històricament ha estat un lloc on hi ha hagut moltes entitats socials, el tercer sector i moltes empreses d’inserció que cobreixen molts àmbits de necessitats de les persones. Tenim molta sort en això”. I afegeix: “Jo no sabria definir si som poc o molt importants. El que sí se és que si no existís tot aquest teixit d’entitats del tercer sector social, hi hauria molta gent que es quedaria penjada, perquè la pròpia administració ja reconeix que se’ns necessita per arribar allà on ells no poden arribar”.

L'habitatge, sinònim de pobresa a la comarca

La pobresa al Baix Llobregat es veu directament traduïda en la incapacitat per a accedir a un habitatge. La Càritas Diocesana de Sant Feliu agrupa la seva acció a la comarca del Garraf, l’Alt Penedès, gairebé tots els municipis del Baix Llobregat i una petita part de l’Anoia, però Carbonell reconeix que a nivell de demanda, l’habitatge és el gran problema dins aquest territori per a Càritas i les persones vulnerables. “En el cas del Baix Llobregat, la major problemàtica és el tema de l’habitatge, perquè és la zona de la metròpoli i Barcelona, per tant, és on primer arriba tota aquesta gent que està buscant un lloc on viure”, apunta.
L’habitatge no és només una qüestió que s’hagi d’enfocar des del prisma polític. L’accés a un habitatge digne és un dret bàsic sobre el qual piloten molts dels altres drets fonamentals. Quan aquest es veu anul·lat o eludit per part de qui ha de posar solucions, és molt probable que altres esferes de la vida d’una persona també pateixin dificultats per a desenvolupar-se amb normalitat.
“Imaginem una persona que s’ha de presentar en una entrevista de feina, però la nit abans no ha pogut dormir en un llit còmode, és hivern i no ha pogut descansar en una casa que estigui mínimament escalfada, que no té nevera, que no té menjar o que no té aigua corrent. Si aquesta persona ha de sortir a buscar feina, difícilment se sentirà amb l’autoestima alta o amb ganes de presentar-se en una entrevista i de tenir una bona feina, malgrat que tingui les capacitats professionals”, adverteix Carbonell. “Des de Càritas ens adonem que si tu no assegures que la persona té un lloc, un camp base on viure tranquil, sentir-se segur, sentir-se còmode, no podrà desenvolupar les altres capacitats.” Segons l’Índex de Preus de l’Habitatge de l’INE, el preu de l’habitatge a Catalunya s’ha encarit un 6,7% en el segon trimestre del 2024 respecte el mateix període de 2023. El preu del lloguer continua pujant i en la darrera dècada ha patit un augment de més del 80% a la capital catalana i ciutat comtal tan propera al Baix Llobregat – segons dades de Fotocasa –. Els pisos d’obra nova també han augmentat el seu preu, un 9,5% entre abril i juny d’aquest any, el major increment registrat en un segon semestre des de l’any 2016.

“El tema de l’habitatge esclata precisament en el moment de la Covid-19, perquè hi ha molta gent que es queda sense feina i sense cap tipus d’ingrés, per tant els fan fora de casa. I no estem parlant només de persones amb contracte de lloguer o gent que no pugui pagar la hipoteca, sinó gent que vivia en habitacions de relloguer”, explica Carbonell. I avança: “La recuperació després de la Covid s’explica com una cosa positiva a nivell econòmic. Però per exemple, amb la recuperació de la normalitat del turisme, gran part dels habitatges de lloguer que fins aquell moment estaven en el mercat per a persones que vivien aquí, s’acaben passant a lloguers de turista, perquè òbviament poden pagar més que les persones que estan aquí.”
Carbonell denuncia el fet que, davant el problema de l’habitatge, cal una intervenció immediata dels governs per a desenvolupar polítiques a llarg termini i per a fer apostes en favor de l’habitatge social. Assenyala que “venim d’una història de política d’habitatge social que està molt mal plantejada”, tot explicant que les construccions d’habitatge social de protecció pública que es van fer durant la postguerra contenien un epígraf que permetia, al cap dels anys, situar-la al mercat immobiliari mitjançant la seva venta. Per això, remarca que el més important de cara a les properes polítiques d’habitatge social és que “tot l’habitatge públic que es faci a partir d’ara no es pugui vendre mai a preu de mercat, sinó que sempre continuï sent habitatge públic i, per tant, sempre amb un topall en el preu de compra-venda que hi pugui haver entre particulars”. Afegeix que una altra manera d’aconseguir habitatge públic és mitjançant la utilització d’aquells pisos que estan buits, que pertanyen a bancs o a fons d’inversió, però lamenta que, tot i que “s’està intentant fer una política d’això, després es consideren que son lleis inconstitucionals, es tomben i no es pot continuar endavant”. “Per sort, molts ajuntaments del Baix Llobregat fa anys que estan fent política d’habitatge social. Però a un ritme que, ni que passin 200 anys, arribarem a assolir el que ara estem necessitant”, sentencia.