Amb 64 anys, Núria Artola és una d’aquelles persones que sostenen la vida comunitària sense buscar protagonisme. Ara jubilada, però administrativa de professió, vídua des de fa setze anys i mare d’una filla ja adulta, encapçala com a presidenta l’Associació de Veïns de Les Planes, on coordina activitats culturals, tallers i conferències mensuals sobre salut i benestar. Tot sense ànim de lucre. “Som un grup de persones molt unides, el que fem ho fem per ajudar-nos mútuament”, explica.

Ella mateixa es defineix com a “inquieta, creativa i al dia de tot”. Aquesta energia l’ha convertit en un referent del seu barri. “Em sento estimada, i això és el més important. Quan participes activament, la gent t’ho retorna". La seva visió de la vida és pràctica: implicar-se, actuar i no quedar-se mai aturada.

Una vida de compromís

El seu compromís social no és casual, des de jove, va entendre el valor del voluntariat, malgrat que el seu pare li recomanava el contrari. “Ell em deia que no m’hi fiqués en res, però sempre he fet exactament el contrari”, recorda. Aquesta actitud rebel i empàtica ha marcat el seu camí: “M’agrada ajudar, formar part de les coses, sentir que puc aportar".

El seu pare va patir Alzheimer, una experiència que la va colpir profundament. “Em fa por el deteriorament cognitiu, no tant el físic. Amb el meu pare vaig veure com es perd la dignitat. Passes de ser qui ets a ser ‘la d’Olesa’. No m’agradaria que em passés". La memòria és, per a ella, l’essència de la identitat. “Pots envellir amb arrugues, però perdre el record de qui ets és molt més dur", sentencia.

Pel que fa a la mort, parla amb serenor: “No li tinc por. El que em fa por és el dolor, el patiment". Aquesta lucidesa és fruit d’un procés de pèrdues i aprenentatges. Quan va quedar-se vídua, la seva filla era adolescent. “Vaig haver de ser la poli bona i la poli dolenta. No era fàcil, però ho vaig fer com vaig poder". Avui manté una relació molt pròxima amb ella i diu que el temps els ha ajudat a entendre’s millor.
 

L’entorn com a xarxa de suport

Artola creu fermament en el valor de la comunitat. “Sempre hi ha un amic o una amiga que t’anima a fer coses. La xarxa de suport és essencial per pair una pèrdua". Al seu barri promou activitats per combatre la soledat no desitjada: “Hem començat a reactivar un programa per detectar situacions de risc d’aïllament. Per sort, de moment no hem vist casos de maltractament, però no sé si a altres municipis serà igual", explica.

Una nova mirada sobre l’edat

Tot i la seva implicació amb el col·lectiu sènior, Núria no s’hi identifica del tot. “Això de la tercera edat no m’agrada gaire. Jo en dic tercera joventut". La seva manera d’entendre l’envelliment és positiva i dinàmica: “No ho veig com una continuació, sinó com l’inici d’una altra etapa vital".

No s’ha sentit mai discriminada per l’edat. “Crec que és perquè tinc caràcter extravertit i sembla que sigui més jove del que soc". Si hagués de posar-se una edat, diu rient: “Deu anys menys dels que tinc". Per a ella, l’edat és una qüestió d’actitud més que no pas de calendari.
A diferència d’altres persones de la seva generació, no idealitza el passat. “Les noves generacions tenen molt potencial, però cal saber dirigir-lo". Defensa que els joves actuals són més crítics i conscients de la realitat que els envolta. “Ara els preocupa poder treballar, tenir un sou digne i accedir a un habitatge. És normal: la societat els ha tallat les ales".

Creu, però, que cal reforçar l’educació cívica i el respecte. “Potser hauríem d’ensenyar més valors a les escoles. No tot és competència i rendiment. Cal una assignatura que ensenyi a tractar bé les persones i a ser solidari".

Espiritualitat i valors

La presidenta de l’Associació de Veïns de Les Planes observa amb interès els canvis morals i religiosos de la societat. “Hem passat d’una societat cristiana a una societat laica molt ràpidament, però l’espiritualitat encara hi és. Els valors, l’amor, la compassió, això no s’ha perdut". No creu en la religió com a dogma, sinó com a transmissió de valors humans. “El més important és mantenir l’ètica i l’empatia".

També es mostra crítica amb els mitjans de comunicació, que sovint, diu, invisibilitzen la gent gran o la tracten com un col·lectiu homogeni. “A mi no m’afecta gaire, però a altres persones els pot fer mal. Hi ha qui se sent ofès, i amb raó".

Canvis socials del futur, present i passat

Sobre el futur, la seva visió és pragmàtica. “No m’interessa la immortalitat. M’interessa la qualitat de vida". És partidària de replantejar els models d’atenció a la gent gran. “Les residències tradicionals han de canviar. Hi ha iniciatives com les ciutats sèniors o els habitatges amb serveis que poden ser una alternativa digna i moderna".

Malgrat la seva energia, reconeix que ara mateix hi ha coses que li fan respecte. “La tecnologia avança molt de pressa i això genera inseguretat. Sempre tens por que t’enganyin". Per això insisteix que cal mantenir el “tu a tu” en els serveis: “El tracte personal i la confiança no es poden substituir amb pantalles".

Quan se li pregunta pel passat, sobre què li diria a la seva jo de vint anys, no dubta: “Que no pateixi tant per les coses i que es deixi portar". Una frase senzilla, però que resumeix tota una filosofia de vida: viure amb serenor, empatia i sentit comú.

Cap a unes ciutats sèniors més humanes

Núria Artola és partidària de repensar el model de residència tradicional. “Les ciutats sèniors o habitatges amb serveis són una alternativa molt interessant, més respectuosa amb l’autonomia de les persones". Aquests espais, explica, permeten mantenir una vida activa i comunitària amb suport professional, però sense la rigidesa de les residències clàssiques.

Considera que cal impulsar polítiques que facilitin l’accés a aquests models i fer-los econòmicament viables. “Són massa cars per a la majoria de la gent. Caldria subvencionar-los o adaptar-los als ingressos reals de la població". També defensa que l’entrada en una residència o centre assistit ha de ser sempre una elecció personal. “Ha de ser voluntari, mai imposat. I els professionals que hi treballen han de tenir vocació i sensibilitat".

Educar en valors, una assignatura pendent

Per a Núria Artola, el respecte i la solidaritat haurien de ser matèries obligatòries. “S’hauria d’instaurar una assignatura humanitària que ensenyés a tractar bé les persones. En altres cultures això és bàsic".
Creu que la societat ha avançat molt en coneixement, però ha descuidat l’educació emocional i ètica. “Es parla molt de rendiment i competència, però poc de valors. I això es nota en el comportament de la gent jove". No obstant, és optimista: “Ara les escoles comencen a fomentar el pensament crític i els debats, i això és molt positiu".

Per a ella, els valors morals no depenen de la religió sinó de l’educació i de l’exemple quotidià. “L’espiritualitat no s’ha perdut, només ha canviat de forma. El més important és mantenir l’empatia i el respecte".