Marta Guerrero té setanta anys i viu a Torrelles de Llobregat, el municipi on ha construït el seu present després d’una carrera que combina dues dimensions aparentment oposades: la disciplina física de la dansa i la profunditat analítica de la psicologia. La seva trajectòria professional va començar al cos de ball del Liceu, on va treballar deu anys, primer en grup i després com a solista, i va continuar més tard en l’àmbit educatiu i psicopedagògic, formant generacions d’alumnes.

La seva afició per la dansa neix de la seva mare, que “volia ser ballarina, però el meu avi no la va deixar”, explica. Potser per això, la va portar de molt jove a fer ballet, una disciplina on destacava: “hi tenia traça i talent”. Tot i això, ja de petita intuïa que el cos no és etern, i recorda perfectament la seva reflexió adolescent: “una ballarina no pots ser-ho als 40 o 50”, tot i que admet que avui dia les carreres s’allarguen més.

Torrelles ha estat el seu punt d’equilibri, la base familiar i vital que l’ha acompanyada des dels quinze anys, quan va conèixer el seu marit. “S’ha de tenir paciència, compromís… jo considero que soc molt feliç en aquest sentit”, afirma. Entre el municipi, la dansa i els estudis, ha construït una identitat que combina arrels i curiositat, moviment i reflexió.

De ballarina a formadora

L’excel·lència artística no sempre va lligada a un bon expedient acadèmic, i ella mateixa ho reconeix amb naturalitat: “de petita no era gaire bona estudiant”, diu amb un somriure, tot i que més tard va lamentar “no saber més d’història o d’altres àmbits del coneixement”. Aquesta autocrítica, lluny de bloquejar-la, la va impulsar a formar-se contínuament.

Durant dècades va ser professora de dansa, sovint en condicions laborals precàries, com recorda: “en aquella època ni t’asseguraven ni et feien contracte”. Més endavant va ser docent també a l’Escola Oriol Martorell, on va poder combinar la seva expertesa artística amb una visió pedagògica cada vegada més sòlida.

L’interès per la psicologia va anar creixent fins que, ja adulta i treballant, va decidir presentar-se a les proves d’accés per a majors de 25 anys i estudiar la carrera. Va ser un període enormement intens: “era una etapa que podia gaudir molt, però la patia; en alguna classe m’havia arribat a dormir o somiar desperta”. L’esforç, però, va tenir recompensa: va aprovar les oposicions de psicopedagogia i posteriorment va treballar gairebé vint anys als EAP. Mirant enrere, sintetitza la seva evolució amb una frase que la defineix: “jo sempre dic: una ballarina amb els cabells blancs no inspira confiança, una psicòloga sí”.
 

Crítica a la transmissió cultural

Amb els anys, Marta ha vist com la societat i les institucions tracten la gent gran, i no sempre amb respecte. El seu compromís contra l’edatisme neix d’una experiència personal: “vaig conèixer què era una discriminació quan vaig veure el mal tractament cap a la meva mare en algunes administracions sociosanitàries”. Aquest episodi va ser l’espurna que la va portar a participar en el Consell Consultiu de la Gent Gran del Baix Llobregat.

Defensa que les persones grans tenen molt a dir i que sovint no se les escolta prou. “Tenen tantes històries per explicar que és una llàstima que algunes persones no els escoltin". Per ella, envellir no és només perdre capacitats, sinó guanyar perspectiva: “complir anys té els seus avantatges i desavantatges… però tenim un cúmul d’experiències molt valuós”.

També lamenta la manca de memòria històrica en alguns camps, especialment en la dansa: “les noves generacions no coneixen la història del ballet a Catalunya”. Per això valora tant la intergeneracionalitat: “sempre he après molt de la gent jove”, diu.

Envelliment actiu: dansa, comunitat i autonomia

Encara avui, i malgrat haver-se jubilat als 68 anys Marta continua vinculada al moviment . Assisteix a classes de dansa clàssica adaptada, un espai on se sent cuidada i respectada. “Em tracten amb un caliu meravellós”, explica.

A Torrelles participa en activitats per a sèniors, però adverteix dels límits: “una de les dificultats és l’accessibilitat”. Les urbanitzacions, diu, deixen aïllades a moltes persones grans que no condueixen. Si hagués de donar-se un consell a ella mateixa de jove, ho té clar: “que sigui valenta i tiri endavant… però que s’asseguri que les feines quedin enregistrades a la Seguretat Social”.

Torrelles: envelliment, comunitat i cultura

Torrelles de Llobregat és un municipi de quasi 7.000 habitants situat al cor del Baix Llobregat, envoltat de natura i amb una vida comunitària marcada per la proximitat. En els darrers anys, com la resta de la comarca, ha experimentat un envelliment progressiu de la població. El percentatge de persones majors de 65 anys ha anat augmentant, fet que ha obligat a repensar serveis, activitats i estructures d’accessibilitat.

La vida associativa és un element clau del municipi: entitats culturals, grups de voluntariat i iniciatives veïnals articulen bona part del teixit social. Les activitats per a la gent gran tenen un paper destacat, tot i que, com assenyalen residents com Marta Guerrero, persisteixen barreres importants, sobretot pel que fa a la mobilitat entre urbanitzacions i el centre del poble.

Pel que fa a la dansa, Torrelles no compta amb una escola pròpia de gran dimensió, però sí amb espais municipals on es programen activitats de moviment, tallers i classes puntuals, especialment orientades al benestar i al manteniment físic. La proximitat amb municipis més grans de la comarca facilita l’accés a escoles de dansa reglades o a activitats vinculades a les arts escèniques.

Artistes grans: entre la vocació i la dificultat de jubilar-se

Les persones que han dedicat la seva vida a l’art sovint arriben a la vellesa amb una trajectòria plena de creativitat però també amb una realitat laboral fràgil. Diversos estudis recents assenyalen que els artistes grans pateixen més dificultats que altres sectors per accedir a una jubilació estable. La intermitència laboral, els contractes temporals i la manca de protecció social són factors recurrents.

Una revisió publicada a l’European Journal of Ageing destaca que la participació artística té efectes positius sobre la salut física, cognitiva i emocional. Tanmateix, aquests beneficis no sempre es tradueixen en estabilitat econòmica. Segons el 5è Informe Sociolaboral de la Fundación AISGE, publicat el 2024, el 77 % dels artistes espanyols ingressa menys de 12.000 € l’any, i prop del 72 % viu per sota del llindar de la pobresa. Aquesta situació fa que una part significativa del sector hagi de prolongar la seva vida laboral més enllà del desitjable, sovint i malauradament sense les mateixes capacitats físiques ni oportunitats de feina que en etapes anteriors.

Per a artistes vinculats a disciplines físiques, com la dansa, la situació és encara més complexa: el cos no permet mantenir el mateix rendiment, però el sistema tampoc ofereix alternatives clares per garantir ingressos o reconeixement en la maduresa. Molts opten per dedicar-se a la docència, participant en projectes comunitaris o continuant en formats adaptats, però sovint amb remuneracions insuficients.

Històries com la de Marta Guerrero reflecteixen aquesta realitat: vocació inesgotable, voluntat de continuar activa i, alhora, una conclusió clara: cal reforçar les polítiques de protecció i reconeixement perquè els artistes puguin envellir amb dignitat, sense haver de renunciar a allò que ha definit tota la seva vida.