La cultura taurina a Catalunya forma part d’una història complexa, profunda i sovint desconeguda per al gran públic. Durant dècades, Barcelona va ser una de les capitals del toreig. La ciutat va arribar a comptar amb dues grans places de toros, Las Arenas i La Monumental, que congregaven milers d’aficionats i pel cos de les quals van passar les màximes figures de l’escalafó. En paral·lel, en moltes comarques catalanes, especialment a les terres de l’Ebre, la tradició dels “bous” ha mantingut viva una tauromàquia popular arrelada a les festes majors i a la identitat local. Tanmateix, el 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la prohibició de les corrides de toros després d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la plataforma animalista Prou!, amb el suport majoritari de partits nacionalistes i d’esquerres. La mesura va entrar en vigor el 2012. Anys més tard, el 2016, el Tribunal Constitucional va anul·lar la prohibició en considerar que la tauromàquia forma part del patrimoni cultural comú, tot i que aquesta anul·lació no es va traduir en la reactivació dels espectacles a Barcelona. Des d’aleshores, Las Arenas s’ha transformat en centre comercial i  la Monumental roman sense corrides, convertida en museu i espai visitable, mentre el debat continua latent.

Mario Vilau; la promesa catalana 

En aquest context, en què la tauromàquia ha quedat desplaçada de l’espai públic català, emergeix la figura de Mario Vilau. Nascut a L’Hospitalet de Llobregat, aquest jove noviller de 19 anys s’ha convertit en una de les grans esperances del toreig català. La seva trajectòria resulta especialment cridanera per l’entorn en què ha crescut: una comunitat on no ha pogut veure toros a la seva pròpia terra durant bona part de la seva infantesa i adolescència.

"Des que vaig néixer pràcticament. Hi ha fotos del meu tercer aniversari amb un pastís de toros. A l'escola feia que els meus amics juguessin als toros al pati. Fins i tot em van portar al psicòleg perquè els professors deien que tot el que feia girava al voltant del toro. La meva vida sempre ha estat embolicada en això.", comenta. Té l’Educació Secundària Obligatòria i el Batxillerat tecnològic, una formació reglada que ha compaginat amb entrenaments constants, viatges i temporades fora de casa. La seva carrera ha avançat amb rapidesa: va debutar amb picadors el setembre de 2024 a Mejorada del Campo i el 2025 es va proclamar guanyador de la Lliga Nacional de Novellades després d’imposar-se al Circuit Valencià, amb actuacions destacades en places de pes com Sanlúcar de Barrameda. Ha torejat 17 novellades i cinc festivals, sumant un nombre elevat de trofeus, i és considerat per molts com la gran promesa catalana.

Parlar de L’Hospitalet és, per a ell, parlar d’identitat i també de contradiccions. “Aquí tinc tota la meva família, els meus amics i la meva gent propera. Però és veritat que fins fa poc no poder parlar obertament del que m’agrada ni viure plenament la meva afició aquí durant anys, a vegades m’he sentit una mica allunyat del municipi. Tot i així, soc d’aquí i ho tinc molt clar. Continuaré vivint aquí molt de temps. Per a mi és un orgull portar el nom de la meva terra per Espanya i que la gent conegui d’on soc”, diu. Les seves paraules reflecteixen un vincle ferm amb l’origen, malgrat les dificultats d’haver desenvolupat una vocació minoritària en el seu entorn immediat.

La seva formació va començar a l’Escola Taurina de Catalunya, situada al costat del camp de futbol de la Feixa Llarga, en un espai cedit per l’Ajuntament de l’Hospitalet. “Vaig començar allà. Hi vaig estar gairebé tres anys i actualment soc professor. Quan vaig debutar amb cavalls vaig haver de canviar de categoria, i ara intento ajudar els nois en tot el que puc”, explica. El pas d’alumne a formador el viu com un símbol de continuïtat: “És un orgull enorme. Vaig començar allà i ara puc ajudar altres nens a viure el que jo vaig viure. És molt bonic”.

Vilau és conscient que la seva figura representa alguna cosa més que una carrera individual. “Ara mateix soc una nova il·lusió per a l’afició de Barcelona. Hi ha molta gent que torna a il·lusionar-se, a sortir al carrer i a somiar amb alguna cosa que creien perduda. Si els nois poden veure’m com un exemple i entendre que, encara que sembli difícil des de Barcelona, continua sent possible, per a mi és molt important”, assegura. La seva condició de torero català, lluny de suposar-li un llast, li ha servit d’altaveu. “Pot semblar el contrari, però en realitat ser català m’ha donat un altaveu. A Catalunya fa gairebé quinze anys que no hi ha toros. Que un noi de 19 anys estigui donant de què parlar precisament per ser català crida molt l’atenció”, sosté.

Sobre la prohibició de les corrides, evita la confrontació directa, però no esquiva el fons de la qüestió. “No ens agrada gaire parlar de política, però és evident que va ser un tema polític. Es va prohibir en un moment determinat i després el Tribunal Constitucional va anul·lar aquella prohibició perquè la tauromàquia és patrimoni cultural. Tanmateix, l’anul·lació no va tenir la mateixa repercussió. Si en aquell moment s’haguessin reactivat els espectacles, potser ara estaríem en una altra situació”, afirma. Segons ell, el gran error ha estat ideologitzar la tauromàquia: “Els toros no són ni d’esquerres ni de dretes. Són de qui els sent. Cada persona hauria de tenir llibertat per viure-ho sense que se l’etiqueti”.

Avui pot afirmar que viu del toro. “Al principi sempre hi ha gent que intenta ajudar-te perquè és un camí molt difícil, però ara he arribat a un nivell en què puc dir que visc del toro”, explica. S’identifica plenament amb l’esperit treballador del Baix Llobregat: “Crec que la clau de la meva carrera ha estat el treball i l’esforç. A la plaça no em deixo res”.

Mentre la seva temporada el porta a places de primera categoria com València, Madrid o Sevilla, i a països com Mèxic —on ja ha torejat en dues ocasions—, manté la il·lusió intacta. Sobre la possibilitat de reobrir la Monumental de Barcelona, assenyala que “seria molt important a nivell cultural i també turístic per a la ciutat”, convençut que hi hauria afluència tant de visitants com d’aficionats catalans.

Un referent periodístic i de la cultura taurina a Sant Boi

Si Mario Vilau representa el present i el futur, José María Alarcón encarna la memòria viva de la tauromàquia catalana. Periodista amb una llarga trajectòria, és el director de “Tendido 5”, l’únic programa radiofònic taurí que s’emet actualment a Catalunya, des de Ràdio Sant Boi. Amb més de 30 anys en antena i prop de 1.500 programes (1.477), l’espai s’ha convertit en un referent per a l’afició.

“La cultura taurina a L’Hospitalet i al Baix Llobregat és antiga”, recorda. Abans de la prohibició de les places portàtils als anys noranta, diversos municipis de la comarca acollien espectacles, i d’aquell context va sorgir una generació important de toreros. L’Escola Taurina de Catalunya, que enguany ha celebrat el 35è aniversari, va néixer com a resposta a la prohibició de l’entrada de menors a les places. “Continua funcionant, cosa que em sembla gairebé un miracle”, afirma.
 No rep subvencions públiques i es manté gràcies als socis i aficionats, amb aportacions decisives en el seu moment del torero José Tomás.
Alarcón subratlla el mèrit d’haver format sis matadors de toros, entre ells Serafín Marín, en condicions molt més adverses que altres escoles de l’Estat. També destaca el paper d’entitats com la UTIAC o la Peña Taurina El Prat, que organitzen desplaçaments, col·loquis i activitats culturals per mantenir viva l’afició.

Sobre “Tendido 5”, el nom del qual remet al tendido històricament més exigent de la Monumental, reconeix que després de la prohibició van témer per la continuïtat del programa. La resposta institucional va ser clara: “Faltaria més que no es pogués parlar de toros a la ràdio pública”, li van transmetre des de l’Ajuntament. Hi ha hagut pressions polítiques i algun episodi aïllat d’amenaces, però mai incidents al carrer. “Si el 2010 m’haguessin dit que més de deu anys després continuaríem actius, no m’ho hauria cregut. I, tanmateix, aquí estem”, resumeix.

La seva vinculació amb el món del toro és també personal. Fill del banderiller Mariano Alarcón, mort a la Monumental el 1952, se sent “orgullós” de ser català dins la tauromàquia. Però, sobretot, es va fer taurí per la solidaritat que va rebre la seva família: la gent del toro es va bolcar amb la seva mare i amb ell, i aquell gest va marcar la seva vida.

Respecte a Mario Vilau, la seva valoració és contundent: “Estem absolutament sorpresos amb en Mario. Ja des de becerrista se li veien condicions extraordinàries. Però el més important és que vol ser torero i viu com a tal. Fa els sacrificis necessaris”. Recorda episodis que demostren aquesta mentalitat i subratlla que ha superat proves dures en places exigents i a Mèxic. “Viu entregat al toreig i això marca la diferència”, afirma.

En un territori on les corrides continuen sense celebrar-se, la història de tots dos convergeix a “Tendido 5”. El programa ha acompanyat els passos de Vilau des dels inicis, donant-li visibilitat en moments clau. El mateix noviller agraeix aquest suport constant i reconeix que a Catalunya “necessitem espais per parlar de toros”. Mentre s’acosten a l’emissió número 1.500, l’equip del programa continua cada dilluns, micròfon en mà, sostenint una tradició que molts donaven per extingida.

Mario representa la vocació que s’obre camí malgrat les dificultats; José María, la constància que manté encesa la flama de la memòria. Un trepitja places de primera categoria amb l’ambició d’arribar al més alt; l’altre analitza cada tarda des de la ràdio, convençut que la història del toreig ha superat moments pitjors. Entre tots dos es teixeix un pont generacional que explica, millor que qualsevol debat polític, que la cultura taurina a Catalunya no és només un record del passat, sinó una realitat que, encara que discreta, continua bategant.