María Luisa Muñoz González va descobrir l’atletisme a l’escola, amb 14 anys, i mai no el va abandonar. Nascuda a Puente Genil (Còrdova) i establerta des de petita a Viladecans, va convertir la seva afició en una professió que la va portar a representar Espanya en competicions internacionals i als Jocs Olímpics. Ara, retirada de l’elit, dedica la seva vida a entrenar noves generacions a pistes d’atletisme com les de Sant Boi i Barcelona.

L’edat com a aliada

"Vaig fer el meu últim Mundial gairebé amb 42 anys. He estat longeva, molt longeva", recorda. Per a ella, l’edat mai no ha estat un fre: "Als 30 anys estàs molt bé, et menges el món, sigui quina sigui la teva disciplina". Considera que la maduresa física pot conviure amb el rendiment si s’entrena amb intel·ligència i constància.

La seva experiència li ha ensenyat que l’envelliment esportiu no depèn només de la genètica, encara que "la genètica és determinant, sobretot en la longevitat". Explica que "als 30, els fisiòlegs de la Selecció em deien que tenia deu anys menys". La clau afegeix, és en l’estil de vida: "El primer factor d’augment de la longevitat és la medicina, però el segon és l’esport. Sens dubte".

Muñoz González subratlla que l’edat no ha de limitar el moviment. "Els bons hàbits estan vinculats als valors que t’aporta l’esport", assegura. Mantenir el cos en funcionament és, per a ella, una manera de mantenir també la ment: "La part mental ha millorat moltíssim. Abans no se’n parlava i ara es treballa per evitar la pressió o l’ansietat".
El seu missatge és clar: la longevitat no s’improvisa. "Si tens salut, aprofita-la. I si no, adapta l’activitat al cos, però no t’aïllis". Considera que la salut no es redueix a l’absència de malaltia, sinó a la continuïtat del vincle social i del propòsit personal.

L’acompanyament és clau i cal coherència i respecte a l’edat

Una recomanació que ofereix és no quedar-se a casa. "Que surtin, que caminin, que s’apuntin a activitats, ball, natació, el que sigui". L’activitat grupal, més enllà de l’aspecte físic, reforça l’autoestima: "L’esport o qualsevol activitat d’equip dona vida. Fa que les persones es reflecteixin els uns en els altres i se sentin vives".
Muñoz González observa que moltes persones grans no s’identifiquen amb els estereotips de la vellesa passiva. "La ment s’obre quan et relaciones, quan et mous. A casa, la ment s’apaga". Per això insisteix en la necessitat de "buscar grups, caminar, sortir", com a forma de mantenir-se mentalment jove.

"L’edat s’ha de portar amb orgull. Tots hem tingut 20, 40, 60... i tant de bo arribem a més", afirma. Aquesta consciència li dona autoritat per demanar un canvi de mirada social: "Cal ser respectuós amb la gent que ha tingut el seu moment i que ha estat referent. Envellir no és una derrota, és un procés".

A l’atletisme, diu, l’edat no es menysprea: "Si continues tenint registres, se’t respecta, encara que tinguis 40". Però reconeix que en altres esports o en els mitjans de comunicació "a vegades es parla de l’edat com d’un defecte". En el futbol, per exemple, es diu ‘ja està per retirar-se’, quan potser està rendint igual.

El valor de l’exemple

Muñoz González continua treballant cada setmana amb joves atletes i corredors adults. "Jo practico tres cops per setmana i tinc runners de totes les edats", explica. Veure’ls avançar li confirma que l’edat no impedeix aprendre ni millorar. "Mentre no em falli el cap, continuaré entrenant. El meu entrenador té 84 anys".

L’exemple, sosté, és la millor manera d’educar en longevitat: "Els valors de l’atletisme no tenen res a veure amb el futbol. En la nostra disciplina, el companyerisme està per sobre de guanyar. Si un company cau, l’aixeques". Creu que aquesta manera d’entendre l’esforç també prolonga la vida activa, perquè "t’ensenya a mantenir-te serè, a respectar el teu cos i els altres".

Una visió vitalista del temps

La seva filosofia resumeix una convicció que es repeteix en tota la seva conversa: "He gaudit del que la vida m’ha donat. L’important és mantenir-se actiu i saludable". Parla amb serenor del seu passat i sense dramatismes de l’edat. "L’edat cronològica és una cosa, i una altra el com realment et sents", diu amb ironia.

Per això, quan li pregunten quin consell donaria al seu jo de vint anys, respon sense dubtar: "Que continuï gaudint de l’esport, però que estudiï i es formi. La formació et sosté". Aquesta síntesi entre cos i ment defineix la seva manera d’entendre la longevitat: equilibri, coherència i continuïtat.

Per a María Luisa Muñoz González, envellir activament no és un privilegi dels esportistes, sinó una elecció a l’abast de tothom. "Qui fa esport viu més, però, sobretot, viu millor", resumeix. En les seves paraules es condensa una ètica senzilla: moure’s, compartir i mantenir la curiositat. La longevitat, en el seu cas, no és una dada biogràfica, sinó una manera d’estar al món.

Un llegat memorable

María Luisa Muñoz González va néixer el 6 de maig de 1959 a Puente Genil (Còrdova) i es va traslladar amb la seva família a Viladecans (Barcelona) amb cinc anys. Allà va començar a practicar atletisme a l’escola, impulsada pel seu professor d’educació física. Als 14 anys va ser fitxada pel Club Natació Barcelona, un dels referents de l’atletisme català dels setanta.

Durant la seva carrera va destacar en proves de fons i marató. Va ser campiona d’Espanya de mitja marató el 1993 i aquell mateix any va batre el rècord nacional amb 2 h 31 min 01 s. Va assolir la seva millor marca personal el 1996 (2 h 28 min 59 s) i va representar Espanya en la marató dels Jocs Olímpics de Sydney 2000, quan tenia 41 anys. Després de retirar-se, es va formar com a entrenadora per la Real Federación Española de Atletismo i des de llavors dirigeix grups de corredors i joves atletes a Sant Boi i Barcelona.

Avui continua vinculada a l’atletisme català i reivindica millors infraestructures al seu municipi natal, Viladecans, que tot i la seva reivindicació compte amb el suport d’altres atletes olímpics, el municipi no disposa encara de pista d’atletisme. Sense dubte la seva trajectòria i el seu discurs la converteixen en una de les veus més respectades del fons femení espanyol.

El seu compromís actual combina l’ensenyament tècnic amb l’acompanyament personal: "Intento que els nois i noies entenguin que estudiar i formar-se és tan important com entrenar". Per a ella, l’educació física i la formació moral són inseparables.v

L’esport en la vellesa activa

A la pista d’atletisme de Sant Boi, María Luisa Muñoz González entrena no només joves promeses, sinó també un grup de persones grans conegut com Les Fieres. Elles practiquen atletisme adaptat i entrenament de manteniment diversos cops per setmana.

"L’esport o qualsevol activitat grupal els dona vida. Es reflecteixen els uns en els altres i se senten vius", explica Muñoz González. Segons ella, la clau no és competir, sinó compartir: "La ment s’obre quan et relaciones, quan et mous. A casa, la ment s’apaga".

Aquests grups confirmen que l’atletisme pot ser una eina social per combatre la soledat i millorar la salut funcional. Caminar, trotar o simplement reunir-se a la pista serveix per mantenir el cos actiu i l’ànim alt. "Si tens salut, aprofita-la. I si no, adapta’t, però no t’aïllis", resumeix l’entrenadora.