La periodista cultural, patrona de la Fundació Güell i quarta generació de la família del gran mecenes d’Antoni Gaudí, defensa la vigència del llegat gaudinià des de la Sagrada Família fins a la Colònia Güell i Sant Boi. A la imatge que encapçala aquestes línies, la besneta del gran mecenes del geni durant l’entrevista realitzada a la Sala Iuris de la Universitat Abat Oliba-CEU al costat d’una pintura mural d’una familiar seva.

 

Viure Gaudí des de la infància

María Güell es defineix com a “agitadora cultural”, una expressió que resumeix bé el seu paper públic i familiar en l’actualitat. Periodista cultural des de 1993, nascuda a Barcelona el 1970, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster per la Universitat Complutense de Madrid, Güell forma part de la quarta generació dels descendents d’Eusebi Güell, l’empresari, polític i mecenes que va fer possibles algunes de les obres decisives d’Antoni Gaudí. Actualment és patrona de la Fundació Güell, membre de la Junta d’Amics dels Museus de Catalunya i ambaixadora de la Michelangelo Foundation a Catalunya.

La besneta del comte Güell no viu aquest cognom com una càrrega. Al contrari, assegura que ha estat “un honor” i gairebé un “passaport per a la vida”. A l’entrevista explica que l’univers de Gaudí va entrar a casa seva des de la infància per influència directa del seu pare, Joan Güell i de Sentmenat, que la va portar des de petita a la cripta de la Colònia Güell, a la Sagrada Família, a la Pedrera i al Palau Güell. Aquella relació familiar amb l’arquitecte no va quedar en una memòria heretada, ja que María Güell va arribar a treballar durant anys en la comunicació de la Sagrada Família, en una etapa en què, recorda, el temple era encara una estructura molt més artesanal i propera que la gran icona turística i espiritual que és avui.

Un tàndem singular entre Güell i Gaudí

Un dels punts centrals del seu relat és la reivindicació del vincle entre Gaudí i Eusebi Güell. María Güell rebutja la idea que la figura de l’arquitecte es pugui entendre al marge del seu mecenes. “Era un tàndem”, resumeix. En la seva opinió, sense aquella confiança gairebé il·limitada d’Eusebi Güell, el Gaudí que ha passat a la història difícilment hauria desenvolupat la dimensió monumental que avui s’admira a Barcelona i arreu del món. Segons recorda, la trobada entre tots dos no es va produir a París, com de vegades s’ha explicat, sinó arran d’un expositor de guants que Eusebi Güell va veure a l’Exposició Universal de 1878 i que el va portar, ja a Barcelona, a interessar-se pel jove arquitecte que l’havia dissenyat.

Aquest tàndem va tenir la seva primera gran expressió al Palau Güell, que María defineix com “la casa que fa Gaudí per a Güell i Güell per a Gaudí”. La família conserva una anècdota significativa sobre la inauguració de l’edifici: davant la singularitat d’aquella casa aixecada al costat de l’aleshores barri xinès barceloní, mecenes i arquitecte haurien conclòs que l’obra agradava, sobretot, a ells dos. Per a Güell, aquella frase resumeix bé el risc creatiu que tots dos van assumir: Gaudí proposava solucions radicals i Eusebi Güell acceptava finançar-les quan altres clients haurien frenat el projecte pel seu notable encariment.

L’empremta de la relació al Baix Llobregat

L’empremta d’aquesta relació arriba també al Baix Llobregat. María Güell subratlla l’impacte que provoca la cripta de la Colònia Güell en aquells que la visiten per primera vegada i recorda que aquell projecte va quedar inacabat després de la mort del mecenes. Segons explica, tant la Colònia Güell com el Park Güell van ser fracassos econòmics, però èxits artístics de llarg recorregut: Gaudí encariria les obres amb la seva obsessió pels materials nobles, la natura i la intervenció de nombrosos artesans, mentre Eusebi Güell sostenia econòmicament aquella ambició.

María Güell enllaça aquesta memòria amb la seva activitat actual. Des d’Amics dels Museus de Catalunya, càrrec que abans van ocupar el seu avi Eusebi Güell i la seva mare, Isabel Ampuero, organitza visites, excursions i activitats per apropar el patrimoni cultural a nous públics. Entre aquestes sortides esmenta espais gaudinians de Barcelona, la Colònia Güell i també Sant Boi de Llobregat, on situa l’interès recent per un “jardí secret de Gaudí”.

Família impulsora del temple

La Sagrada Família ocupa un lloc especial en la seva biografia. María Güell recorda els seus anys al departament de comunicació del temple, quan encara treballava dins de la mateixa basílica amb una taula, una llibreta i una agenda de periodistes. Allí va impulsar una publicació interna i va entrevistar treballadors d’oficis molt diversos, des de maquetistes fins a picapedrers. Aquest record contrasta, diu, amb la dimensió actual de la basílica, convertida en un fenomen global difícil de gestionar des del punt de vista comunicatiu.

La família Güell també reivindica el seu paper en la continuïtat de les obres del temple. María recorda que el seu avi, nét del mecenes, es va entestar durant anys perquè la Sagrada Família no quedés abandonada, fins i tot mantenint un petit grup d’obrers quan gairebé ningú apostava pel seu futur. “Per ben poc no tenim Sagrada Família”, afirma a l’entrevista, evocant els anys en què el projecte podia haver quedat reduït a unes ruïnes o desaparèixer sota la pressió urbanística.

Culminació de la “catedral dels pobres”

L’actualitat ha tornat a situar el temple al centre de l’agenda. El programa oficial de la Santa Seu preveu que el papa Lleó XIV presideixi el 10 de juny de 2026 una missa a la Basílica de la Sagrada Família amb motiu de la inauguració de la Torre de Jesucrist, en el marc del seu viatge apostòlic a Espanya. Per a María Güell, la culminació d’aquesta torre representa un moment d’enorme càrrega simbòlica per a tots aquells que han treballat durant dècades a la basílica i per a una ciutat que ha vist com l’anomenada “catedral dels pobres” es convertia en un emblema universal.

Més enllà de Gaudí, la biografia de María Güell està travessada per diverses tradicions familiars. Per via materna, descendeix d’Isabel Ampuero i Urruela, pertanyent a una important nissaga empresarial basca vinculada als orígens del Banco de Bilbao. La seva família apareix també lligada a noms coneguts de la vida cultural, empresarial i política, tot i que María Güell marca distàncies amb l’exposició mediàtica i la premsa rosa, un terreny que assegura que no li interessa.

El seu lloc, insisteix, és a la cultura. Al Barcelona Film Festival i al Festival de Cinema de Begur continua exercint el gènere que més li agrada: l’entrevista. I des de la Fundació Güell i Amics dels Museus manté viva una forma de mecenatge menys monumental que la del seu besavi, però connectada amb la mateixa idea de fons: obrir portes, activar curiositats i fer circular el patrimoni. En el seu cas, el cognom Güell no és una relíquia aristocràtica, sinó una eina per continuar explicant una història que, més d’un segle després, continua unint Gaudí, Barcelona i el Baix Llobregat.