Maria Carme Casanova té setanta-sis anys i viu a Santa Coloma de Cervelló, és nascuda a Castelló, de pares emigrants, però es considera plenament catalana. Va créixer en una família humil, “que no pobre”, ja que, com explica: “érem rics en estimació”. La seva infantesa, “va ser una mica trista”, però marcada per l’esforç i la responsabilitat. Amb només onze anys ja treballava en una perruqueria, i a partir dels catorze ho combinava amb una feina en un despatx. “Tenia un vestit per tota la setmana”, recorda, amb serenitat.

Ara bé, la seva trajectòria és la d’una dona que s’ha fet a si mateixa, trencant silencis i esquemes. Una de les seves fites més destacades i que llueix amb orgull és que va ser la primera presidenta dona de l’Associació d’Atletes Veterans de la Federació Catalana i Espanyola d’atletisme. “Vaig lluitar per fer-me un lloc i que em valoressin com ésser humà, no com a dona”, comenta. 

Una dona lluitadora

Aquella proactivitat la va acompanyar també quan va presidir durant catorze anys l’Associació de Comerciants de Sant Boi. Després de jubilar-se, lluny de retirar-se, va començar una nova etapa a Santa Coloma de Cervelló, on coordina el Casal de la Gent Gran. “La meva idea era que en un casal es facin més coses que jugar al bingo”, explica. Així, sota la seva empenta, el casal s’ha convertit en un espai viu, amb activitats culturals, socials i intergeneracionals.

Dirigeix un programa radiofònic, La Veu de la Gent Gran, a Ràdio Sant Boi, on es parla “de coses interessants i útils per les persones des del punt de vista d’experts”. És un magazín obert a tothom, però especialment pensat per a la gent gran, amb temes que van des del benestar i la salut fins al cinema i la història. Es retransmet els dilluns de 16 a 18 de la tarda.

La sentència d’una generació

Quan parla de les diferents generacions, ho fa amb orgull però també amb preocupació. “Malauradament, els joves d’avui són uns pobres desgraciats, tenen més del que nosaltres teníem, però són menys del que nosaltres érem”, lamenta sobre el futur que els hi espera. Casanova no cau en la nostàlgia gratuïta, però sí que denuncia la manca d’esforç i de consciència col·lectiva. “Els joves a vegades em fan pena perquè no tenen les idees clares. Em preocupa l’augment dels votants de l’extrema dreta... potser perquè recordo els temps de la dictadura i m’encén la sang”.

Atribueix aquesta desorientació a una educació que ha perdut el seu fonament crític. “La societat i la política és la primera causa de la manca d'implicació dels joves. Els polítics semblen actors i actrius que interpreten el paper de llençar punyetes a l'oposició”. I afegeix que “la manca d’informació política en els àmbits familiars i acadèmics” contribueix a alimentar els extrems.

Viure millor la vida més enllà de la longevitat

Quan parla de la vida, no idealitza la longevitat: “Si la vida ha estat satisfactòria, no veig la necessitat d’una immortalitat o arribar als 150 anys, ho trobo un absurd lluitar contra la mort. S’ha d’apostar per la qualitat abans que la quantitat”. Aquesta filosofia, que combina lucidesa i serenor, també es reflecteix en la seva manera d’entendre l’amor i la convivència. “Al llarg dels anys la passió es dilueix com un núvol, però l’estimació persisteix... la companyia, l’afecte, els detalls són el verdader sexe en la vellesa”, explica amb tendresa i convicció.

Casanova defensa una vellesa activa, implicada i reivindicativa. “El canvi no és tan difícil, però la gent gran no fem soroll”, diu amb un somriure mig irònic. “Hauríem d’agafar a totes les persones grans del Baix Llobregat i muntar una manifestació; llavors, potser, se’ns escoltaria una mica més”. Aquest esperit combatiu s’ha traduït en projectes concrets, com la seva lluita per crear un menjador social per a persones grans que viuen soles: “Per aquelles persones que no saben cuinar i viuen soles, que s’assegurin un àpat al dia”.

L’orgull dels anys i els canvis dels temps

La colomina creu que l’experiència és una forma de saviesa que la societat no sempre sap reconèixer. “Si no conegués la meva edat i m’hagués de ficar uns anys a sobre, prefereixo posar-me els que tinc; em sento orgullosa de les meves experiències i vivències. La millor universitat que he tingut és la meva vida”.

Parla amb igual passió de l’ètica, la família i la responsabilitat. “S’ha perdut l’honradesa en els temps d’avui. La paraula parlada i una encaixada de mans no tenen valor. Abans el que es deia, anava a missa”. Lamenta la manca de confiança i la burocratització de la vida quotidiana, que, segons diu, “ha substituït el compromís pel protocol”.

També reflexiona sobre el paper de les noves tecnologies: “Les xarxes socials són com la pólvora, útil però perillosa”. No rebutja el progrés, però insisteix que “les institucions i empreses han de ser més solidàries amb les persones no adaptades a les noves tecnologies”. Aquesta mirada inclusiva i empàtica resumeix la seva manera d’entendre la vida: no es tracta només de sobreviure, sinó de conviure.

La seva trajectòria és, en definitiva, una lliçó de resistència i humanitat. “Considero que he tingut èxit pel meu mèrit, però sobretot pels mèrits de grup”, afirma amb humilitat. “Sempre he estat una persona molt persuasiva, tothom és necessari i ningú és imprescindible”, detalla. També menciona que si ella li hagués de donar un consell a si mateixa quan era jove diu que, “li recomanaria que seguís fent allò que li agrada”.

Residències i dignitat

Des de la seva experiència com a voluntària i una de les responsables del Casal de la Gent Gran de Santa Coloma de Cervelló, coneix de prop la realitat de les persones grans del municipi. “Jo cobro 600 i el meu home 800 euros; si ens haguéssim de pagar una residència, la d’aquí del municipi costa més de 2.000 euros”, denuncia amb contundència. La seva crítica no és només econòmica, sinó també moral: “Si construeixen pisos amb accés a serveis, que no siguin com residències ni presons, em vendria o canviaria la meva casa per anar a viure allà”. Reclama un nou model residencial basat en l’autonomia i la convivència, on la dependència no signifiqui pèrdua de dignitat. El seu compromís va més enllà del discurs: actualment impulsa un projecte de menjador social “perquè les persones grans soles tinguin garantit, almenys, un àpat al dia”.
 

El desig que madura

Per a Maria Carme Casanova, la sexualitat no s’esvaeix amb el temps: canvia de forma, però no de fons. “Al llarg dels anys la passió es dilueix com un núvol, però l’estimació persisteix”, afirma amb la serenitat de qui entén que el desig també pot ser tendresa. Explica que “la sexualitat queda en un segon pla, en el sentit que es transforma”; i matisa que “lògicament també hi ha relacions sexuals en el sentit tradicional, però la companyia, l’afecte, els detalls són el verdader sexe en la vellesa”. 

La seva visió trenca tòpics i reivindica una mirada més àmplia sobre el plaer: la intimitat no desapareix, evoluciona. “Clarament, cada cas i parella és un món”, afegeix, recordant que l’amor madur no té receptes universals. La seva reflexió posa en valor una dimensió de la vellesa sovint silenciada: la del cos que estima i encara sap emocionar-se.