Amb 82 anys, Manuel Guerra és el viu testimoni d’una vida que ha travessat pobresa, repressió, migració i esforç. Va néixer a Barcarrota, a la província de Badajoz, en una família humil. Guerra va perdre la mare amb només sis anys i va créixer amb els avis, mentre treballava al camp des de ben petit.
El seu pare, republicà convençut, li va inculcar valors de dignitat i justícia que, en ple franquisme, tenien un cost alt. Per aquest motiu no va poder assistir al col·legi públic perquè s’hi cantava el “Cara al sol”. Aquell nen que estudiava en una petita escola va aprendre aviat que la llibertat no és mai un regal, sinó una responsabilitat.
A la joventut, la vida no li va donar treva. Després d’un accident que va tindre el seu pare, amb només tretze anys, Manuel es va haver de fer càrrec dels treballs del camp. Als disset, buscant un futur millor i va marxar cap a Barcelona. Va entrar a treballar a SEAT, un lloc on va descobrir que l’esforç i l’estudi eren eines de supervivència, per promocionar-se, estudiava matemàtiques i geometria pel seu compte, de nit, després de la feina. “Si no t’espaviles, ningú ho farà per tu”, recorda Manuel Guerra
De la repressió al compromís social
El record del franquisme encara pesa. Guerra parla amb una sinceritat admirable, explica que va veure afusellaments, persecucions i sobretot va sentir molta por. Va participar en assemblees clandestines, va observar com la democràcia naixia entre desconfiances i va comprovar que, després d’anys de silenci, parlar era un acte polític. “La història no s’ha d’adornar, s’ha d’explicar com és”, repeteix. Una de les seves frases preferides, que resumeix un principi universal, és: “Si no coneixes la història, estàs condemnat a repetir-la.”
La seva militància a UGT el va portar a la política municipal. A les eleccions del 1979 va ser inclòs en una llista gairebé per casualitat. Les dimissions internes el van fer pujar posicions i, de sobte, era regidor. Va participar en el primer govern democràtic del municipi i després va passar dotze anys a l’oposició. “Quan vaig entrar, no en sabia res. Ho vaig aprendre sobre la marxa.” Com sempre havia fet.
L’edatisme, el pitjor prejudici de tots
Manuel Guerrero no parla de grans discriminacions, sinó de gestos quotidians que marquen molt la gent gran, comentaris que moltes persones poden considerar irrellevants però que per a ell i per a moltes persones grans són molt importants i ressonen diàriament dins del cap.
“Quan ens conviden, sempre és per fer activitats suaus. Ningú ens pregunta què volem o què podem aportar. Cada persona té els seus gustos: alguns volen caminar, altres volen pintar i altres llegir. Però el problema és que sembla que la societat hagi de triar per nosaltres, com si no tinguéssim criteri ni motivacions”, explica Manuel Guerra sobre el que li passa diàriament quan assisteix als centres on es fan activitats per a gent gran.
Sobretot, el que més l’irrita és el tracte infantil de manera indirecta que reben diàriament, el to condescendent, la suposició que “ja no toca” aprendre, opinar, decidir o transformar. Per a ell, aquest paternalisme és una forma d’exclusió tant invisible com efectiva.
La soledat i la comunitat
Entre els seus amics, diu, ha vist de tot, persones actives i plenes de vida, i altres que han quedat soles després de pèrdues. La soledat no desitjada és, segons ell, “la nova epidèmia social”. Defensa que els ajuntaments haurien de reforçar programes de detecció, xarxes de suport i espais comunitaris realment vius: “La gent gran no necessita compassió, necessita companyia i oportunitats.”
Coneix diferents casos de persones del seu voltant que han estat relegades a tenir cura dels nens més petits de la família durant tota la setmana, gairebé com si aquesta fos la seva obligació natural pel simple fet de ser grans. Sense possibilitat de dir que no, sense que ningú els pregunti què volen fer o quines activitats preferirien dedicar el seu temps, aquestes tasques s’imposen com un deure silenciós i assumit. Manuel ho denuncia sovint: moltes persones grans acaben convertint-se en “cangurs permanents”, no perquè els agradi o ho hagin triat, sinó perquè la família i la societat donen per fet que sempre estan disponibles.
Lluny dels tòpics que sovint reforcen la distància entre generacions, ell defensa que els joves d’avui tenen talent, criteri i capacitat d’indignació, però que viuen en un context molt més difícil que el que va conèixer la seva generació. Creu que la precarietat laboral, els preus de l’habitatge i la pressió social els han obligat a viure amb una incertesa permanent, i que això condiciona les seves oportunitats de créixer amb autonomia.
El que sí que critica és la manca d’informació històrica: “No és culpa seva, és culpa nostra per no haver-los explicat prou què va passar.” Per a ell, la desconnexió generacional no és responsabilitat dels joves, sinó un símptoma d’una societat que no ha sabut crear espais de transmissió, escolta i col·laboració real entre edats.
La dignitat de l’envelliment
Ni idealitza el futur, ni tampoc pensa molt en ell, però sobretot no el tem. No aspira a la immortalitat només a tindre una vida digna en el futur. Creu que les residències tradicionals han de transformar-se en espais més respectuosos, flexibles i centrats en la persona, perquè molts coneguts seus han tingut experiències molt dolentes en aquests centres i comenta que no és tan difícil solucionar aquests problemes. Per ell, la clau del seu futur és l’autonomia, poder escollir que fer i no estar condicionat per una altra persona, poder escollir que vol fer amb la seva vida i com ho vol fer.
Tornar al llistat 
