-
Arts | Lectura

Manuel Domínguez: “És un deliri que el president Illa vulgui construir més blocs a l’Hospitalet, perquè no hi ha lloc”


Img Manuel Domínguez: “És un deliri que el president Illa vulgui construir més blocs a l’Hospitalet, perquè no hi ha lloc”
Joan Carles Valero
12 Abril 2026
Img Autor
Comparteix Comparteix
Amb ocasió de la presentació del seu últim llibre, titulat “Algunes històries de l’Hospitalet” el dilluns 13 d’abril a les 18,30 hores a la Biblioteca Tecla Sala, entrevistem el seu autor Manuel Domínguez, en la seva doble condició d’historiador (especialment sobre el passat obrer, el patrimoni local i les lluites veïnals i com a president del Centre d'Estudis de l'Hospitalet) i també amb la seva actual responsabilitat institucional com a regidor a l’Ajuntament de la formació l’Hospitalet En Comú Podem.

Vincle personal i memòria de barri

---Va néixer a la Florida, es va educar al Gornal i resideix a Santa Eulàlia, a més d’haver estat professor a Collblanc. Coneixent la ciutat a peu de carrer, com ha canviat la fisonomia social i urbana d’aquests barris des de la seva infantesa fins a l’Hospitalet metropolitana d’avui?

---La fisonomia física de molts barris ha canviat poc. La Florida, Collblanc-Torrassa, en relació amb com era en la meva infantesa, ha canviat una mica evidentment. Algunes fàbriques ara són parcs, com la de la Plaça del Vidre o evidentment el Parc de la Marquesa. I a la Florida, algun espai sí que ha canviat una mica, però no tant. A Santa Eulàlia, en canvi, sí que ha canviat físicament molt perquè hi havia moltes fàbriques que ara són, per exemple, on jo visc, que és una plaça o són parcs. El que sí que ha canviat és la població, és a dir, la immigrant d’origen espanyol dels anys 70, 80, que és de la meva infantesa i adolescència, ara és població d’origen estranger, població d’origen africà, asiàtic, americà.

El tipus de població immigrant és pobre. Moltes persones com jo o els seus pares són els que van venir d’Andalusia o Extremadura i et diran no, que allò era diferent de com és ara. Jo això ho nego i soc capaç de discutir-ho amb qui faci falta, però la situació era molt semblant a nivell de delinqüència, de pobresa, de precarietat, de gent mirant contenidors, i el que passa és que ara són persones d’una altra procedència i sí que és veritat que ara el nivell de pobresa, per exemple, és més gran que aleshores. Les bosses de pobresa que existien als anys 70, 80, quan hi havia uns nivells d’atur brutals i hi havia un problema de delinqüència relacionat, per exemple, amb l’heroïna, era molt greu, però avui segurament hi ha nivells de pobresa més grans, perquè la població d’origen estranger, pel fet de ser estrangers, tenen aquesta sobreexplotació i llavors tenen molta més dificultat per pujar a l’ascensor social. A més, corren totes aquestes mentides que si els donen coses, que si les ajudes, quan la majoria té grans dificultats per accedir a qualsevol tipus d’ajuda. Per això, per exemple, no tenen la nacionalitat o no tenen una situació legalitzada com per accedir a la mínima ajuda. De manera que es produeixen uns nivells de pobresa que s’estan allargant més del que potser es van allargar als anys 60. A la dècada dels 60 hi havia barraquisme i ara hi ha un altre tipus de barraquisme, que és la infravivenda, viure en habitacions, i jo crec que aquesta situació s’està allargant i s’està enquistant. S’està produint aquesta diferència, mentre que la situació de pobresa als anys 60, 70, 80 va anar millorant, ara no, ara no s’està produint aquesta millora.

---Moltes vegades s’ha definit l’Hospitalet com una “ciutat dormitori” o un annex de Barcelona, com de fet molts habitants pensaven i pensen. Com a historiador, quins elements clau de la història de la ciutat creu que són fonamentals per reivindicar una identitat pròpia i orgullosa com a hospitalencs?

---La problemàtica pròpia va generar unes lluites i mobilitzacions específiques que van sorgir a les dècades dels 70 i 80, que van ser molt de barri, més que de ciutat. La gent tenia consciència del seu barri perquè lluitava per ell i el millorava i, d’aquí, es va fer el salt a la ciutat. Segurament, es va generar aquesta consciència de “el meu barri”, que pertany a una ciutat i en la qual jo estic lluitant i millorant-la.

Història obrera i lluites socials

—Ha investigat a fons etapes molt convulses, com el pistolerisme i la repressió del moviment obrer a l’Hospitalet a principis del segle XX. Quines lliçons d’aquella resistència sindical creu que continuen vigents en les lluites actuals?

—De les lluites sindicals i de totes les lluites socials del passat sempre se n’extreu la mateixa conclusió: sense lluita, sense mobilització i sense protesta no s’aconsegueixen millores per a la classe treballadora. Si no s’organitza i no es mobilitza i protesta i fa mesures de pressió, no aconsegueix res del capital, perquè el capital no concedeix part de la seva riquesa de bon grat. Evidentment, l’època del pistolerisme va ser molt dura perquè es va utilitzar la violència, una violència molt extrema i, a vegades, de manera incorrecta i amb conseqüències més aviat negatives per al moviment obrer. Afortunadament, la major part de les mobilitzacions no són violentes, cosa que no vol dir que deixin de ser contundents i d’impacte, perquè si no es molesta el poder, el capital no concedeix res. Però la major part de les mobilitzacions són pacífiques i aconsegueixen coses. Poc abans de l’esclat del pistolerisme hi va haver una vaga general del tèxtil el 1913 protagonitzada sobretot per dones, i va ser pacífica i va concloure amb un èxit considerable.

—La ciutat va forjar gran part del seu caràcter amb l’arribada massiva de treballadors de la resta d’Espanya als anys 60 i 70, i la consegüent autoorganització veïnal davant la manca de serveis. Avui, amb els nous fluxos migratoris internacionals, creu que aquesta “consciència de classe” i de barri es manté o s’enfronta a reptes de cohesió diferents?

—No en totes les etapes del passat hi ha hagut la mateixa consciència de classe. Al llarg dels últims dos segles i escaig hi ha hagut moments de gran mobilització i consciència de classe i també revoltes i accions de les classes treballadores, camperols, obrers i artesans. Per exemple, al segle XIX hi va haver moments de gran mobilització, després hi va haver una derrota i durant unes dècades la mobilització va ser escassa. Evidentment, l’època del tardofranquisme, de l’antifranquisme i de la Transició van ser moments àlgids, d’alta mobilització, sindicalització i politització i, per tant, de molta consciència de classe. Fins i tot a nivell internacional, després de la Segona Guerra Mundial es produeix aquest fenomen: una hegemonia d’ideologies progressistes que arriba tard a Espanya per la repressió franquista. Ara vivim una època de reflux de la consciència de classe. Probablement els fluxos migratoris influeixen en això, perquè bona part d’aquestes persones tenen urgències vitals molt grans i no tenen ni la possibilitat de plantejar una reflexió sobre la seva situació ni d’organitzar-se. També hi ha una hegemonia actual d’ideologies més conservadores i de nacionalismes, que sovint substitueixen la consciència de classe com a element d’identitat.

—La història de l’Hospitalet està forjada a base de victòries sindicals i autoorganització veïnal als anys 60 i 70. Avui, la ciutat és un gresol on molts sobreviuen en l’economia submergida, el sensellarisme o en pisos pastera. Ha fracassat l’esquerra en no saber traduir aquella antiga “consciència de classe” en eines de lluita reals per als nous precaris d’origen migrant?

—És difícil atribuir responsabilitats sobre aquesta difusió de la consciència de classe i, per tant, sobre l’organització d’aquestes persones d’origen estranger que viuen a l’Hospitalet, perquè en general passa arreu. Com he comentat, tenen necessitats derivades d’una gran mobilitat. Molta població d’origen estranger viu poc temps en un lloc i canvia sovint de domicili, per tant és difícil que tingui consciència de classe i de pertinença a un lloc, un barri o una ciutat. Però d’altra banda, crec que sovint oblidem que, sí, pot ser que l’esquerra fracassi, però també hi ha una dreta que disposa de molts mitjans i grans instruments de difusió ideològica. No sé si és un demèrit de l’esquerra o un mèrit de la dreta, que té més recursos. I han sabut transmetre la seva ideologia, com sempre ha passat. Fa mil anys ho feien les esglésies des del púlpit; en fi, és la lluita ideològica de sempre.

Patrimoni històric i model de ciutat

---Durant la seva etapa com a president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH), va ser una veu molt activa en la defensa del patrimoni local, sovint amenaçat pel desenvolupament urbanístic. Des de la seva posició actual a l’Ajuntament, quin és l’estat de salut del patrimoni industrial i arquitectònic de l’Hospitalet (com l’entorn de Can Trinxet o el Castell de Bellvís)?

---L’estat de la conservació i la difusió del patrimoni a l’Hospitalet no és bo. És millor que fa aproximadament 10 anys, quan va sorgir el primer moviment patrimonialista de la ciutat, entorn del Canal de la Infanta. Fins aquell moment, la destrucció del patrimoni va ser constant. I no només en època franquista, perquè també els anys 80 i següents van ser terribles per al patrimoni local i es van destruir molts edificis amb una gran impunitat. En època dels alcaldes Pujana i Corbacho va ser terrible. Com que s’havia de modernitzar la ciutat, si hi havia un edifici antic que molestava, s’enderrocava. I això s’ha frenat perquè ara no existeix la impunitat o la manca de consciència per part del poder. Però tampoc no existeix un gran interès i llavors qualsevol avanç costa moltíssim. Per exemple, és inexplicable el que està costant que es facin les excavacions i la restauració del Castell de Bellvís, que és un castell medieval. Com també és inexplicable la no col·locació d’uns rètols, d’una senyalització del patrimoni que portem anys reclamant. És una mesura molt senzilla i no gaire cara, que tenen moltes ciutats. Però aquí hi ha un menyspreu molt gran, sobretot cap als edificis industrials, que podrien servir com a equipaments. Es deixa passar el temps, com tota aquesta ciutat, i no s’hi intervé. Esperem que quan s’aprovi el nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni es produeixi un salt endavant. Afortunadament hi ha una mobilització i una consciència ciutadana important, perquè és l’única manera que des de l’Ajuntament, des del govern del PSC, facin alguna cosa. Si no hi ha protesta, no fan res.

---La història de l’urbanisme a l’Hospitalet és, en gran mesura, la història de la tensió entre l’especulació i la reivindicació veïnal. De quina manera es pot utilitzar la memòria històrica per dissenyar i exigir un model urbanístic més verd i just per al futur de la ciutat?

---Efectivament, la memòria històrica de la lluita veïnal és una eina que utilitzem els que intentem frenar els nous projectes especulatius. Però la veritat és que des d’algunes associacions de veïns, que en un altre moment van ser les que van liderar el crit de “no més blocs”, ara mateix s’estan acceptant projectes clarament especulatius en els quals es recalifica terreny no edificable. O accepten projectes urbanístics molt semblants als que en un altre moment es van rebutjar. Una part dels moviments socials i grups polítics que reivindiquem aquesta memòria històrica la intentem divulgar, intentem dir que ara estem en la mateixa situació, que el “pelotazo” de Cosme Toda suposa el mateix que una requalificació del pla parcial de Can Serra o de Bellvitge dels anys 70. Es tracta del mateix mecanisme. I el PDU Gran Via és un “pelotazo” molt semblant al que es va fer uns metres més enllà a Gran Via Sud per Balañá i companyia. Aquí estem intentant utilitzar aquesta memòria històrica.

---Davant la petició del president Salvador Illa que els municipis construeixin “tantes habitatges com hi càpiguen”, on construir més a l’Hospitalet? Creu que a la ciutat ja no hi caben més habitatges?

---Les recents declaracions del president Illa són realment un deliri, són inexplicables. És no tenir consciència de la realitat o bé actuar de manera desacomplexada en defensa dels interessos del capital, que en part és el que ha fet el Partit Socialista de Catalunya en les últimes dècades a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com es pot dir que cal densificar més els barris quan l’àrea metropolitana de Barcelona té 13 dels 15 quilòmetres quadrats més densament poblats d’Europa? És increïble. Quan estem patint gravíssims problemes de tota mena provocats per aquesta altíssima densitat —problemes de convivència, de contaminació, de salut, de sorolls, de manca d’espais públics—, resulta increïble que el president Illa hagi dit això. Perquè és evident que a l’Hospitalet no hi cap ni un bloc més. De fet, la tendència hauria de ser aturar la construcció i que, de manera gradual, es vagi recuperant espai públic, com va passar d’alguna manera a la dècada dels 90, quan la població ja disminuïa de manera natural i això permetia recuperar espai. No es poden construir més blocs a l’Hospitalet. Tots els indicadors urbanístics són d’emergència, una emergència més.

---Vostè ha documentat extensament la destrucció del patrimoni industrial de la ciutat. Tanmateix, macro promocions com les de Cosme Toda o els plans del PDU Biopol continuen marcant l’agenda. Com a oposició d’esquerres, estan aconseguint realment frenar l’especulació immobiliària o s’han resignat a ser un mer testimoni incòmode que documenta la pèrdua però no pot evitar-la?

---No, i no ens hem resignat, és clar, a ser un mer testimoni i una mena de “pepito grillo”. Nosaltres intentem fer política i això vol dir intervenir en la realitat, però depèn de les forces que tens, i la que tenim al consistori és la que és. Som l’únic grup amb representació a l’Ajuntament que s’oposa a aquests projectes urbanístics, l’únic, i hem interposat recursos administratius davant la justícia per aturar alguns d’aquests projectes. Per exemple, el projecte del PDU Can Trabal el vam aturar. El de Cosme Toda esperem que surti aviat la sentència. Creiem que és bastant evident que s’ha produït una il·legalitat. El que no sabem exactament és la repercussió que tindrà això en el que ja està construït i sobretot en el que està per construir, perquè hi ha una altra peça de terreny entre Josep Tarradellas i l’avinguda Vilafranca que és probablement on ens juguem bona part del futur urbanístic, perquè és el centre geogràfic de la ciutat i suposa un impacte brutal en tres barris.

Estem pressionant i les converses, negociacions i pressions estan orientades a que no es construeixi res, com també ens hem oposat a la requalificació de terrenys al PDU Gran Via, amb l’excusa del Biopol, que es pot fer perfectament a la zona 15, en una àrea ja urbanitzada i industrial. Ho intentem per la via de la negociació, encara que ja vam veure que el govern municipal del PSC no compleix pràcticament cap dels seus pactes. Seguim per la via judicial i seguirem per la via de la mobilització i de l’oposició al consistori.

---Creu que davant la petició del president Illa de construir totes les habitatges que hi càpiguen, es faran a la zona de l’Hospital de Bellvitge, on avui es diu que només serà per al sector biotecnològic?

---Hi ha diferents llocs on encara es poden fer molts habitatges i es poden aixecar moltes construccions, molts blocs a l’Hospitalet Nord. Jo crec que en aquest moment, com he comentat abans, a la zona del PDU, en principi diuen que només hi haurà oficines i no ús residencial, però hi ha altres llocs a la ciutat on sí que es pot. Com he comentat, Cosme Toda i l’Hospitalet Nord són ara mateix les dues operacions probablement més amenaçadores. Però s’obre també un altre tema, que és el PDUM, el Pla Director Urbanístic Metropolità, que es va aprovar fa poc i que planteja la necessitat de construir molts habitatges perquè es diu que és necessari. A l’Hospitalet Nord també es planteja construir habitatges. Per exemple, hi ha àrees d’oportunitat urbanística que són, ni més ni menys, els espais que es guanyaran quan se soterrin les vies del tren. Aquests espais es plantegen com a oportunitat urbanística. Aquí s’obre un altre front de lluita important, en què hauríem de fer un front ciutadà, no només partits sinó entitats, perquè no es construeixi més a l’Hospitalet Nord i el PDUM es reformi en aquest sentit, perquè en aquestes zones hiper densificades no es permeti construir ni un sol bloc més.

---L’Hospitalet continua batent rècords europeus de densitat poblacional, una herència del desenvolupament franquista que vostè ha estudiat a fons. Quina responsabilitat té l’esquerra actual en no haver estat capaç d’imposar un model de ciutat que deixi d’asfixiar barris com la Florida o Collblanc?

---Jo parlo pel nostre espai polític, que ha tingut diversos noms en els últims anys, i tenim en general poca responsabilitat perquè hem estat a l’oposició o, si hem estat al govern, ha estat en minoria i sense capacitat d’influir en els projectes urbanístics, als quals hem votat en contra fins i tot estant dins del govern. Però el problema és que el PSC ha tingut majories absolutes i ha aprovat projectes urbanístics i polítiques socials que no són les que nosaltres hem defensat i als quals ens hem oposat. La nostra responsabilitat arriba fins on arribava la nostra força política, amb dos o tres regidors, per exemple, i també en la pèrdua d’influència dels moviments socials. L’esquerra, tant la del nostre espai polític com altres espais d’esquerra, ha intentat en algunes associacions de veïns, o quan no hi havia oposició, crear nous espais veïnals; hem intentat oposar-nos-hi amb mobilitzacions, i veiem, per exemple, que a la Ciutat de la Justícia van aconseguir treure un bloc, i a la Plaça d’Europa reduir volumetries… Però és cert que fa X anys potser s’haurien paralitzat les obres, però aquesta és la correlació de forces que existeix en aquest moment.

---Ha passat anys denunciant la pèrdua d’identitat i els despropòsits urbanístics des de la presidència del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH). Ara que ocupa un escó al ple, ha descobert que des de l’activisme era més fàcil exigir o sent que l’engranatge institucional li ha lligat de peus i mans la seva capacitat de transformació?

---La veritat és que no trobo una gran diferència entre el nivell de protesta o d’impugnació de l’acció de govern que tenia quan estava en l’activisme social, en una entitat, tant al Centre d’Estudis com a l’associació de veïns de Santa Eulàlia o en plataformes com No més Blocs, o en les protestes pacífiques de Cosme Toda, etcètera, o en el grup de Patrimoni. Venim fent i denunciant més o menys les mateixes coses. És clar que en el món institucional és en forma de mocions i coses així, però fins i tot quan negociàvem amb el govern el resultat és el mateix: no aconseguir gairebé res, perquè el govern del PSC o bé no fa res, escudant-se en problemes administratius, o per desídia, o per manca de mitjans, o perquè no vol, perquè són temes que no els interessen.

De la història a la política institucional

--- Ha fet el pas d’investigar i ensenyar la història a intentar canviar-la des del ple de l’Ajuntament liderant un espai d’esquerres. En quina mesura la seva visió d’historiador condiciona o aporta una perspectiva diferent a la seva manera de fer política en el dia a dia?

---Imagine que d’aquí a 50 anys una futura generació d’historiadors del CELH investiga la dècada actual de la política a l’Hospitalet. Quin impacte li agradaria que els arxius reflectissin sobre el paper que va jugar l’esquerra transformadora en aquest moment concret de la ciutat?

---M’agradaria que digués que vam fer tot el possible per transformar la ciutat en un sentit més igualitari, més verd, més al servei de les necessitats de la seva població, que és una població en la seva pràctica totalitat de classe treballadora, i que vam ser capaços d’articular una integració real de tota la població que viu en un teixit social comú i, a més, que vam ser capaços de frenar el desenvolupament, el creixement del feixisme.

--- Si el Manuel Domínguez historiador i activista de fa quinze anys hagués d’avaluar la feina del Manuel Domínguez regidor d’avui, li posaria bona nota o li retreuria haver cedit davant el pragmatisme de la política institucional?

---Jo no crec que hagi cedit al pragmatisme de la política institucional en general. Jo, en general, sóc personalment bastant pragmàtic i possibilista en la vida institucional, en la social, en la política i fins i tot en la familiar. És a dir, cal tenir clar quin és l’objectiu i cap a on anem i després intentar recórrer trams d’aquest camí amb les possibilitats que tenim al nostre abast. Segurament el que sí que em retreuria és haver estat confiat, perquè quan fas un pacte confies que, no al cent per cent, però sí en una part important, l’altra força pactant el complirà, i no ha estat així. I, a més, ho fan sense despentinar-se i sense immutar-se. Està clar que no seria tan confiat.

Del seu nou llibre “Algunes històries de l’Hospitalet”

---De els 9 capítols que té el llibre, quin destacaria?

---Al llibre hi ha 9 capítols, uns de més profunditat i amb investigació al darrere, altres són més de divulgació. Dels 3 o 4 que tenen més investigació, en els quals crec que aporto coses que van més enllà de la història de l’Hospitalet, per exemple, tracta del primer sindicat d’inquilins de Llogaters d’Espanya, almenys sí de Catalunya, que es va constituir el 1904, per exemple. Si he de destacar un capítol és el del problema de l’habitatge a l’Hospitalet, que el pateix evidentment la classe treballadora.

---Quina data considera més important per a la història de l’Hospitalet, potser la concessió del títol de ciutat, que recentment l’Ajuntament va celebrar el centenari?

---La concessió del títol de ciutat no va tenir cap importància per a la ciutat, ni la més mínima repercussió, ni bona ni dolenta perquè no va servir de res, només va ser una campanya de propaganda de l’elit local de la dictadura de Primo de Rivera. Però jo crec que tampoc va tenir impacte aquest fet en la població, perquè era un mecanisme de concessió d’honors que tenien aquestes elits que ells creien que era important i en realitat tampoc ho era. L’únic que va servir va ser perquè els donessin més medalles, fessin banquets i coses així. El lamentable és que un govern del Partit Socialista hagi utilitzat aquesta efemèride com un fet destacable. És molt trist i, a més, conviden el rei, que és el besnet del corrupte que va avalar la dictadura filofeixista de Primo de Rivera. En fi, tot molt lamentable, perquè hi ha moltes altres dates. Jo n’he proposat unes quantes que tenen molta importància en la història de l’Hospitalet per diferents motius. Per dir-ne una que té un cert ressò en l’actualitat, el 1426 es trasllada la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana a la de Santa Eulàlia de Mèrida, que és com la certificació definitiva que el poble serà el que avui anomenem el centre de l’Hospitalet, la Vila Vella. Fa 600 anys d’aquest fet i això sí que és una efemèride remarcable i destacable amb impacte real en la nostra vida, en la nostra història. Ho vaig proposar a la comissió de festes del barri Centre fa unes setmanes i crec que això sí que és important commemorar.
Tornar al llistat Tornar al llistat
Next Llobregat

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.

 

Configuració de cookies