Manel Domínguez està convençut que la col·laboració entre joves i grans és una de les claus del futur. Ho anomena relació intergeneracional profigurativa, un concepte que defensa amb convicció. “El cervell d’un jove és més ràpid, però el d’una persona gran és més segur i s’equivoca menys”, sosté. La unió d’ambdós no és només convenient, sinó inevitable: “Cada vegada serem més sèniors i menys joves. Estem obligats a una relació en què ningú no sobra”. Aquesta connexió afegeix, crea fluxos de coneixement que permeten construir una nova humanitat, capaç de pensar d’una manera més complexa que qualsevol de les seves parts per separat.

Un periodista que no s’ha jubilat mai del tot

Als seus 74 anys, Domínguez continua escrivint “cada dia, sense excepció”. Aquesta feina constant es tradueix en guions de ràdio, televisió i en el segon volum de "Sénior, la vida que no cesa", que espera que vegi la llum el pròxim Sant Jordi. Actualment dirigeix el programa Sentit de Viure a RNE4, centrat en la longevitat i l’edatisme, i participa en el magazín El segon cafè de 2CAT.

Recorda també amb especial emoció els seus 30 anys com a professor universitari, un dels períodes “més preciosos” de la seva vida. Va ser docent d’innovació, de ràdio informativa i director de màsters, i assegura que educar i acompanyar diverses generacions d’estudiants ha estat una de les seves grans excel·lències personals. “Estimava els meus alumnes. La meva vida eren ells”, afegeix.

“No faig una ràdio divertida, faig una ràdio transformadora”, afirma. El seu objectiu no és entretenir, sinó dotar la societat de criteri per comprendre un fenomen que considera històric: la democratització de la longevitat.

L’origen d’un llibre que va obrir un debat

La idea del primer volum de Sènior va sorgir a Cornellà, al Citilab, on Domínguez va descobrir un grup de persones de 60, 70 i 80 anys —els anomenats SeniorLabs— treballant sobre societat digital. “Pensava que la bretxa digital existia, però ells estaven avançant el futur de la humanitat”, recorda. Aquell impacte inicial es va combinar amb la lectura del llibre "Envejecer en Estados Unidos", de Dan Buettner, i amb el buit científic que en aquell moment existia sobre longevitat. En unir aquests elements, va començar a estirar el fil fins a construir el que es convertiria en un assaig central per al debat social.

El canvi va ser immediat. “El 2023 havia de dedicar quinze minuts a explicar què era l’edatisme”, recorda. “Ara tothom ho utilitza amb naturalitat”. Per a ell, això demostra que el llibre va transcendir: “Quan un llibre deixa de ser de l’autor per ser de la societat, has aconseguit una cosa inesperada”.

I mentre Sènior continua expandint el seu impacte, Domínguez ja treballa en el seu segon llibre, que defineix com “més concret, més difícil i més necessari”. Si el primer oferia una visió àmplia de l’edatisme, de la biologia de l’envelliment i de la nova longevitat, el proper volum abordarà qüestions pràctiques i sensibles: autoajuda, comprensió profunda del procés d’envellir i lluita directa contra el maltractament a les persones grans. La seva intenció, afirma, és “donar un altre cop” i aportar eines reals perquè la societat tingui criteri i actuï.

Edatisme: una pandèmia silenciosa

Domínguez denuncia que l’edatisme opera en tots els àmbits: laboral, social, familiar i mediàtic. A les empreses, afirma, persisteix l’expulsió de professionals per edat. “La jubilació és un dret, no una obligació”, insisteix. Fins i tot plataformes digitals com LinkedIn penalitzen l’edat de manera automàtica.

El llenguatge és un altre dels fronts més perillosos. Parla de l’elderspeak, un to infantilitzat que canvia la prosòdia i rebaixa la persona gran. “Et diuen avi sense ser-ho”, lamenta. Aquest ús quotidià del llenguatge, sosté, consolida microedatismes que dificulten la revalorització social del col·lectiu.

Una nova humanitat on ningú no sobra

La longevitat ha democratitzat el temps vital. Per primera vegada conviuen quatre generacions alhora, i això obliga a repensar-ho tot. Per a Domínguez, la clau és unir l’experiència i el talent sènior amb la intel·ligència i la innovació dels joves. “La natura és altament intel·ligent: ja està generant els recursos per a aquesta nova humanitat”, diu. El futur serà híbrid, amb persones grans que s’incorporen a tecnologies avançades —com la intel·ligència artificial— i joves que es beneficien d’aquest encontre.

La IA, assegura, no és un debat: “Hi és i punt”. No es tracta d’estar-hi a favor o en contra, sinó d’aprendre a utilitzar-la. Ell mateix la fa servir per ser més eficient: “El full en blanc ha mort. Però qui pensa i qui escriu continua essent l’escriptor”.

Contra la por d’envellir

Domínguez no tem la pèrdua de capacitats. Defensa que el cervell és “hiperplàstic” i agraït: si s’entrena, respon. Per això sosté que amb 80 anys es pot aprendre xinès, sempre que es mantingui activitat física i intel·lectual constant i una alimentació saludable. “No entenc per què la gent dona brillantor al seu cotxe i no a si mateixa”, ironitza.

La seva relació amb l’espiritualitat també hi juga un paper central. Parla de viure amb valors, misticisme i compassió. “Qui t’ha fet una cosa dolenta necessita ajuda”, afirma. Resar per aquells que no són amics forma part d’un exercici d’humanitat que acompanya la seva visió de la vida llarga.

Maltractament i drets pendents

Un dels temes que més denuncia és el maltractament a les persones grans, en totes les seves formes: psicològic, econòmic o d’abandonament. Assegura que es tracta d’un fenomen massiu i encara en gran part ocult. Les comunitats autònomes espanyoles que registren més denúncies —Andalusia, Madrid i Catalunya— no són necessàriament les que estan pitjor, sinó les que han començat a visibilitzar-ho. Quan la resta d’autonomies facin el mateix, adverteix, “això esclatarà”.

Celebra l’arribada de la futura llei catalana de la gent gran, que ja ha entrat a tràmit, tot i que recorda que trigarà dos anys a ser efectiva. Fins aleshores, insisteix, queda molta feina per fer en protecció, educació i relat mediàtic.

Una mirada crítica als joves i a la democràcia

Domínguez observa el desencís de molts joves, agreujat per la manca d’habitatge i d’oportunitats laborals. Aquesta frustració, diu, els empeny cap a discursos extremistes. Però no els culpa: “Quan una gran part dels joves no creu en la democràcia, és que la democràcia no ho està fent bé”. Recorda que Aristòtil ja advertia que una democràcia governada per “ximples” podia convertir-se en el pitjor sistema.

Les xarxes socials, afegeix, no ajuden. Han adoptat “el paper de la desinformació, del trivial”. Però insisteix que el problema no és l’eina, sinó l’educació amb què s’utilitza: “Segons com t’hagin educat, utilitzaràs les xarxes”.

Un consell per al seu jo de 20 anys

Si pogués parlar amb el seu jo jove, li diria una cosa senzilla: “Gràcies per viure fins als 75 anys”. Li agrairia la capacitat d’aprendre de l’error, de demanar perdó i de ser innovador. L’error, subratlla, forma part de l’evolució humana: “Ningú no hauria de ser jutjat per equivocar-se. Continua equivocant-te”.

Periodista de llarga trajectòria 

Nascut a Barcelona el 1951, Manel Domínguez acumula més de cinc dècades de trajectòria en el periodisme i la comunicació. Ha estat periodista d’investigació, director de mitjans, responsable de Ràdio Nacional i creador de COM Ràdio, la primera cadena en network via satèl·lit. Doctor en longevitat social, ha impartit docència universitària durant tres dècades i és autor del llibre Sènior, la vida que no cessa. Avui dirigeix el programa Sentit de Viure a RNE4 i col·labora en televisió, combinant divulgació, activisme contra l’edatisme i una intensa feina d’escriptura.

Gran impacte de Sènior, la vida que no cesa 

El llibre de Domínguez ha aconseguit una cosa poc habitual: modificar el llenguatge públic sobre la longevitat. Abans de la seva publicació, explica, ningú no parlava d’edatisme ni de la nova realitat de poder viure fins a trenta anys després de la jubilació. Sènior va obrir un buit, o el va omplir, i va provocar el que ell descriu com un “volcà” social. Avui periodistes, institucions i ciutadans utilitzen conceptes que el 2023 no existien en el debat general. Per a Domínguez, el mèrit no és seu: és del llibre, que “s’ha defensat sol” i ha convertit en tema col·lectiu allò que abans era un territori sense criteri.