El Baix Llobregat amaga un dels grans tresors de Catalunya, però també una gran contradicció: un espai ple de camps de conreu completament envoltat d’autopistes, indústries i grans ciutats. Elena Isla, tècnica del Parc Agrari, defineix perfectament aquesta realitat quotidiana: “Estem envoltats de ciutats, carreteres… i, malauradament, el tema dels robatoris existeix al camp”. Isla insisteix que estar tan a prop de la gran ciutat obliga a gestionar de manera contínua l’espai i a fer molta pedagogia entre la ciutadania: “El camp és privat, no pots anar passejant i agafar fruita o verdures”.

Producció de proximitat

Malgrat aquestes tensions, el valor d’aquesta comarca és incalculable. Segons Isla, “el Baix Llobregat i el Maresme són els dos únics territoris agraris de l’àrea metropolitana on podem produir aliments de proximitat”. Els avantatges de l’entorn són magnífics per a una agricultura de qualitat: “Tenim aigua, bon clima i terra fèrtil… són condicions ideals per produir aliments de qualitat”, afegeix la tècnica, que recorda que el parc produeix aliments sans per a tota la societat, amb la carxofa com el gran cultiu estrella.

Perquè els joves no volen treballar al camp

Tanmateix, aquest sòl agrícola està en perill constant a causa del creixement urbà. “La ciutat ha anat creixent a costa dels terrenys agrícoles”, adverteix Isla, que resumeix la gravetat del problema amb una frase molt senzilla: “Si no hi ha terra, no hi ha agricultura. I si no hi ha agricultura, no hi ha aliments de proximitat”.

El principal perill per al futur del Parc Agrari no és només el creixement urbà, sinó també l’envelliment del camp i la manca de relleu generacional. Germán Domínguez, coordinador territorial de l’Àrea Metropolitana i membre de la Comissió Permanent Nacional d’Unió de Pagesos, descriu la situació amb cruesa: “En general, tota Catalunya està complicada, però el Baix Llobregat encara més perquè som en una zona metropolitana amb moltíssima pressió urbanística”.

Ruptura de la continuïtat familiar

Adverteix que treballar la terra ha deixat de ser atractiu per als joves, no només per una qüestió econòmica, sinó pel nivell de sacrifici que exigeix. “És un estil de vida. Per al jove és difícil entendre-ho”, explica. Davant d’això, les noves generacions comparen l’esforç del camp amb feines més estables i menys exigents en sectors com la logística, el turisme o la indústria. “El més fàcil és anar a aquestes multinacionals… El camp és l’última opció”, reconeix.

A aquesta falta d’atractiu s’hi afegeix la ruptura de la continuïtat familiar, que durant dècades va garantir la pervivència de les explotacions. Com apunta Elena Isla, “abans les famílies pageses seguien la tradició, però ara això ja no passa tant”. A més, incorporar-se al sector des de fora resulta especialment complicat a causa de les barreres econòmiques d’entrada, com l’accés a la terra, la maquinària o la inversió inicial. En aquesta línia, coincideix a assenyalar que “si no vens d’una família de pagesos, entrar de nou en aquest sector és complicat”.

La fi del romanticisme: el camp ha de donar diners

El problema s’agreuja des de començaments dels anys 2000, quan una part significativa del sòl agrícola va passar a mans d’empreses i constructores. Aquesta transformació dificulta que nous agricultors independents puguin accedir a l’arrendament de terres sense una xarxa prèvia de contactes o suport institucional.

Xavi Oliva, secretari de la Cooperativa, trenca del tot amb la visió romàntica i nostàlgica del camp. Per a ell, el relleu generacional no se solucionarà buscant joves amb vocació poètica, sinó aconseguint que l’agricultura sigui un negoci rendible. Parla clar i ho fa des d’una perspectiva personal: “Jo he de fer que el meu negoci sigui prou rendible perquè sigui una opció per al meu fill. El que és clar és que un negoci precari, on has de dedicar moltíssim temps, jornades llarguíssimes i no guanyes diners... és una mala oferta per a qualsevol, i encara més per a un fill”.

La “farsa” de les compensacions ambientals

El seu diagnòstic és directe: el sector no es pot sostenir en les ajudes públiques i necessita ser econòmicament atractiu per garantir-ne la continuïtat. “El negoci ha de ser atractiu. Aquesta és la clau del relleu generacional. El que no passarà és un negoci on tots estiguem plorant, on tot costa molt, on vius només de subvencions... això no té futur”.

També critica amb duresa les decisions polítiques i el que defineix com la “farsa” de les compensacions ambientals al delta del Llobregat, com l’ampliació de les zones protegides per a aus (ZEPA). Al seu parer, aquestes mesures busquen compensar l’impacte de l’ampliació de l’aeroport, però ho fan a costa del pagès: “Ens fiquen una ampliació d’aeroport, ens fiquen una ocupació de terra agrícola asfaltada per fer pistes... i vols pal·liar l’impacte polític en vots venent unes imatges de compensacions mediambientals... Però no ens indemnitzen pel valor de la terra. Ens estàs expropiant de manera encoberta sense indemnitzar-me”.

Innovació i l’engany del consumidor

Per sobreviure en aquest entorn tan exigent, els agricultors del Baix Llobregat han hagut de canviar la mentalitat i allunyar-se de la dependència dels preus imposats per la gran distribució. Des del sector expliquen que van intentar treballar amb grans supermercats, però la pressió sobre els preus els va obligar a reaccionar: “Ens van començar a collar amb els preus... ens vam haver de reinventar amb la venda directa”.

Aquest gir ha impulsat noves formes d’innovació. Actualment, a més de la producció tradicional, també s’aposta per la transformació d’aliments per adaptar-se a les necessitats del consumidor. “Fem cremes de carxofa, calçots, carbassa… productes transformats”, assenyalen. Fins i tot han aconseguit posicionar-se en circuits d’alt nivell, proveint restaurants amb estrella Michelin i col·laborant amb figures reconegudes de la gastronomia com Ferran Adrià.

Manca d’organització interna

Malgrat aquests avenços, un dels principals problemes continua sent la manca d’organització interna. Des del mateix sector es reconeix una debilitat estructural a l’hora d’actuar de manera col·lectiva davant les grans empreses: “Som un sector aquí al Baix Llobregat molt poc solidari, molt poc col·lectivitzat... Si anem per lliure i no ens sabem organitzar, doncs no ho sabem aprofitar”.
El tancament deixa una advertència clara sobre l’anomenada sobirania alimentària i la distància entre discurs i realitat en el consum. Tot i que les enquestes indiquen una preferència pel producte local, les dades de Mercabarna mostren que només el 15% és de proximitat. La conclusió és contundent: “Si l’agricultura del Baix Llobregat desaparegués, la sobirania alimentària estaria molt complicada, estaríem en mans dels distribuïdors que importen el producte… La ciutadania hi perdria molt”.

‘Catifa Vermella’, el pla de la Generalitat per ajudar els joves

Per intentar solucionar aquest greu problema de l’envelliment al camp, el Departament d’Agricultura ha llançat una línia d’ajuts molt important anomenada “Catifa Vermella”, dotada amb un pressupost total de 10 milions d’euros per a l’any 2026. Tal com explicava la tècnica Elena Isla, programes com aquest busquen facilitar l’accés de noves persones a les terres.

Aquesta iniciativa ajuda tant l’agricultor gran que es jubila com el jove que vol començar. D’una banda, ofereix una ajuda de fins a 55.000 euros per a la persona que cedeix la seva explotació, sempre que la traspassi de manera ordenada a un jove d’entre 18 i 45 anys amb qui no tingui cap vincle familiar directe. De l’altra, el pla finança la transmissió de coneixements, amb una ajuda econòmica de fins a 800 euros al mes durant un any. Aquests diners serveixen per pagar el sou del jove mentre treballa i aprèn tots els secrets i peculiaritats dels cultius de la mà de l’agricultor veterà abans de quedar-se amb el negoci.