Vivim en un món que sembla haver perdut el fre. Anem sempre accelerats, enganxats a pantalles que ens roben el més valuós: el temps d’escoltar-nos amb calma. Enmig de tant soroll, la ràdio resisteix. Continua sent aquella veu amiga que t’acompanya sense envair, que t’espera mentre vas a la feina o omple els silencis quan només necessites sentir que algú et parla de tu a tu. És una presència discreta i fidel, capaç de crear una connexió humana que cap plataforma digital ha aconseguit igualar. (La imatge que encapçala aquest article es va obtenir durant la celebració de l’emissió del programa 500 de Les Radiants Matins de Ràdio l’Hospitalet i hi apareix l’autor d’aquest text junt amb el cantant de boleros Moncho)

La meva història amb el micròfon va començar el 1982. Recordo perfectament els nervis a l’estómac i el respecte que vaig sentir en seure davant d’un micro per primera vegada; des d’aleshores, la meva vida ha estat un viatge pel dial que m’ha portat des dels meus inicis a Ràdio Sant Adrià, a Sant Adrià de Besòs, i Ràdio Metropol, a Cornellà, passant per la històrica EAJ20 Ràdio Sabadell, Ràdio Sabadell 94.6 i la meva etapa a COM Ràdio i La Xarxa. En tots aquests estudis radiofònics vaig aprendre que comunicar no és parlar per parlar, sinó saber escoltar, observar el món amb curiositat i, sobretot, respectar el valor del silenci.

El pols de l’Hospitalet i el repte de tornar a començar

Guardo amb especial estima la meva etapa a Ràdio l’Hospitalet. Durant tres anys, cada dia, ens posàvem davant del micròfon per fer "Las Radiantes Mañanas", un programa que era pur pols ciutadà i on l’antena servia de mirall a una ciutat plena de vida.

Avui, l’ecosistema mediàtic de l’Hospitalet travessa un moment d’inflexió: s’impulsa el possible retorn de Ràdio l’Hospitalet. No es tracta d’un exercici de nostàlgia, sinó d’una oportunitat; l’ocasió de recuperar l’essència de la ràdio de sempre i adaptar-la als nous temps. En aquest camí, la intel·ligència artificial ha d’ocupar el seu lloc: ser una eina útil, però mai substituir la veu humana. El veritable desafiament serà reconstruir aquesta proximitat directa i honesta, transitant de l’analògic al contemporani sense perdre el rumb.

Comunicació amb ànima davant la fredor del codi

Ho recordàvem recentment en el Dia Mundial de la Ràdio: «La IA és una eina, no una veu». Sovint ens intenten convèncer que un algoritme pot predir el que volem sentir, però la tecnologia, per definició, no té ànima. Un algoritme pot ser capaç de seleccionar una llista de cançons perfecta o de clonar un timbre de veu amb una precisió mil·limètrica, però mai podrà replicar la imperfecció d’un sospir, el titubeig de qui s’emociona en directe o la complicitat que neix d’una mirada.

La comunicació viu de l’“aquí i ara”. L’algoritme es basa en el passat, en allò que ja hem fet; la comunicació amb ànima, en canvi, es construeix sobre la sorpresa i l’empatia. Una màquina pot processar un milió de dades per segon, però no té la capacitat d’emocionar-se amb el testimoni d’un veí ni d’entendre el context emocional que es respira en una plaça un dimarts al matí.

Aquesta és la filosofia que intento mantenir avui dia, ja sigui davant de la càmera a "Gent de Sabadell" de TV Sabadell o a través dels pòdcasts "Trossos de vida, trossos de ràdio" i "Gent de la Llacuna". Al final, les màquines gestionen informació, però les persones gestionem sentiments. Una veu autèntica sempre trobarà el camí més curt al cor de qui escolta o mira. L’emoció no necessita codis; només necessita algú a l’altra banda que ens recordi que, fins i tot en aquest món tecnològic, continuem sense estar sols.

Manolo Garrido
 

Radiofonista, podcaster i presentador de televisió.