El llibre a cura de Jaume Grau Massalleras i publicat per Edicions Enoanda que es presentarà dimecres 16 de setembre a l’Ateneu Santfeliuenc, reivindica l’art de conversar en plena era de les xarxes socials, la polarització i la intel·ligència artificial, a partir de textos de Michel de Montaigne i Francis Bacon i de les reflexions dels participants d’un Cafè Filosòfic que compleix onze anys i s’acosta a les cent trobades. Encapçala aquesta informació un fotomuntatge on apareixen el pensador francès Michel de Montaigne i Jaume Grau Massalleras flanquejant el logotip del Cafè de les Arts d’Esplugues on es celebren les trobades de conversa filosòfica.

En temps de missatges instantanis, xarxes socials, opinions expeditives i debats convertits massa sovint en trinxeres, un grup de ciutadans continua practicant a Esplugues una activitat aparentment senzilla que comença a semblar gairebé subversiva: seure al voltant d’una taula per conversar, escoltar, discrepar i acabar compartint menjar.

Aquest és l’esperit que recull “L’art de conversar i sobre el discurs”, un llibre a cura de Jaume Grau Massalleras, publicat per Edicions Enoanda, que pren com a punt de partida dos clàssics separats dels nostres dies per més de quatre segles però d’una vigència sorprenent: L’art de conversar, de Michel de Montaigne, i Sobre el discurs, de Francis Bacon. Al voltant d’aquests textos, els contertulians del Cafè Filosòfic d’Esplugues ofereixen les seves pròpies reflexions sobre què significa parlar, escoltar i pensar amb els altres. El dia 16 a l’Ateneu Santfeliuenc també  es presentarà la "Constitució" del Café Filosòfic d’Esplugues, segons anuncia Grau: “La Irreial Acadèmia de la Paraula Viva, que ens ha atorgat en Josep Massot. I tot complint disciplinadament el seu mandat, però amb voluntat de ser més que "uns simples emissors de sorolls", observarem la norma fonamental: Queda prohibit parlar per "informar". Es parla per "ser". 

Trobades per conversar com a forma de coneixement i convivència

Montaigne podria convertir-se, de fet, en una mena de patró espiritual d’aquestes trobades. La seva divisa personal, «Que sais-je?» —«Què sé?»—, resumeix una filosofia fonamentada més en el dubte que en les certeses. El pensador francès no concebia la conversa com una competició destinada a derrotar l’adversari, sinó com un instrument per posar a prova les pròpies idees. Preferia un interlocutor capaç de contradir-lo que no pas algú disposat simplement a donar-li la raó.

Per a Montaigne, canviar d’opinió davant d’un argument millor no és perdre una discussió, sinó guanyar coneixement. Aquesta disposició resulta especialment actual en una societat on la polarització, la velocitat de les xarxes socials i l’exhibició pública de certeses afavoreixen més sovint la desqualificació que no pas el dubte. La seva proposta continua sent radicalment moderna: parlar per comprendre en lloc de parlar per vèncer.

Francis Bacon arriba a conclusions semblants per un altre camí. A “Sobre el discurs” reivindica la mesura, la capacitat de cedir la paraula, l’art de preguntar i la prudència amb l’humor. Parlar bé, en aquest sentit, no significa parlar més ni demostrar superioritat intel·lectual, sinó saber construir amb els altres una conversa que no sigui ni un sermó ni un interrogatori. Tots dos pensadors convergeixen així en una idea que articula el llibre: conversar és una forma de coneixement, però també de convivència.

Una tertúlia que va començar el 2015

Aquesta filosofia no queda al llibre com una formulació teòrica. Des del maig del 2015, el Cafè Filosòfic d’Esplugues la posa en pràctica periòdicament al Cau de les Arts, un bar amb espai cultural envoltat de llibres on la filosofia abandona les aules i torna a una de les seves expressions originals a través d’una conversa entre ciutadans.

El primer Cafè Filosòfic es va titular precisament “Caminar i filosofar”. Des d’aleshores, les trobades impulsades per Jaume Grau han defensat allò que ell mateix ha definit com una apologia de «la lentitud i la relaxació», amb un filòsof o convidat que introdueix una qüestió però sense monopolitzar-la, perquè l’objectiu és que tothom pugui intervenir. Pel Cafè hi han passat, entre molts altres, noms com Ramon Alcoberro, Vicenç Villatoro o Antoni Gelonch.

Onze anys després, el grup s’acosta ja a les cent trobades. I conserva una particularitat que forma part indestriable de la seva filosofia: la conversa acostuma a desembocar en un sopar compartit. Pensament i aliment, logos i taula, recuperen així alguna cosa de l’esperit del simposi grec.

Jaume Grau interpreta fins i tot el Cafè Filosòfic com un petit exercici de democràcia directa. Els participants constitueixen temporalment una assemblea de persones lliures que no necessita arribar a una conclusió ni votar una veritat definitiva. El valor de la trobada resideix en la mateixa pràctica deliberativa: escoltar-se, sotmetre les conviccions pròpies a les dels altres i conviure amb el desacord. La conversa es converteix així en una mena de gimnàstica de la democràcia. No exigeix unanimitat, sinó respecte; no reclama que tothom pensi igual, sinó que cadascú accepti que la seva raó pot ser incompleta.

Un llibre que és una obra coral

El llibre que ara recull aquesta experiència és també una obra coral. Montaigne i Bacon hi actuen com a desencadenants d’un seguit de textos que traslladen la conversa a qüestions tan actuals com la intel·ligència artificial, WhatsApp, la soledat, l’educació, el cinema, la postveritat, les xarxes socials o la necessitat de recuperar l’escolta.

En un moment en què qualsevol dispositiu permet comunicar-nos permanentment però no necessàriament conversar millor, el Cafè Filosòfic d’Esplugues arriba als onze anys defensant una idea antiga que torna a semblar nova: potser parlar amb els altres continua sent una de les millors maneres de pensar per nosaltres mateixos.

Els comentaris dels contertulians del Cafè Filosòfic d’Esplugues

Josep Massot — «Irreial Acadèmia de la Paraula Viva»

Massot reivindica la conversa com un exercici de pensament, discrepància i autocrítica. Imagina, entre l’assaig i la sàtira, una acadèmia fictícia amb estatuts, normes, càstigs i fal·làcies prohibides per defensar una manera més exigent de parlar i escoltar. Una bona conversa, sosté, ha de transformar els participants: perdre una discussió perquè l’altre tenia raó pot acabar sent una victòria perquè significa haver après alguna cosa.

La contradicció és, en aquest plantejament, motor del pensament. Massot penalitza simbòlicament l’arrogància, la pedanteria, les interrupcions i les males pràctiques del debat digital, i reivindica la brevetat, la claredat, la maièutica i la capacitat de preguntar. També ironitza sobre la intel·ligència artificial quan substitueix el pensament propi. La seva conclusió és inequívoca: una conversa reeixida és aquella de la qual sortim una mica menys ignorants.

Ramon Alcoberro — «La decadència de la conversa, una paradoxa»

Alcoberro situa Montaigne directament en el present. Recuperar el seu escepticisme i la seva ironia, defensa, s’ha convertit en una necessitat en l’època de les xarxes socials, quan l’espai públic corre el risc de ser monopolitzat per poques veus mentre moltes opinions dissidents troben dificultats per obtenir reconeixement. Conversar significa mantenir oberta aquesta pluralitat.

Carmen Bassolas — «L’art de la conversa»

Bassolas parteix de la seva experiència com a professora per recordar l’alegria i la satisfacció que produeix descobrir coses noves i compartir-les amb altres persones. La conversa a l’aula, explica, va contribuir a incrementar el benestar, la felicitat i l’autoestima dels alumnes. La seva conclusió és que aprendre a conversar ens pot fer, alhora, una mica millors i més feliços.

Margarita Boladeras — «L’impacte Montaigne»

Boladeras posa l’accent en la capacitat de Montaigne per anticipar els requisits fonamentals d’un diàleg autèntic i denunciar al mateix temps la corrupció del llenguatge i de les formes de comunicació. Aquell problema del segle XVI, adverteix, continua sent una greu malaltia de la societat actual. D’aquí la necessitat de difondre activament el seu missatge.

Lluís Carceller — «Conversar en temps de desconcert»

Carceller recorda la funció lúdica i comunitària de la conversa en la societat camperola i contraposa aquella oralitat a l’acceleració de les noves tecnologies. A partir del filòsof Wolfram Eilenberger, planteja fins i tot que la intel·ligència artificial podria tancar l’època de l’escrit i obligar-nos paradoxalment a recuperar l’oralitat.

Si les màquines poden acabar escrivint bona part dels textos, potser caldrà tornar a l’art socràtic de parlar i escoltar. Carceller arriba a imaginar, amb ironia, un futur en què escoltar sigui una feina remunerada perquè gairebé no quedarà ningú disposat a fer-ho.

Montserrat Cardona — «Sobre el diàleg»

Cardona observa que moltes converses espontànies poden acabar convertint-se en simple «safareig», una pràctica que històricament també ha contribuït al control social de les persones que s’aparten de la norma.

Però davant unes societats que tendeixen cada vegada més al monòleg, reivindica la conversa tranquil·la i relaxada com un bé especialment valuós: proporciona escalfor, coneixement i ens ajuda a ser millors persones. La invitació final és doble: cuidem-nos i cuidem la conversa.
 

Jaume Grau Massalleras — «La conversa: com menjar-se l’altre educadament»

Grau desenvolupa la idea de la convivialitat, el plaer d’estar amb els altres, conversar i compartir aliments al voltant d’una taula. No hi ha, sosté, una excusa gaire millor per iniciar una conversa que quedar per dinar.

Igual que el cos necessita nutrients, la nostra estructura mental necessita la paraula compartida. La conversa és lenta, una característica gairebé subversiva en temps d’acceleració tecnològica.

Grau porta la metàfora fins a les últimes conseqüències: en conversar ens «mengem» simbòlicament els altres perquè consumim els productes dels seus cervells, les idees, mentre nosaltres també ens oferim perquè les nostres paraules siguin ingerides intel·lectualment pels interlocutors.
La taula acaba unint les dues oralitats, la discursiva i la digestiva.

Fernando Herrero — «La conversa»

Herrero parteix de l’etimologia de con-versar, vinculada a anar i venir, girar i compartir la paraula. La conversa no és només un mitjà per accedir al món de l’altre, sinó una manera d’estar al món.

Parlar no consisteix simplement a emetre paraules: el significat depèn del context, de l’ús i de la forma de vida. La conversa ens ajuda també a construir la pròpia identitat perquè som, en bona part, les històries que expliquem als altres i que els altres ens ajuden a explicar-nos. Pot, fins i tot, estalviar alguna visita al psicòleg. O provocar-la.

Salvador Llopart — «Parli amb ella. La conversa al cinema»

Llopart porta el diàleg fins a la pantalla. Una pel·lícula es converteix en un interlocutor quan som capaços d’assumir-ne els suggeriments i respondre-hi. Per això considera que les millors crítiques cinematogràfiques són, en el fons, converses emmascarades. Una bona pel·lícula no s’acaba amb la pantalla: necessita una resposta emocional, intel·lectual o ètica de l’espectador. Mirar cinema és també aprendre a escoltar.

Carme Malaret — «Potser, només potser»

El text reflexiona sobre l’art que podia arribar a constituir la conversa en la societat de Montaigne: creativitat, enginy, oratòria, silencis i arguments construïen gairebé una obra artística feta de paraules.

Traslladada al present, però, apareix una pregunta incòmoda: es pot continuar estant realment present en una conversa quan els mòbils i la intel·ligència artificial en reclamen constantment el protagonisme? El text juga finalment amb aquesta mateixa incertesa i deixa en l’aire si la intel·ligència artificial ha pogut intervenir o no en la seva pròpia elaboració.

Jaume Martí-Olivella — «Divuit rèpliques i un comentari final a L’art de conversar»

Martí-Olivella construeix una conversa directa amb Montaigne a partir de diverses cites del seu assaig. Aquesta rèplica imaginària li permet constatar la sorprenent modernitat del filòsof francès.

Entre les coincidències amb el nostre temps destaca l’espectacularització de la banalitat, la postveritat, la dificultat dels personatges públics per practicar l’autocrítica i la falta de rigor i mètode que caracteritza massa sovint les converses actuals.

Carme Porta — «Conversar és tenir cura»

Porta relaciona la conversa amb un dels problemes socials contemporanis: la soledat no desitjada. A partir de dades que assenyalen que una part significativa de la població adulta catalana se sent sola, defensa la conversa com un espai de connexió, confiança i reconeixement mutu.

Conversar es converteix així en una eina de benestar però també de resistència: significa compartir, crear vincles i tenir cura dels altres.

Pere Ruiz Trujillo — «Conversar Montaigne»

Ruiz Trujillo posa l’accent en el valor epistemològic del diàleg. Per distingir entre allò que és vertader i allò que és fals cal confrontar les pròpies creences amb les dels altres utilitzant arguments racionals i raonables.

Conversar, dialogar, debatre i discutir constitueixen, en conseqüència, un dels millors camins perquè els éssers humans puguin avançar conjuntament.

Susana Solé — «Conversar»

Solé assenyala una condició imprescindible perquè una conversa sigui realment fructífera: estar disposats a canviar d’opinió o, com a mínim, incorporar elements nous que permetin matisar, reforçar o modular les pròpies conviccions.

Les bones converses necessiten escolta activa, obertura mental, disposició d’esperit i, sobretot, humilitat.

Enric Umbert-Reixach — «Una conversa per WhatsApp»

Umbert-Reixach trasllada la reflexió al territori de la missatgeria instantània. El seu text reprodueix una conversa per WhatsApp entre Francesc i Miquel. El primer intenta insistentment parlar amb el segon sense obtenir la resposta esperada.

Només al final es descobreix que Miquel ha patit un atac d’afàsia i que aquesta és la causa del silenci. La història desemboca en la necessitat de trobar-se personalment, debatre i recuperar la conversa, convertint paradoxalment una eina digital de comunicació en una reivindicació de la paraula compartida.