Es pot afirmar que no totes les persones grans estan soles. I, tanmateix, massa sovint, la imatge que projectem d’elles a l’esfera mediàtica és precisament la de la soledat no volguda. Aquest estereotip, més que una fotografia social, és una simplificació que amaga una realitat complexa. És cert que l’envelliment comporta pèrdues familiars, d’amics, de rols, etc. I que la soledat és una companya que pot aparèixer quan el temps de vida s’allarga, tot i que no necessàriament. La soledat no volguda, no és majoritària, però sí que està prou present per a preocupar les institucions públiques. I dins d’aquest escenari, són les dones les que més la pateixen: perquè viuen més anys, perquè sovint han tingut menys xarxes socials pròpies o, simplement, perquè la vida les ha deixat més soles.

La cara visible: combatre la soledat des de la comunitat

Al Baix Llobregat i al conjunt de la província de Barcelona, diverses iniciatives públiques treballen per evitar que la soledat no volguda esdevingui un problema estructural. Una de les més singulars és el pòdcast “El Bando”, produït per un grup de persones grans de l'Hospitalet de Llobregat. Aquest projecte, emmarcat dins del programa “L’Hospitalet, ciutat amigable amb les persones grans”, busca donar veu i presència a un col·lectiu que massa sovint és percebut només arran de perjudicis. En realitat, aquí són els protagonistes: “El pòdcast és una proposta innovadora per donar veu a les persones grans, fomentant la seva expressió, el treball en equip i el vincle amb la comunitat”, recull la nota del consistori de l’ajuntament de la localitat.
 

Amb vint-i-nou episodis enregistrats i dotze participants habituals, El Bando ha esdevingut molt més que un espai radiofònic. És un espai de trobada. Els participants pensen, escriuen i enregistren els programes, i fins i tot conviden l’alcalde, David Quirós, a conversar amb ells sobre seguretat, transport públic o política local. El projecte, coordinat per Torre Barrina i el Negociat de Serveis i Projectes de la Gent Gran, busca també reduir la “bretxa digital” i la sensació d’aïllament. Com subratllen des de l’Ajuntament, aquesta iniciativa “ha contribuït a enfortir els vincles entre els participants i a combatre la soledat no volguda, alhora que es redueix la ‘bretxa digital’”.

Aquest model de participació activa s’alinea amb un canvi de mirada que, de mica en mica, impregna les polítiques públiques adreçades a la gent gran. Ja no es tracta només de protegir, sinó d’empoderar; no de cuidar, sinó de reconèixer. Percebre la longevitat com un triomf, no una condemna, i el repte és fer-la digna.

Quan la trucada és una línia de vida

Però la soledat, volguda o no, no sempre és visible. De vegades, es manifesta en petits gestos: una persiana que no s’obre, una veu que triga a respondre. En aquests silencis hi treballa el Servei Local de Teleassistència (SLT) de la Diputació de Barcelona, que el 2024 va gestionar més de 200.000 trucades a través del seu programa “Parlem de...”. Creat l’any 2005, el servei atén més de 118.000 persones a la província, la majoria d’edat avançada o en situació de dependència.

L’objectiu és senzill, però essencial: prevenir riscos i reforçar el vincle amb l’usuari. Les trucades no són automàtiques, sinó personalitzades segons els interessos, la salut o el context social, etc. Durant el 2024, per exemple, es van fer 31.660 trucades per prevenir els efectes de la calor o el fred, i 2.509 per promoure l’activitat física. En matèria de seguretat, se’n van efectuar 15.209 per prevenir incendis i 19.653 per evitar robatoris o estafes, en col·laboració amb Bombers i Mossos d’Esquadra, respectivament.

En l’àmbit emocional, el SLT posa especial èmfasi en les dates assenyalades: 16.925 trucades durant Nadal, Tots Sants, o el Dia de la Dona, per acompanyar aquells que podrien sentir-se més sols. També hi ha trucades d’aniversari o informatives sobre activitats locals. El missatge implícit és clar: darrere del dispositiu hi ha persones que escolten.
Aquesta teleassistència s’està transformant en un servei predictiu i cognitiu, gràcies al procés de digitalització finançat amb fons com: Next Generation, de la Unió Europea. La idea és anticipar-se a les necessitats, detectar riscos abans que apareguin i, en definitiva, fer que la tecnologia serveixi per humanitzar.

Un cas proper i paradigmàtic és el del El Prat de Llobregat, l’Ajuntament ha invertit 15.000 euros per ampliar el servei i arribar a 340 persones majors de 65 anys més, situant el municipi amb una cobertura superior a la mitjana provincial (15% davant del 12%). “La teleassistència garanteix seguretat, tranquil·litat i acompanyament a persones que poden estar en situació de risc per factors d’edat o dependència”, expliquen fonts municipals. En definitiva, una inversió discreta que multiplica l’impacte social.

La cara oculta: el maltractament silenciós

La soledat pot ser un factor de vulnerabilitat, però no és l’únic. També hi ha la violència, sovint callada, que afecta una part del col·lectiu. Segons el Grup de treball contra els maltractaments a les persones grans de la Diputació de Barcelona, els professionals municipals van confirmar 722 casos de maltractaments el 2024. Les dades mostren un patró inquietant: el 70,4% dels casos són de maltractament psicològic, seguits dels econòmics 50,1%, per negligència 25,2% i físics 22,3%. Les persones més afectades tenen entre 80 i 84 anys, i la persona maltractadora, gairebé sempre, forma part del nucli familiar proper.

Els serveis socials són els principals detectors del 39,9% dels casos, seguits dels serveis de salut 15,2% i del mateix Servei de Teleassistència 12,5%. Això demostra la importància de tenir professionals formats i xarxes actives de detecció. També una dada inquietant: la majoria de les víctimes no viuen soles, el 89,6% conviu amb algú, però això no les protegeix del maltractament. En molts casos, la dependència econòmica o física pot afavorir dinàmiques de control o abús.

Des del 2016, el SLT aplica un protocol específic d’actuació davant riscos de maltractament, que inclou més trucades, visites domiciliàries i mesures de seguretat discretes, com la custòdia de claus o el silenciament del terminal per poder activar ajudes sense alertar l’agressor. Només l’any passat, es van detectar 290 casos amb indicadors elevats de risc, i es van atendre 480 trucades d’emergència per violència o conflicte. Però apareix un altre repte que assolir, només en un 89,5% dels casos, la persona afectada va acceptar l’ajuda.

El Grup de treball de la Diputació, que agrupa 285 ens locals, també ofereix assessoria jurídica per a casos complexos, que l’any 2024 van ser 87. A més, en el ple del 29 de maig de 2025, la corporació va aprovar una declaració institucional per reafirmar el compromís amb la prevenció i detecció del problema. Aquesta acció s’emmarca en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), especialment el tercer que fa referència a la salut i el benestar; i amb el dècim, reducció de les desigualtats.

Una mirada de gènere necessària

En totes aquestes realitats com ara la soledat, dependència, maltractament, hi ha un factor que es repeteix: el gènere. Les dones viuen més anys i, sovint, en pitjors condicions econòmiques. Són majoria entre les usuàries del servei de teleassistència i també entre les víctimes de violència. Segons dades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el 68% de les persones que viatgen en autobusos diürns són dones, i el sentiment d’inseguretat és superior entre elles: el 49,5% se sent en alerta quan utilitza el transport públic, davant del 45,6% dels homes.

Per fer-hi front, l’AMB ha llançat la campanya “Al bus, cap abús!”, centrada a prevenir i combatre les agressions de gènere al transport públic. “No volem crear alarmisme, però està a les mans de tots i de totes prevenir i aturar aquestes agressions”, va declarar el vicepresident de Mobilitat, Carlos Cordón, durant la presentació de la iniciativa.

La campanya, activa entre juny i octubre de 2025, busca implicar la ciutadania i millorar la percepció de seguretat, amb iniciatives com les parades intermèdies a demanda al Nitbus, ja operatives en 16 línies i 17 municipis, per reduir el temps que les dones caminen soles a la nit.

“No volem que ens mirin amb llàstima; volem que ens escoltin”

Com a conclusió, podem determinar que la societat del futur serà més vella, sí. Però també pot ser més justa i igualitària, si tothom entén que la vellesa no és un problema a resoldre, sinó una etapa a cuidar. Com recordava un dels participants del pòdcast “El Bando” de l’Hospitalet: “No volem que ens mirin amb llàstima; volem que ens escoltin”. I potser aquí rau la clau de tot: la dignitat també s’escolta.