Hem aprovat al Parlament de Catalunya la Llei de la Filmoteca Nacional de Catalunya amb un amplíssim consens: tots els grups hi han votat a favor, excepte el Partit Popular, que s’ha abstingut i Vox, que ha votat en contra. Aquesta no és una llei qualsevol. És una llei que parla de memòria, de patrimoni, d’identitat i de futur.
Quan parlem de cinema, sovint pensem en una sala fosca, en una pantalla que s’il·lumina i en una història que ens atrapa. Però el cinema és molt més que això. És memòria, és patrimoni, és identitat. Martin Scorsese deia que “el cinema és una qüestió de què està en el marc i què queda fora”. I precisament per decidir què no volem que quedi fora de la nostra memòria col·lectiva, Catalunya ha fet un pas endavant amb la creació de l’Institut de la Filmoteca Nacional de Catalunya.
Aquesta nova institució no és un simple canvi de nom ni una reorganització administrativa. És una eina necessària per garantir que el nostre patrimoni cinematogràfic —un patrimoni que inclou pel·lícules, fotografies, cartells, guions, aparells tècnics, documents, memòria oral i molt més— es preservi, es protegeixi i es posi a l’abast de tothom. El cinema, com recorda la UNESCO, és un bé cultural que cal conservar pels seus valors artístics, històrics i socials, i també com a expressió de la diversitat dels pobles i les nacions. Catalunya no n’és una excepció.
La Filmoteca de Catalunya existeix des del 1981 i, des d’aleshores, ha fet una feina extraordinària. Ha recuperat films perduts, ha restaurat obres que estaven en risc de desaparèixer, ha creat un centre de conservació i restauració de referència internacional i ha convertit la seu del Raval en un espai de cultura obert, viu i estimat. Però el món del cinema ha canviat profundament: la digitalització, la fragilitat dels formats, la proliferació de nous continguts i la necessitat de preservar també el patrimoni tècnic i documental han fet evident que calia un marc jurídic més robust i una estructura més autònoma.
La nova llei respon a aquesta necessitat. L’Institut de la Filmoteca Nacional de Catalunya neix com una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar. Això vol dir que podrà actuar amb més agilitat, prendre decisions amb més rapidesa i adaptar-se millor als reptes tecnològics i culturals d’un sector en transformació constant. La llei estableix clarament les seves funcions: recuperar, preservar, catalogar i restaurar el patrimoni cinematogràfic; incorporar la nova producció catalana; conservar sèries i obres audiovisuals vinculades al dipòsit legal; adquirir fons documentals; assessorar museus, arxius i biblioteques; i difondre la cultura cinematogràfica arreu del país i del món.
Una de les aportacions més rellevants de la llei és la definició precisa del que entenem per patrimoni cinematogràfic. No parlem només de pel·lícules. Parlem de patrimoni fílmic, documental, tècnic, industrial i arquitectònic. Parlem de càmeres, projectors, maquinària, vestuari, decorats, fotografies, revistes, enregistraments sonors, guions, cartells i tot allò que forma part de la història del cinema. Parlem també de la memòria dels oficis, dels processos i de les tecnologies que han fet possible el cinema al llarg de més d’un segle. Tot això és patrimoni, i tot això mereix ser preservat.
La llei també reforça la dimensió educativa i social de la Filmoteca. El cinema és una eina poderosa per entendre el món i per explicar-nos com a societat. Per això, l’Institut haurà de promoure programes de formació, facilitar l’accés de les escoles al patrimoni audiovisual, impulsar projectes comunitaris i garantir que les obres siguin accessibles per a tothom. La cultura cinematogràfica no pot ser un luxe ni un espai reservat a especialistes: ha de ser un bé compartit.
Un altre element clau és la política de col·leccions. La llei estableix que la Filmoteca ha de seguir el codi d’ètica de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics, vetllant per la integritat de les col·leccions i protegint-les de qualsevol manipulació o censura. També fixa principis com la diversitat, la documentació rigorosa dels processos de preservació i la reversibilitat de les intervencions. Són criteris que situen la Filmoteca al nivell dels grans arxius internacionals i que garanteixen que el patrimoni es tracti amb el respecte i la cura que mereix.
La creació de l’Institut també permet separar clarament la Filmoteca de l’Institut Català de les Empreses Culturals, que té un objectiu diferent: el foment del sector cultural i creatiu. La Filmoteca necessita una gestió específica, centrada en la preservació i la difusió del patrimoni, i la nova estructura li dona aquesta autonomia. A més, la llei preveu un contracte programa amb el Departament de Cultura per definir objectius, resultats i mecanismes d’avaluació, assegurant així una gestió transparent i orientada al servei públic.
En definitiva, aquesta llei no només reforça una institució: reforça un compromís. El compromís de preservar la nostra memòria visual, de garantir que les generacions futures puguin veure, estudiar i gaudir les obres que expliquen qui som. El compromís de situar Catalunya al mapa internacional de la preservació cinematogràfica. El compromís de fer del cinema un espai de cultura, de coneixement i de cohesió.
Enric Majó deia que “una pel·lícula és un somni que es pot tornar a veure”. Amb aquesta llei, ens assegurem que aquests somnis no es perdin. Que continuïn vius, accessibles i compartits. Que continuïn formant part del nostre relat col·lectiu.
I això, per a un país que estima la seva cultura, és una de les millors decisions que podem prendre...
Tornar al llistat 
