Tal dia com avui, el 17 d’octubre de 1986, es va produir una alegria generalitzada. Quaranta anys després de la designació de Barcelona com a seu olímpica («À la Ville de…»), el llegat esportiu ha superat totes les expectatives. Només perilla pel desgast de la memòria d’aquell món infinitament millor. La imatge que encapçala aquest article recorda l’explosió d’eufòria representada en l’alcalde Pasqual Maragall després de l’anunci del president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Juan Antonio Samaranch.

L’autor d’aquest article, Francesc Perearnau, veí de Sant Just Desvern, periodista del diari Mundo Deportivo des del 1973, mitjà en què va arribar a ser subdirector a partir del 1996, repassa com Barcelona’92 va transformar la ciutat i va marcar un salt històric per a l’esport espanyol, amb 22 medalles i l’impuls de programes com l’ADO i el CAR de Sant Cugat. També destaca el llegat al territori Llobregat: el Canal Olímpic de Castelldefels, el camp de beisbol de Viladecans i la reconversió de la seu de beisbol de L’Hospitalet, per acabar amb el record de Nelson Mandela i l’esperança de convivència que van projectar els Jocs.

La Barcelona d’abans dels Jocs

Els més grans de seixanta anys encara poden recordar l’antiga realitat d’una Barcelona preolímpica, sense rondes, sense Port Olímpic, Port Vell ni Vila Olímpica, amb els cinturons del litoral encara per construir, amb la vetusta Terminal 2 com a única via de connexió aèria, sense districte 22@, sense la torre Agbar, propera a barris com el de la Mina, que tot just començava a sortir del barraquisme, encara protagonista de l’horitzó urbà del pont entre Pubilla Cases i Collblanc en aquells temps. Per descomptat, una pel·lícula gairebé sense turistes ni les torres de Calatrava i de Collserola construïdes, així com un amplíssim catàleg d’equipaments, infraestructures perdurables —Muntanya Olímpica— i transformacions encara pendents que el temps ha desgastat implacablement, però menys que la mateixa memòria.

Avui, quan es compleixen 40 anys de quan va començar tot, amb l’històric «À la Ville de Barcelona», pronunciat pel president del Comitè Olímpic Internacional, no hauria de ser cap delicte mirar enrere per redescobrir el merescut reconeixement de la petita, encara que intensa, prehistòria del que es considera un dels fenòmens moderns urbanístics, turístics i esportius més colossals d’una ciutat que —avui sembla un acudit— va arrossegar tot un país, Espanya (sí, Espanya), a celebrar com un sol home la festa d’uns Jocs que van sorprendre el món i van donar una pàtina de modernitat i fascinació al moviment olímpic, a més de provocar un efecte crida irresistible arreu del planeta per visitar la ciutat que ha estat de moda, competint de tu a tu amb París, Roma i Londres, durant els últims trenta anys.

El salt de l’esport espanyol

El que ningú no esperava era que els Jocs destapessin el potencial insòlit i sorprenent de l’esport espanyol, residual en l’àmbit olímpic durant els noranta anys anteriors.

Era tan gran l’expectativa d’oferir al món una imatge sòlida, brillant i espectacular d’eficiència i organització que, certament, l’objectiu de guanyar més o menys medalles no va semblar la més urgent de les prioritats, amb tanta feina per fer.

Però hi va haver qui sí que va pensar i va creure que el salt era possible, amb el resultat de 22 medalles: 13 ors, set plates i dos bronzes, només quatre menys que en tota la seva història anterior, incloses cinc d’or des de l’origen dels Jocs. Va ser la seva millor participació olímpica fins aleshores i va marcar el punt d’inflexió de l’esport espanyol.

L’eufòria es va desfermar a cada racó, la majoria dels quals havien vist passar la torxa olímpica mesos abans, encenent un foc que ja no es tornaria a apagar.

L’aposta per l’alt rendiment

Dos homes, el veterà Josep Lluís Vilaseca, històric dirigent de l’esport, i un jove Pere Miró, fins fa poc membre destacat del COI, tots dos de plena confiança de Samaranch, s’havien entestat sis anys abans, en una contrarellotge pel que fa als temps de preparació i formació d’atletes per a uns Jocs, a posar en marxa dos projectes: el programa ADO i el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat.

Dos anys després de l’«À la Ville de Barcelona» i a quatre anys de la cerimònia inaugural, va néixer l’Associació d’Esports Olímpics (ADO), una aliança entre el Consell Superior d’Esports, el Comitè Olímpic Espanyol i RTVE, amb l’objectiu d’elevar el rendiment dels esportistes espanyols de cara als Jocs del 1992. El programa va ser pioner com a model de col·laboració publicoprivada. Les empreses patrocinadores van acceptar col·lectivament patrocinar atletes, però no individualment, sinó el programa en conjunt, amb aportacions per federació que van oscil·lar entre 30 i 150 milions de pessetes, és a dir, entre 180.000 i 900.000 euros. El volum total del primer ADO va ser de 79 milions d’euros, uns 12.600 milions de pessetes. Va ser la inversió més gran de la història del programa, amb més del 90% dels ingressos destinats a la preparació de l’equip espanyol, excepte la selecció de futbol, que va ser finançada pel Consell Superior d’Esports. Coca-Cola, vinculada a l’atletisme, va invertir 1.445 milions de pessetes; Tabacalera, associada a la vela, 1.054 milions; i Leche Pascual, vinculada a la natació, 867 milions. També hi van participar Banesto, en hípica; Banco Exterior, en bàsquet; SEAT, en ciclisme; Renfe, en piragüisme; Bimbo, en tennis; Freixenet, en handbol; i Seguros La Estrella, en hoquei herba.

Amb aquests diners es van poder gestionar beques, entrenadors, concentracions i despeses de preparació tècnica i logística. El 1992, els esportistes becats van rebre de mitjana 3 milions de pessetes, uns 18.000 euros actuals, per la seva dedicació professional i íntegra a la tecnificació i preparació específica, una cosa poc habitual aleshores.

Quinze dies de glòria

Cap esforç, ni el dels esportistes ni el dels tècnics ni tampoc el dels generosos patrocinadors, podia garantir medalles. Era jugar a la ruleta, una bogeria per a valents, fins i tot posant l’accent en la seva extraordinària experiència, coneixements i rigor. En tan poc temps va ser com un miracle que, de sobte, tot just començar els Jocs, «El Ratón de Chiclana», José Manuel Moreno, clavés el seu recital en la prova del quilòmetre en pista. El Velòdrom d’Horta va atreure centenars de mitjans, reporters i aficionats que, com milions d’espectadors, mai no havien percebut la màgia olímpica amb aquella intensitat i proximitat, i encara menys havien vist un espanyol penjar-se una medalla d’or.

TVE, en l’àmbit estatal, i el Canal Olímpic a Catalunya —TV3 i TVE a Catalunya es van haver d’unir per a la fugaç lluna de mel dels Jocs— van emetre un especial que inicialment només havia de durar fins a la matinada i que es va prolongar feliçment durant quinze dies de glòria, culminats per la indescriptible i autoritària cursa de Fermín Cacho a la final dels 1.500 metres, la prova reina del mig fons. Montjuïc es va ensorrar d’emoció i el clam a les llars, davant del televisor, hipnotitzades per les 21 medalles prèvies, va estremir el país.

Des d’aleshores, Espanya ha mantingut un nivell molt superior a l’històric. Entre Atlanta’96 i París’24, el país va sumar 139 medalles més: 35 ors, 64 plates i 40 bronzes. La mitjana se situa prop de 17 medalles per edició, un nivell impensable abans del 1992, encara que sense repetir el màxim històric de 22 medalles ni els 13 ors de Barcelona.

Va ser una successió de proeses i gestes esportives desacostumades que, per a alguns aficionats, van superar qualsevol expectativa coneguda, ja que Indurain acabava de sumar el seu segon Tour, Àlex Crivillé apuntava al primer títol de MotoGP del motociclisme espanyol i el Barça de Cruyff, Koeman, Bakero, Stoichkov, Laudrup, Guardiola i Amor, entre d’altres, conqueria la seva primera Copa d’Europa el 20 de maig de 1992. Els culers van surar de felicitat durant mesos i mesos d’aquell any inoblidable.

El CAR, un llegat que continua actiu

Una peça essencial del model olímpic va ser el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, inaugurat fa 39 anys, el mateix 17 d’octubre, però del 1987. Una infraestructura ambiciosa i tan necessària com invisible o poc mediàtica, a mig camí entre els models més avançats de preparació i monitoratge d’alt secret, la tecnologia punta i el treball de laboratori al voltant de la fisiologia, l’entrenament, l’alimentació i la morfologia específica de cada disciplina.

El CAR es va consolidar com una estructura de preparació d’elit bàsica i clau vinculada al cicle de Barcelona’92 i ha continuat sent un dels principals centres d’alt rendiment del país. Actualment reuneix uns 320 esportistes de 30 disciplines. Als Jocs de Londres 2012, el 40% dels equips olímpics espanyols s’havien preparat a les seves instal·lacions. Al llarg de 30 anys, el centre atribueix als seus esportistes 904 medalles obtingudes en Jocs Olímpics i Paralímpics, campionats mundials i campionats europeus. El CAR representa la dimensió menys visible però més duradora del llegat olímpic: la creació d’un equipament permanent de rendiment esportiu, ciència de l’entrenament i suport als atletes.

El llegat olímpic es va estendre al Baix Llobregat

Territorialment, les distàncies entre algunes subseus de la ciutat de Barcelona van condicionar l’assistència de públic. No va ser el cas de les tres de L’Hospitalet i el Baix Llobregat, perfectament integrades en el mapa de la capital. Castelldefels va veure construir una instal·lació nova per al piragüisme, Viladecans va acollir el beisbol i L’Hospitalet també va albergar competicions de beisbol, formant part de les 43 instal·lacions, quinze de nova construcció —vuit a Barcelona i set a les subseus— i deu més que van ser remodelades.

Com és fàcil d’imaginar i de certificar, L’Hospitalet i el Baix Llobregat van participar destacadament en el terratrèmol del 1992 i, per descomptat, en la preparació de l’esdeveniment més gran celebrat mai fins aleshores a tot l’Estat. Al marge d’acollir tres subseus olímpiques en l’aspecte purament competitiu, milers i milers de ciutadans, ajuntaments i institucions es van integrar en la multitud de tasques de construcció de la ciutat del futur, de fet indissociable d’una àrea metropolitana que es va mobilitzar extraordinàriament.

Barcelona’92 va utilitzar 43 instal·lacions, de les quals quinze eren de nova construcció —vuit a Barcelona i set a les subseus— i deu més van ser remodelades. La distribució de seus fora de la ciutat responia a una lògica de projecció metropolitana: portar l’esdeveniment olímpic als municipis de l’entorn i crear equipaments amb vocació de permanència.

El Canal Olímpic, de seu de competició a centre d’oci

El Canal Olímpic de Catalunya, situat a Castelldefels, és la joia de la corona. Va ser inaugurat el 1991, construït per l’Institut Català del Sòl, amb la participació de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat, amb la finalitat exclusiva d’acollir les proves de piragüisme en aigües tranquil·les de Barcelona’92.

La dimensió de la instal·lació explica el seu pes posterior: ocupa 43 hectàrees, de les quals 15 corresponen a la làmina d’aigua, amb unes dimensions de 1.250 per 130 metres i una profunditat de quatre metres. La resta es reparteix entre sistemes de bombament, zones verdes, aparcaments, vials interns i edificacions.

Una instal·lació oberta a nous usos

Després d’acollir el piragüisme de Barcelona’92, el Canal es va reconvertir en un singular centre poliesportiu i d’oci. Ofereix canoa, caiac, piragüisme, windsurf, Optimist, pàdel surf, SUP i Big SUP, esquí nàutic, cable ski, tir amb arc, running, pàdel, pitch & putt, fitness, piscina d’estiu i parc aquàtic, a més d’un circuit asfaltat de 2.800 metres habilitat per córrer i anar amb bicicleta, tres camps de futbol, tres de voleibol, tennis de taula i tir amb arc. Aquesta diversitat, per no dependre només del piragüisme federat o d’elit, explica la seva continuïtat i èxit.

EQUACAT, SA, societat pública de la Secretaria General de l’Esport i de l’Institut Català del Sòl, gestiona i explota el Canal i les seves instal·lacions. Els ingressos provenen d’entrades, abonaments, lloguers, cursos, grups, gimnàs, piscines, pàdel, pitch & putt i esdeveniments. L’entrada costa 4 euros (16-65 anys) i 3 euros (5-15 anys i majors de 65); accedir-hi amb embarcació pròpia costa 16 euros i el gimnàs, 11 euros diaris. L’oferta s’adreça a federats, escoles, famílies, abonats i públic general, amb una atenció especial als escolars i als grups. El Canal Olímpic simbolitza, d’alguna manera, l’encertada visió, futurista, de la revolució identitària de Barcelona’92 com a marca.

Viladecans manté viva l’aposta pel beisbol

El Camp Municipal de Beisbol de Viladecans, inaugurat el 1987 i millorat posteriorment, va ser subseu de Barcelona’92 com a resultat de l’aposta coherent de portar aquesta disciplina al bressol del beisbol espanyol. Viladecans va acollir partits classificatoris i una semifinal. Va mantenir el seu ús original i continua sent una instal·lació municipal i seu del Club Beisbol Viladecans. També ha acollit quatre Copes d’Europa i dues Intercontinentals. El 2022 va rebre una reforma d’impermeabilitzacions i altres elements, executada en quatre mesos amb 380.857,46 euros. La Generalitat i l’Ajuntament impulsen, a més, millores esportives per valor de 2,5 milions. La fase del 2028 preveu substituir la tanca i rehabilitar el túnel d’accés al camp, entre altres actuacions, per uns 649.000 euros. Viladecans encarna el llegat directe: la mateixa disciplina i instal·lació, amb continuïtat esportiva i comunitària durant més de tres dècades.

Una certa polèmica, a posteriori, va provocar la decisió d’aixecar l’Estadi de Beisbol de la Feixa Llarga, subseu de L’Hospitalet, on es van disputar fases del torneig de beisbol i la final olímpica. Després va quedar en desús i es va reconvertir en l’Estadi Municipal de Futbol de L’Hospitalet, seu del club local: un llegat basat en l’adaptació de la infraestructura a noves necessitats urbanes i esportives. Conserva un valor històric, ja que allà va competir Cuba, aleshores una potència mundial del beisbol comparable, en el seu context, a l’equip estatunidenc de l’NBA.

Si L’Hospitalet representa la reconversió d’un recinte olímpic de beisbol en un estadi municipal de futbol, adaptant la infraestructura a les necessitats posteriors de la ciutat, Viladecans exemplifica la continuïtat esportiva, ja que el seu camp de beisbol continua complint la funció per a la qual va ser preparat, amb inversions recents i una nova reforma prevista cap al 2028.

Una ciutat que es va obrir al món

En aquell llunyà 17 d’octubre de 1986, la candidatura sotmesa a l’elecció de l’assemblea del COI preveia un pla sobre el paper. Barcelona’92 era aleshores més el somni de Samaranch que no pas una ciutat conscient del seu potencial de desenvolupament, i encara menys capaç d’imaginar un lideratge tan potent com el que l’esperava. D’aquella idea, d’un projecte sobre el paper, la designació va imprimir l’ànima, la passió i el convenciment necessaris perquè, entre la pau política i l’explosió de talent, els Jocs Olímpics del 1992 passessin a la història per la redefinició de la cerimònia i per la convivència olímpica, propera, vital i excitant, d’una Vila Olímpica nascuda com un barri més de la Barcelona que es va girar cap al mar, cap al Mediterrani, retrobant-se amb la seva veritable naturalesa. El model publicoprivat de col·laboració a favor de l’interès general, la renúncia —almenys momentània— al partidisme i la reinterpretació d’una cosa tan antiga com els Jocs Olímpics sota un disseny i una concepció capaços de desafiar amb naturalitat els cànons d’una nova realitat, amb espontaneïtat i frescor, van transmetre unes sensacions úniques i desconegudes.

Barcelona’92 va reflectir amb una alegria desbordant l’esperança d’un ordre mundial nou i millor. L’URSS, acabada de desaparèixer, va participar com a Equip Unificat, els països del Teló d’Acer van recuperar les seves banderes, una sola Alemanya va desfilar i va acaparar medalles en un estadi de Montjuïc que va rebre Nelson Mandela cantant-li i amb una ovació multitudinària, el 25 de juliol, en un dels moments de més càrrega política i emocional dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. La seva presència, com a líder del Congrés Nacional Africà (ANC) després d’haver passat 27 anys empresonat, tenia un significat extraordinari: Sud-àfrica tornava als Jocs Olímpics després de 32 anys d’exclusió, motivada per la seva política de segregació racial. Mandela es va impregnar d’aquell clima excepcional de Barcelona’92 per superar les profundes ferides de l’apartheid i fomentar una integració social real en un país tan cruelment dividit com la Sud-àfrica d’aquella època.

Audaç i intel·ligent, Mandela va veure com una gran oportunitat la disputa del Mundial de Rugbi a Sud-àfrica tres anys més tard. Els Springboks, com es coneixia l’equip nacional de rugbi, integrat per una majoria absoluta de blancs i símbol d’aquella realitat social, havien de ser dissolts per la reacció lògica de rebuig de la nova directiva de la Federació de Rugbi, ja sota un govern elegit democràticament.

El ressò de Barcelona a Sud-àfrica

Mandela no només ho va impedir. Es va reunir amb el capità, François Pienaar, i li va assegurar que tot el país, inclosa la població negra, donaria suport a l’equip de Sud-àfrica com mai abans no havia passat, tot i que no era el favorit. A canvi, li va demanar que guanyessin el Mundial.

Anys després, en recordar Barcelona, François Pienaar va evocar la rebuda que Mandela havia tingut a Montjuïc, quan tot l’estadi li havia donat la benvinguda cantant. Aquella reacció —va dir— l’havia fet sentir orgullós de ser sud-africà, malgrat que el futur del seu país encara semblava incert. Nelson Mandela va verbalitzar com ningú una cosa tan gran com la victòria dels Springboks el 24 de juny de 1995 davant la insuperable selecció de Nova Zelanda, armada amb el millor jugador de tots els temps, Jonah Lomu, unint en aquella gesta tot un país per primera vegada a la història: «L’esport té el poder de canviar el món», va dir, reconeixent que l’atmosfera increïble de Barcelona’92 l’havia inspirat i enfortit.

També convindria recuperar aquest llegat a les escoles, a la feina, sobretot a la política i en la convivència, perquè aquell món infinitament envejable del 92 va ser possible i, encara que de manera fugaç, ens va connectar amb la vida.