Fa dies que penso amb escriure per ajudar-me a mi mateixa en aquest estat d’inquietud que, alhora, em revolta arran d’una imatge que m’ha commogut molt. Parlo de la fotografia que ha recorregut el món i ha omplert les xarxes: la del petit Liam Conejo, de cinc anys, detingut per la policia dels EUA (ICE) a Minneapolis. Un nen que mira aterrat, amb la motxilla penjada a l’esquena —preparat per anar a l’escola—, mentre el seu pare corre i fuig —també aterrat— per no ser detingut per la policia que el president Trump ha posat en marxa i que ha rebut ordres molt clares per perseguir, detenir i sembrar el terror entre les persones migrades. No importa d’on siguin, no importa qui siguin, no importa res… Només cal tenir una pell, un rostre i uns cognoms diferents dels tipificats com a “originaris i autèntics” dels Estats Units per estar en perill.
 
Crec que moltes persones es van sentir colpides per aquesta imatge, i fins i tot aquelles que aclamen les proclames xenòfobes i racistes de partits polítics que, igual que Trump, persegueixen assenyalar el diferent com el culpable de tots els mals, creant escenaris de por i d’inseguretat —encara que hagin de ser inventats— per, acte seguit, poder blanquejar qualsevol actuació dirigida a “salvar” la població dels immigrants, presentats com a perillosos per al país.
 
I encara que sembli una situació nova, no ho és en absolut.
 
Recordem com el règim nazi a Alemanya comparava jueus, eslaus i gitanos amb animals, culpables de plagues, malalties o delinqüència, o se’ls acusava de la decadència moral del país. A la Itàlia feixista, els africans eren considerats inferiors i incapaços de conviure “civilitzadament”. A la URSS de Stalin, les minories deportades eren números i perdien el nom. A l’Espanya franquista, l’immigrant era algú fora de la llei i se’ls internava en camps sense cap dret a judici. Tot un procés per crear primer l’odi cap al diferent, apel·lant a la por de la ciutadania, per després actuar-hi en contra: justificar la violència destinada a algú que no és humà, que és d’una raça inferior, que és culpable de la decadència dels valors del país i que cal destruir, tot normalitzant els abusos i la violència com a instruments de defensa “justificada”.
 
I llavors les persones migrades deixen de ser persones: passen a ser una amenaça que cal erradicar. Ja no es veuen rostres ni noms; dones, homes, nens i nenes deixen de ser humans i, en conseqüència, queden deshumanitzats i desproveïts dels drets bàsics i essencials que ens diferencien com a persones de qualsevol altre ésser viu.
 
Vivim actualment la deshumanització de les persones immigrades, atiada per formacions polítiques com VOX i Aliança Catalana —com a garants de Trump al nostre país— i, per cert, amb la perillosa connivència del Partit Popular, que se suma als seus postulats, i d’altres forces polítiques que callen, així com d’una part de la ciutadania que s’hi apunta o guarda silenci davant les barbaritats que es diuen i es perpetren.
 
I llavors arriba aquesta foto, d’un nen sobre el qual cau tot l’odi gestat. Estic segura, com deia abans, que ens frapa a tots i totes, però aviat es passa pàgina perquè qualsevol altra notícia acapara la nostra atenció; i aquesta també és una manera de deshumanitzar. Aquell nen i el seu terror deixen de tenir la nostra atenció i, ben aviat, hi ha persones que han justificat l’acció i passen a culpar el seu pare, que corre, també aterrat, com va fer el vicepresident de Trump, en J. D. Van.
 
Humanitzar és reconèixer les persones migrades amb noms i cognoms; saber que tenen drets i deures com qualsevol de nosaltres, i que tenen somnis i anhels per a elles i per als seus fills.
 
Podem escollir on som i en quina part de la història ens situem, sense perdre de vista que demà podem ser nosaltres o els nostres fills. Ningú no et garanteix que el mateix odi que es gesta, un dia, no es giri cap a nosaltres o cap als nostres. Ni tampoc als qui callen, per si de cas. Com deia Martin Niemöller sobre la passivitat davant el totalitarisme nazi:
 
“Primer van venir a buscar els comunistes, i jo no vaig dir res perquè no era comunista. Després van venir a buscar els socialistes, i jo no vaig dir res perquè no era un d’ells. Després van venir a buscar els jueus, i jo no vaig dir res perquè no era un d’ells. Després ja van venir a buscar-me a mi, i ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.”

Escollir el lloc de la història on volem ser és urgent, i dir-ho en veu alta, també. En un món on la globalització i l’individualisme no ens conviden ni a una cosa ni a l’altra, cal lluitar des de cada espai per la democràcia, perquè en realitat va d’això.

Abigail Garrido, senadora del PSC