Vivim hiperconnectats, però cada cop més sols. En una època en què només amb un clic podem parlar amb qualsevol persona a l'altra banda del món, de vegades falta algú a l'altre costat del passadís. La soledat s’esmuny en sopars sense companyia, en tardes sense plans, en dies sense ni una trucada i en moments en què necessites parlar, però no tens amb qui.
 
No es tracta d'estar sol, sinó de sentir-se sol, de no tenir amb qui compartir allò important o, simplement, allò quotidià. I encara que sembli un mal silenciós, està molt present. Tan present que ja té resposta des de molts fronts: institucions, associacions veïnals, tecnologies dissenyades per acompanyar i fins i tot noves formes de convivència o suport emocional.
 

Vivim hiperconnectats, però cada cop més persones se senten soles.
 

Esforços per tractar la soledat

Segons l'informe “El negocio de la soledad” (OBS Business School, 2025), més del 30% de les llars a Espanya són unipersonals, cosa que situa el país en el lideratge d’Estats europeus en persones que viuen soles. En aquest context, el consum d'ansiolítics gairebé s'ha duplicat des del 2004, amb un augment notable entre els joves i els adults que experimenten soledat no desitjada. Davant d'aquesta realitat, s'han començat a desenvolupar nous models de convivència, com les residències 2.0 o l'intercanvi generacional d'habitatge.
 
El 60% de les persones experimentaran soledat en algun moment de la seva vida, segons dades de la Fundación Vivofácil, que recentment va presentar el documental "La sociedad de la soledad" al Congrés dels Diputats. Dirigit per Rodolfo Montero, el documental recull històries reals de persones de diferents edats i contextos que han conviscut amb la soledat. Entre elles, un ancià que va perdre la seva parella; una jove escriptora; un ‘influencer’ amb problemes de salut mental o un refugiat que va fugir de la guerra.
 

La intel·ligència artificial ha de ser una eina per acompanyar, no un fi en si mateixa.
 

La tecnologia també s'hi està sumant. El maig del 2025 es va celebrar a L'Hospitalet de Llobregat la fira FiraGran, el saló europeu més gran dedicat a la gent gran. Allí es van presentar propostes com Arkeo, un robot que anima a enviar missatges o fer videotrucades; Serenia, un assistent virtual que detecta signes de tristesa o deteriorament cognitiu; i Wuateke, un dispositiu que combat la soledat a través de la música. Aquests recorden que la intel·ligència artificial s'ha d'entendre com una eina, no com un fi.
 

Gavà, picar la porta

En un moment en què cada cop costa més crear vincles reals, hi ha projectes que aposten per recuperar la vida al barri. Un és A-porta, un programa impulsat per la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), que ja funciona a més de vint zones de Catalunya. El seu propòsit és tornar a connectar els veïns a través de la proximitat, la conversa i el suport entre persones. Als barris de Gavà, al Baix Llobregat, han demostrat que una cosa tan simple com trucar a la porta d'algú pot marcar la diferència.
 
Carlota Martínez, coordinadora del projecte a Gavà, explica que el primer pas és detectar persones amb carisma o inquietuds socials, i formar-les en el rol de “picaportes”, tal com se'ls anomena al projecte. Aquestes persones reben formació en comunicació assertiva, tècniques d'entrevista i eines per detectar solitud, com ara l'escala UCLA. "Volem que els voluntaris s'adonin del potencial que tenen per transformar el seu entorn", afirma Martínez. Un cop formats, els picaportes visiten els veïns, parlen amb ells, els fan companyia i els vinculen a recursos comunitaris com associacions, grups de caminades o cercles de dones.

Al barri de Can Tintorer de Gavà, voluntaris del projecte A-porta recorren les cases per detectar casos de soledat i oferir ajuda. Melissa Ramos, una de les picaportes, recorda una visita que no oblidarà. Un home gran els va obrir la porta i els va explicar que havia perdut la dona i el fill amb tot just un mes de diferència. “Ens va dir que no volia fer l’entrevista, que no podia”, explica.

La Melissa i la seva companya li van deixar clar que estarien pel barri, disponibles si algun dia volia parlar. Setmanes després, va tornar a obrir la porta i va parlar-hi durant dues hores. No va voler anar a un grup de dol, però va agrair poder desfogar-se. Amb el temps, va començar a sortir i a recuperar la rutina. El que més destaca Ramos és que “de vegades no es tracta de donar solucions, sinó de ser-hi”. I això, diu, ja pot significar molt.
 
 

Ajudar els veïns de sempre

Melissa Ramos forma part d’aquesta xarxa des del barri de Can Tintorer de Gavà, on acompanya veïns, els ajuda amb gestions o simplement els escolta. En convertir-se en mare va haver de deixar els estudis de psicologia, però participar en aquest projecte li ha permès reprendre aquestes ganes d'ajudar els altres. "Molts dels veïns que acompanyem són persones que hem vist sempre al barri. Per mi, això té un valor especial", comenta.
 

“Veure que amb una conversa ja li pots canviar el dia a algú és molt impactant.”
 

Durant el confinament, va criar sola el seu fill i va viure un aïllament que no va identificar com a soledat fins temps després. “Volem desmitificar que la soledat només afecta la gent gran”, declara Ramos. Al barri han acompanyat persones en procés de dol, mares soles, persones grans que passen dies sense parlar amb ningú, o joves que s'aïllen a casa.
 
Gràcies al projecte molts veïns s'han vinculat a activitats comunitàries. L'associació veïnal, per exemple, ha creat un cercle de dones per compartir experiències o sortides de senderisme per a totes les edats. Fins i tot organitzen sessions per ensenyar la gent gran a fer servir el telèfon mòbil. La clau és l'acompanyament i la constància.
 
 

A més de la seva tasca com a picaporta, Melissa Ramos col·labora amb l'associació Desconecta, a Castelldefels. Allà acompanyen joves d'entre 18 i 30 anys que passen gran part del seu temps a casa, davant d'una pantalla. “Molts no estudien ni treballen, i amb prou feines surten”, explica. Alguns han passat per situacions d'agorafòbia, d'altres simplement no se senten còmodes en espais socials convencionals.
 
 
 

Cada divendres organitzen jocs de taula i sortides en grup per fomentar la socialització. També organitzen caminades i trobades setmanals. Amb el temps, aquests joves van guanyant confiança i reprenen el contacte amb els altres. “Si aconseguim que un divendres, en lloc de quedar-se sols, vinguin a xerrar i compartir, ja és un petit èxit”, assenyala Ramos.

Suport a un botó de distància

Per a Carlos De Mir, un veí de Gavà de més de 80 anys, la soledat no és una condemna. Viu només des de fa cinc dècades, però no se sent sol. "Estic acostumat a viure així, i tinc les meves filles i nets molt presents", explica. Tot i així, fa 15 anys va decidir sol·licitar el botó de teleassistència, un petit dispositiu penjat al coll que el connecta amb un centre d'atenció les vint-i-quatre hores del dia. "Fins i tot quan toco el botó sense voler, sempre hi ha algú a l'altra banda", assenyala. Una presència que, sense interferir en el seu dia a dia, l’ofereix seguretat i el permet seguir vivint sol i amb tranquil·litat.
 
Aquest sistema forma part del Servei Local de Teleassistència (SLT), un recurs públic que s'ofereix a Catalunya als ciutadans de més de 75 anys que viuen sols, així com a persones amb discapacitat o en situació de dependència. A través d’aquest servei, poden contactar directament amb professionals especialitzats en cas de caigudes, emergències mèdiques o qualsevol situació de risc. El personal valora la urgència i, si cal, avisa els serveis mèdics o els familiars indicats. A més de brindar seguretat, aquest sistema permet a la gent gran mantenir la seva independència dins la llar durant més temps.
 

Parlar també és urgent

El botó vermell, tal com es coneix popularment, no només actua en emergències. Segons dades de la Diputació de Barcelona, ​​aproximadament la meitat de les trucades no són per motius mèdics, sinó simplement per “parlar una estona”. La conversa és, en molts casos, el primer auxili. En els darrers anys, el SLT va atendre més de 17.500 trucades de persones que se sentien soles, i ja ha superat les 117.000 persones usuàries actives. La sol·licitud s'ha de tramitar a través dels serveis socials municipals, cosa que permet adaptar millor la demanda en cada cas.
 

Aproximadament la meitat de les trucades a la teleassistència són només per parlar una estona.
 

En paral·lel, la Diputació impulsa el Programa Nexes, una iniciativa contra la soledat no desitjada. Mitjançant aquest programa, es consensua amb la persona un pla de suport personalitzat que pot incloure informació sobre activitats del municipi, acompanyament, cerca de voluntariat i organització de tallers, esmorzars en grup o sortides culturals. Cada any, al voltant de mil persones participen a Nexes i, en acabar, la majoria assegura sentir-se menys sola que al principi.