«La nit sencera era, eh-eh-eh / Com una nit dels vuitanta-era, eh-eh-eh…». La tornada de la cançó Nochentera, de Vicco, que no va guanyar el Benidorm Fest 2023 però que es va convertir en un fenomen musical massiu a Espanya, amb milions de reproduccions i una gran presència a les ràdios, va projectar als joves actuals una visió idealitzada de la dècada dels vuitanta i, als sexagenaris, la nostàlgia d'aquelles discoteques que semblaven nous regnes de la Febre del dissabte nit del ballarí John Travolta. Però en aquells mateixos anys l'heroïna va començar la seva tasca d'erosió dels somnis juvenils de canvi i revolució d'aquells genets del «cavall», que van caure en picat fins a convertir-se en desertors de si mateixos.

L'escriptora, crítica literària i professora universitària Anna Caballé rescata en el seu últim llibre, El soñador de refugios. La cara B de los ochenta (Galaxia Gutenberg), els quaderns i poemes del seu germà Carlos per explicar una història familiar marcada per l'heroïna i la sida, i contribuir a la reflexió sobre una generació marcada per les drogues als anys vuitanta. A la imatge que encapçala aquest text apareixen Anna Caballé i el seu germà Carlos en la seva etapa de músic a la banda de rock hospitalenca Colmena, al costat de la portada de la seva biografia.

Queda pendent una mirada al retrovisor sobre aquella generació, coetània de la de l'autor d'aquesta crònica. Una generació que va morir víctima de sobredosis d'heroïna o pel contagi de la sida en compartir les agulles de les xeringues hipodèrmiques que utilitzaven, com va ser el cas de l'hospitalenc Carlos Caballé. «Perquè morir de sida a principis dels anys noranta, com morir de lepra durant els primers segles de la nostra era, significava això: la imatge més pura de la desolació vital, la mort civil, el rebuig absolut. La gent s'allunyava dels malalts de sida com si fossin empestats als quals calia mantenir fora dels murs de la convivència humana», relata Anna Caballé en la introducció del seu llibre.

És necessària aquesta visió retrospectiva d'aquella dècada, encara que només sigui per elaborar un dol que moltes famílies no van poder fer aleshores. L'oblit, aquell espai fred i deshabitat, ignorat per tothom, sembla consubstancial als éssers humans. Però no és el cas de Carlos Caballé, recordat per la seva erudita germana en el seu últim llibre, i ara també per aquest cronista, que va compartir l'aventura de la seva etapa com a teclista de la banda de rock Colmena. Perquè perdre el passat és quedar-se nu davant la mort.

Obsessionats per aconseguir la dosi diària

Els sexagenaris vam conèixer molts joves durant la dècada dels vuitanta que, tant a L'Hospitalet com a la resta de municipis del Baix Llobregat, miraven des del costat de la mort. Eren els ionquis. Aleshores, la seva llibertat, embolcallada de tristesa, feia olor de cadàver. L'escriptor i periodista Manuel Calderón, en el seu llibre Descampados (Tusquets), esmenta els que van morir (per les drogues), però es nega a anomenar-los «víctimes, innocents, éssers atrapats involuntàriament en un laberint sense sortida. Àngels caiguts, sense ni tan sols mirar enrere per veure el solc de la història. Mai no em va agradar —afegeix— la literatura sobre la vida dels ionquis obsessionats per aconseguir la dosi diària, però sí l'intent d'expressar aquest fet de trobar-se ja fora del món quan se sap que no hi ha retorn possible».

Calderón, quan escriu l'últim capítol de Descampados, recorda que té al davant un poema de Carlos Caballé, a qui va tractar, i de qui va editar i prologar els dos llibres «quan ell ja havia caigut en aquell buit». L'escriptor hospitalenc relata haver passat amb ell «les tardes més tristes que recordo, asseguts en un bar, amb un dolor real a l'ànima, i no sé com ho vaig poder suportar. Diu en un dels seus versos: “Quan deixen de respirar / els animals, / no repiquen les campanes”».

Una banda de rock en un soterrani de Bellvitge

Amb motiu de l'aparició de l'últim llibre d'Anna Caballé sobre el seu germà Carlos, aquest cronista ha bussejat en els seus records, ajudat d'algunes fotografies, de quan durant aquella dècada dels vuitanta va exercir de representant del grup de rock Colmena, en què Carlos Caballé era el teclista. Aleshores, Bellvitge, barri on la banda assajava en un dels seus soterranis gràcies a la porta blindada que qui subscriu aquestes línies va finançar per evitar nous robatoris, semblava el Bronx barceloní. El grup, que va ser un altre dels «refugis» de Carlos Caballé, segons la seva germana, va néixer a finals dels setanta. Feien una música contundent, hard rock, amb tocs pop i aires simfònics gràcies als teclats de Carlos, i les seves lletres tenien un fort arrelament metropolità.

Bellvitge era aleshores un rusc de Barcelona. Gent treballadora i aturada, un magatzem humà amb la supervivència com a objectiu quotidià. Aquest cronista va conèixer els cinc músics el 1980, quan els va entrevistar a Radio L'Hospitalet, una emissora lliure impulsada per un grapat de somiadors que va interrompre la seva trajectòria arran del robatori dels equips a l'estudi cedit al palauet de Can Buxeres. Uns anys més tard, l'estela d'aquella ràdio lliure i sense publicitat va ser el brou de cultiu de l'emissora municipal. Els integrants de Colmena havien acabat la mili (servei militar) i van encomanar el seu entusiasme al cronista, que va caure a les xarxes d'aquella il·lusió i es va enrolar com a mànager (representant) del grup perquè ja treballava de periodista en mitjans de comunicació barcelonins i tenia contactes per aconseguir «bolos» (concerts), i fins i tot l'enregistrament de la maqueta d'un primer disc que no va arribar a néixer.

Concert al Teatre Catòlic de L'Hospitalet

El novembre del 1981, qui signa aquestes línies va organitzar la presentació de Colmena en un concert al teatre del Centre Catòlic de la rambla Just Oliveras de L'Hospitalet, que era ple de gom a gom. Sold out, se'n diria ara. Me'n vaig allunyar com de la pesta. No sento admiració per aquella generació, que és la meva, perquè no són màrtirs de res. Només es van sacrificar saciant un hedonisme sorgit de les lletres de Lou Reed amb cançons com Heroin, Waiting for My Man —«estic esperant el meu home» (el camell)— o la cèlebre Walk on the Wild Side, amb la invitació a explorar la cara més fosca de la vida. També s'inspiraven en lectures de la generació beat, com Jack Kerouac, William S. Burroughs o Allen Ginsberg. Aquells coetanis que van morir víctimes de l'heroïna no van fer res superior al que havien fet els seus pares. Simplement van aprofitar equivocadament la llibertat que es respirava i van confondre les drogues amb la modernitat.

La relació del cronista amb Colmena va acabar aviat, quan ja no podia deixar la jaqueta o la bossa al local d'assaig perquè els músics li robaven per aconseguir la dosi diària d'heroïna. Ells ja havien venut les joies de la família i fins i tot la medalla de la primera comunió de les seves germanes petites, sempre per comprar la paperina amb què «xutar-se cavall». Chino, sobrenom amb què es coneixia el cantant, va morir aviat; després el va seguir Carlos i, de Fondio, el baixista, no se'n sap res, però dubto que sobrevisqués, de tan enganxat com estava al «jaco».

Carlos, «El soñador de refugios»

La catedràtica i biògrafa Anna Caballé ha girat la mirada cap a la seva pròpia família per recuperar la història del seu germà Carlos, poeta i músic del barri del Centre de L'Hospitalet. El resultat és El soñador de refugios. La cara B de los ochenta, un llibre que reconstrueix una vida truncada als 33 anys per la sida, després d'una addicció prolongada a l'heroïna. L'obra també rescata la veu literària de Carlos, a través dels seus poemes, relats i pensaments.

El material que va donar origen al llibre va romandre durant anys en unes caixes. Dos mesos abans de morir, Carlos havia encarregat a la seva parella que lliurés a la seva germana 86 quaderns. La seva vídua així ho va fer, però Anna Caballé va necessitar quatre o cinc anys per obrir-los. En llegir-los, hi va trobar una intensitat de patiment que no havia arribat a percebre mentre ell vivia: angoixa, desesperació i un sentiment de culpa que se sumava al dolor propi i al que la seva addicció causava als altres.

L'autora explica la trajectòria del seu germà com una recerca constant de refugis. Primer els va trobar en la religió i, més tard, en les drogues. Segons la seva interpretació, l'heroïna li va proporcionar una sensació artificial de seguretat davant d'una infància marcada per la manca d'estabilitat i el conflicte familiar. Carlos era, segons la seva germana, una persona especialment sensible, i la droga va acabar convertint-se en una manera de sedar un patiment que no trobava cap altra sortida.

L'heroïna associada a la rebel·lia i la modernitat

La història personal s'inscriu en un fenomen que va colpejar amb força molts joves i famílies durant els anys vuitanta i principis dels noranta. Després de dècades de repressió i de costums rígids sota el franquisme, una generació va voler trencar amb allò establert i explorar noves formes de vida. En aquell context, les drogues es van arribar a associar amb la rebel·lia i la modernitat, fonamentalment les utilitzades pel moviment hippy (marihuana i LSD), amb efectes d'expansió de la consciència perquè eren estimulants de la ment i de la comunió amb l'entorn, ja fos natural, humà o espiritual. Però amb la irrupció del moviment punk de la mà dels Sex Pistols, que bramaven «No hi ha futur / per a tu», en aquell univers desesperançat, la droga que va regnar va ser l'heroïna, que, com en el cas de Carlos, potenciava la introversió, l'aïllament, l'autodestrucció, la insensibilitat envers l'entorn i l'addicció. Efectivament, aquella experimentació va desembocar en una dependència que va deteriorar la salut, les relacions i la vida familiar. Una pulsió de mort davant la pulsió de vida que havia dominat en les dècades precedents.

A l'addicció s'hi va sumar l'expansió de la sida, contreta fonamentalment per compartir les agulles hipodèrmiques entre les persones que es drogaven, una malaltia que va convertir la pèrdua de milers de joves en una tragèdia social. Caballé considera que aquella etapa va ser traumàtica i que ara hi ha una disposició més gran a mirar enrere i elaborar un dol que moltes famílies no van poder fer aleshores. Amb el llibre, l'autora vol contribuir a aquesta reflexió i mostrar com pot ser d'arriscat i devastador entrar en el món de la droga.

Una biògrafa reconeguda

Per fer-ho, l'escriptora també s'implica en el relat. No es limita a ordenar els escrits del seu germà: reconstrueix el context familiar que considera necessari per entendre qui va ser Carlos i què el va poder portar a buscar refugi. Caballé ha assenyalat que no podia tractar la història com si no l'afectés i que el llibre l'ha obligada a enfrontar-se a la seva pròpia veritat. L'obra no ho explica tot, però aborda aspectes dolorosos de la vida familiar i de l'efecte que l'addicció va tenir en les persones que envoltaven Carlos.

Caballé, reconeguda per les seves biografies de figures com Concepción Arenal, Francisco Umbral i Carmen Laforet, s'allunya aquí dels seus protagonistes habituals per acostar-se a algú que va conèixer des de la infància. El soñador de refugios reuneix així dues veus unides per l'afecte i la pèrdua: la d'una germana que intenta comprendre i la d'un poeta que va deixar als seus quaderns el testimoni d'una vida travessada pel dolor. El llibre recupera aquesta obra inèdita i retorna Carlos Caballé al barri i a la ciutat on va créixer, com a part d'una generació que encara busca paraules per explicar el que va viure.

Bajo el cemento (març del 1984)

Carlos Caballé va publicar dos llibres de poemes: Bajo el cemento, el març del 1984, i Un corazón macerado al calvados (desembre del 1990), tots dos editats i prologats pel periodista i escriptor Manuel Calderón, aleshores director de l'Aula de Cultura de Bellvitge. En el pròleg de Bajo el cemento, Calderón planteja que conèixer la data o les circumstàncies del naixement d'un poeta aporta menys que acostar-se a allò que realment mou la seva escriptura. Tot i que reconeix la temptació d'explicar una obra a partir de la biografia —la infància, els fracassos, les obsessions o les relacions personals—, adverteix contra la reducció de la poesia a una confessió o a un símptoma. La creació, sosté, pot tenir motivacions íntimes, però indagar-hi fins a l'extrem seria com mirar la vida a través d'un mirall.

Calderón descriu l'univers de Carlos Caballé com un paisatge allunyat de les places i les flors idealitzades per generacions anteriors: sota el ciment apareixen canonades, passadissos i clavegueres, un microcosmos urbà que convida a trepitjar amb força. En aquests poemes, de to esquinçat i immediat, el lector pot trobar allò que sovint se li escapa: l'amor, una dona i la felicitat. I conclou que els poemes de Caballé no responen a una mètrica convencional. La seva mesura, com en tota poesia autèntica, és la respiració.

Un corazón macerado al calvados (desembre del 1990)

En el pròleg del segon llibre de Carlos Caballé, Manuel Calderón presenta Un corazón macerado al calvados com un viatge poètic cap a la identitat i la memòria. El text parteix de Quebec Latró, un personatge que conserva a la cartera una fotografia tardorenca d'un estany. Aquesta imatge, carregada d'una aura pròpia, es converteix en el germen d'un poema i en una via perquè algú torni a parlar de si mateix. Latró encarna així la possibilitat de ser un altre i, alhora, tornar per explicar el que ha viscut.

Calderón sosté que la poesia fa visible allò que acostuma a romandre ocult: de vegades mitjançant la música i d'altres amb paraules que colpegen. Caballé explora aquesta recerca a través d'una veu que es pot multiplicar en diferents personatges, com passa amb els heterònims de Fernando Pessoa. L'últim poema del llibre, apunta el prologuista, reivindica la necessitat de mantenir-se dret i conservar la valentia.

El text introductori també traça una evolució en l'obra de l'autor. Des dels primers poemes que Calderón va llegir el 1984, vinculats al límit de la ciutat, el dolor i personatges vençuts, fins a aquest nou llibre, la poesia de Caballé s'ha tornat més pausada i introspectiva. La paraula busca ara acostar-se a allò innombrable i despertar en el lector records, sensacions i emocions.

Queda pendent aquesta mirada retrospectiva de la tragèdia generacional que va delmar la joventut dels anys vuitanta al territori Llobregat, transformant el teixit social, polític i cultural en la democràcia espanyola acabada d'estrenar. Perquè el miratge de la cultura underground va acabar sent això, un miratge i una maledicció.