“Declaración de amor a Lenin” és una exposició que presenta, per primera vegada a un museu, el treball de Juana Dolores Romero Casanova (El Prat de Llobregat, 1992). L’exposició es pot visitar lliurement fins a l’1 de novembre d’enguany al Palau de la Virreina, La Rambla, 99 (Barcelona) de dimarts a diumenge i festius de 11 a 20h. La fotografia que encapçala aquesta peça forma part de la mostra i, a continuació, la personalíssima crònica de Jaume Grau Massalleras:

El mateix dia de l’eclipsi, se’ns va oferir una prodigiosa coincidència de tres fets portentosos: l’eclipsi del Sol -mascle rutilant- per la poderosa Lluna -femenina mare de les marees i fecundadora de la Terra-; l’exposició de Juana Dolores i la meva lectura de Temps líquids, de Zygmunt Bauman. Una meravellosa alineació d’estels conceptuals que no es produeix cada dia.

En una Rambla fatalment engolida pel voraç Moloc del turisme, la baixllobregatina Juana Dolores Romero Casanova (El Prat de Llobregat, 1992) erigeix una illa de resistència amb l’exposició Declaració d’amor a Lenin, al Palau de la Virreina.

Vam conèixer Joana Romero el març del 2017, a l’Espai de Lliure Creació Carme Malaret de Sant Just Desvern, bressol i àmbit d’expressió de tants artistes baixllobregatins, amb una proposta: Cos, del camp de batalla al territori artístic, plena de registres plàstics i visuals, i on explicava en paraules amb ressonàncies artaudianes: “El cos no és una realitat en ell mateix, sinó una construcció simbòlica, un text construït social, cultural i políticament... La creació poètica del cos és la transformació del camp de batalla en territori artístic: la reivindicació de les lluites dissidents com a subjecte artístic, i no com a objecte”.

Professió de fe comunista

A La Virreina, dins de l’exposició Declaració d’amor a Lenin, un audiovisual de 26 m, amb el Bolero de Ravel de fons, en una sala rosa, constitueix una extensa declaració de principis i una professió de fe comunista, amb una crida a la revolució inclosa, mentre reivindica la masturbació alhora que destrueix a cops de martell els caps de nines de porcellana, símbols de l’educació sentimental burgesa, i cotxes de joguina dels Mossos d’Esquadra. 

Tot plegat, una declaració subversiva – la intimitat també és revolucionària-, reclamant l’hibris femenina i reivindicant l’amor proletari, enfront de l’amor burgès, corrupte i mercantilitzat: “Las proletarias amamos con las manos, las burguesas con cuchillo y tenedor”. Una “insolència amb voluntat transformadora”, diu Valentin Roma.

“Lo mío no es arte, es propaganda”

“Heredo la tradició revolucionària”, “Lo mío no es arte, es propaganda”. Són frases contundents que expliciten una diàfana declaració d’intencions portada sense embuts a la sala de la Virreina. Potser també una declaració d’enyor d’un temps en què una revolució proletària (és circumstancial que tingués com a efectes col·laterals uns quants milions de víctimes) establí uns principis monolítics d’una ideologia sòlida i un partit únic sense fissures. Avui vivim un temps d’incerteses, de temps líquids, on el mateix concepte d’Utopia, si no s’ha abandonat, mereix menys crèdit que una breu ficció de TikTok.

Tanmateix, podem criticar el monolitisme del partit únic, però no hauríem d’abandonar mai l’esperança en la Utopia, mai no realitzada (no ha existit mai ni existirà una Edat d’Or, ni el Paradís del comunisme a la Terra), però no podem claudicar i oblidar la lluita per una humanitat millor. Potser la vertadera revolució la fa ella amb el reconeixement i acceptació del propi cos, transformat en camp de batalla, encara que la masturbació amb un estri mecànic contradiu la manera de fer l’amor (amb un mateix) de les proletàries: sense coberts.