Juan Antonio Gallardo Ocaña amb 68 anys i gairebé mig segle exercint de docent sosté: “Jo crec que vaig ser millor professor que alumne”, diu rient sobre el que ha estat la seva professió al llarg de la vida. Després de gairebé quatre dècades ensenyant biologia al col·legi Santo Ángel de Gavà, es va jubilar el 2021. Però lluny de desvincular-se’n, continua anant al mateix centre com a voluntari: “M’he ficat en un hort escolar. Hi vaig un dia, hi estic una estona, faig alguna activitat amb els nens... M’he adonat que és superenriquidor".

La seva vida ha estat marcada per la docència i l’aprenentatge continu. Des de la seva infantesa a Alcaudete, Jaén, fins als seus estudis de Biologia a Granada, sempre va entendre l’educació com una manera de viure. “Ser professor ha estat la meva vocació. Realment m’ho he passat molt bé”, afirma amb convicció.

Durant la seva carrera, va desenvolupar una pedagogia basada en l’empatia i la negociació. “Amb els adolescents la idea era el pacte. Tu proposes unes normes i ells les compleixen, i tu també. Perquè un adolescent és blanc o negre, no entén matisos”. Per a ell, l’educació és un intercanvi de confiança: ensenyar sense humiliar, escoltar sense imposar. “Les metodologies dels temps d’abans no eren les millors; m’alegro que la vida acadèmica i pedagògica hagi canviat al llarg dels anys”, relata.

El valor de seguir present 

La seva jubilació “no va ser un punt final”, sinó una nova etapa. Com a voluntari al col·legi, Juan Antonio continua contribuint a la comunitat educativa, ara des d’un altre lloc: l’hort escolar. “Allà els nens cultiven, aprenen i s’emporten allò que hi creix. Tot això té una sèrie de valors, i ells ho perceben com molt positiu”, comenta.

Per a ell, la clau de l’envelliment actiu és mantenir la connexió amb l’entorn i amb les noves generacions. “El problema que nosaltres tenim, d’alguna manera, és la invisibilitat. Desapareix el lloc de treball i desapareixes tu. Aleshores ja no existeixes. Calen iniciatives on es fomenti d’alguna manera continuar sent visible, amb les teves virtuts, per ajudar; penso que és positiu”, argumenta.

Des de l’associació Gent Gran i el Fòrum G3 de Gavà, Juan Antonio promou activitats que trenquen la bretxa generacional. I explica que creu fermament en el valor d’aquestes trobades: “Les relacions intergeneracionals són superpositives, trenquen els estereotips i ens fan veure d’una altra manera".

No obstant això, adverteix sobre la manera de com sovint es plantegen a les escoles. “Quan es porten els nens a les residències, indirectament estàs creant un estigma o tòpic de vulnerabilitat sobre la vellesa. Els joves veuen allà un possible futur, i el futur és dur en algunes ocasions". La seva proposta és invertir el model: “Hi hauria també d'afegir-se una altra iniciativa, però al revés: que les persones grans anessin als instituts o col·legis i aportessin la seva experiència, la seva professió o la seva història de vida. Això sí que és pràctic i positiu”. Perquè per a Juan Antonio, la intergeneracionalitat no hauria de ser un concepte, sinó una pràctica quotidiana.

Un món de canvis

Tot i que no renega de la modernitat, Juan Antonio percep que el progrés tecnològic ha portat noves desigualtats. “Rebo cada dia entre cinc i deu trucades de números no desitjats. Intenten enganyar-me a través d’aquesta maquineta”, assenyala el mòbil. La bretxa digital s’ha convertit en una forma d’exclusió silenciosa. “Falta una solidaritat tecnològica, una solidaritat digital”, afirma. Critica la manca d’empatia envers les persones grans en els entorns digitals i burocràtics. “Hi ha dificultats que s’estan convertint en discriminacions per raó d’edat, per raó d’adaptació tecnològica". 
Si l’educació ha estat la seva professió, la música ha estat el seu refugi en aquest món accelerat. “Des de molt jove tocava la guitarra i componia les meves cançons. Em presentava a festivals de música folk”, recorda. Avui continua tocant en grups de rock, ha gravat tres discos i participa en espectacles mensuals on conflueixen teatre, coral i dansa. “La música et té entretingut, que és l’important. És superpositiu perquè et manté animat”.

Per a ell, la música és una eina de socialització i de salut emocional. “Si tens al cap certes coses per fer, has de tenir il·lusions, objectius… els meus moltes vegades estan relacionats amb  la música”, sosté. És la seva manera de practicar l’envelliment actiu: a través de la creació, l’aprenentatge i el gaudi compartit a través de plataformes com YouTube, on se’l pot escotar en el seu perfil: @Nono Gallardo

Lucidesa davant del pas del temps

Juan Antonio parla de l’edat amb una serenitat contagiosa. “El meu cap, t’ho juro de veritat, és igual que quan tenia 18 anys”, diu, conscient dels canvis físics, però segur de la seva claredat mental. Quan se li pregunta si tem el deteriorament cognitiu, respon sense dramatismes: “El que hagi de passar, passarà. Intentaré ser positiu i lluitar el possible perquè allò no arribi".

Accepta l’envelliment com una llei natural: “La mort és un procés natural que a tots ens arriba. No cal tenir-li por". A les seves classes solia explicar-ho de manera gràfica: “Agafava un metre i deia als alumnes: quant de temps viuràs tu? Cent anys? Doncs mira, aquí ho tens, cent centímetres. On ets tu? Aquí. On sóc jo? Aquí. I em queda això. És matemàtica pura”.

Si tingués davant seu el seu jo de vint anys, Juan Antonio no dubtaria en el consell: “El que has de fer en aquesta vida és ser bona persona. Fer el mínim mal possible a ningú. Segurament cometrem errors, però que al final puguis dir: he intentat fer-ho bé".

Avaluar per motivar, no per castigar

Juan Antonio Gallardo defensa una manera d’educar basada en el respecte i la motivació. Explica que a començaments del segle XXI es va introduir als centres una nova metodologia d’avaluació que combinava continguts i actitud: “El 80 % de la nota era pel coneixement, i el 20 % per l’actitud". A ell, diu, li va semblar una idea “fantàstica”. Com a professor, va decidir aplicar-ho d’una manera molt pròpia: “Jo no en restava, sempre sumava". Els exàmens eren sobre vuit punts, i els dos restants depenien del comportament i la implicació de l’alumne. Si tenia positius, li apujava una mica la nota”.
Per a Juan Antonio, aquesta metodologia canvia completament la relació amb l’alumnat adolescent. “No entenen el càstig, però sí que entenen la recompensa". La seva màxima és clara: avaluar per motivar, no per castigar.
 

La música, molt més que un passatemps

Per a Juan Antonio Gallardo, la música és una eina de cohesió i de benestar col·lectiu. “Des de jove tocava la guitarra i componia les meves cançons; la música sempre m’ha acompanyat”, explica. Ja jubilat, continua actuant amb grups locals i participant en espectacles organitzats amb el Fòrum G3 i les entitats de gent gran de Gavà
.
“Fem música, teatre, sardanes… Ens té entretinguts i ens manté vius”, diu. A més, sovint porta aquesta energia a residències i centres de dia, on anima persones grans amb cançons populars i moments compartits. “És una manera d’ajudar i de socialitzar. A tothom li agrada la música, d’una mena o d’una altra". I conclou amb senzillesa: “Si tens objectius i il·lusions, la vida sona millor”.