En una societat que envelleix ràpidament, però sense complexos, el psiquiatre i consultor del Servei Especialtizat d'Atenció a les Persones (SEAP), Josep Moya, convida a revisar la manera com es percep la vellesa i, sobretot, com es tracta a les persones grans. “Tenim una població molt heterogènia”, assenyala. “Hi ha gent gran plenament activa, adaptada a la tecnologia, i d’altres que no ho estan. Però això no pot justificar que se les exclogui o se les infantilitzi”.

Moya alerta que moltes barreres socials i emocionals comencen en els petits gestos quotidians. “Una de les dificultats més freqüents és l’accés als serveis”, diu. “Alguns són especialment desagradables amb la gent gran, per exemple quan es cal demanar una cita prèvia, la majoria de portals web són horrorosos. Per a persones amb dificultats cognitives o que simplement no s’han volgut adaptar a la tecnologia, això és gairebé impossible”.

El tracte, segons ell, és un dels grans termòmetres del respecte social. “Tutejar o tractar de vostè però no anar canviant d’un a l'altre, infantilitzar o invisibilitzar... Quan t’infantilitzen, la resposta ha de ser contundent: és ofensiu. El que hi ha al darrere és el perjudici que, per tenir certa edat, tens un deteriorament cognitiu, i això potser cert o no, no justifica cap de  les males maneres d’adreçar-se a una persona gran”.

Envellir no és estar malalt

L’envelliment no és una malaltia, sinó un procés natural que pot ser actiu i saludable si es cultiven hàbits físics i mentals. “Els hàbits socioculturals influeixen molt en com es percep el desgast físic i cognitiu”. El psiquiatre afirma que “si no exercites la memòria, s’atrofia, igual que el cos si no fas esport”. Recomana activitats com córrer, fer mots encreuats o aprendre idiomes per mantenir-se en forma. “Fer exercici mental i físic és una manera de cuidar-se i conservar l’autoestima”, apunta.

Tanmateix, l’autoestima també passa per la feina i el reconeixement. “Perdre la feina afecta molt”, explica. “L’experiència és útil i algunes empreses ja comencen a articular espais intergeneracionals. Seria un error gravíssim no aprofitar la força dels més joves i la serenitat dels més grans”. Tot i això, denuncia un entorn laboral que penalitza qui no rendeix constantment: “Estem immersos en una bombolla neoliberal, on si no produeixes ets un inútil”, afirma el doctor. “Però cal vigilar, perquè la majoria de tristesa i depressió neixen d’aquest sentiment d’inutilitat”, explica sobre els acomiadaments forçats per raons d’edat.

El psiquiatre assenyala que aquest discurs del rendiment com a valor absolut “ha fet molt de mal”. “Perdre una feina crea crisis familiars, ruptures de parella, dependència... I el pitjor és que moltes vegades quedar-se sense feina no depèn d’un mateix. Fa dècades, això podia convertir-te en un revolucionari; avui, en una persona amb un quadre depressiu”, lamenta.

Residències avantsales del cementiri

Moya també qüestiona el model actual de residències, que, segons ell, “no cobreix prou les necessitats emocionals”. Sosté que “perdre la casa on has viscut gairebé sempre és brutal. Hi ha residències que són, malauradament, l’avantsala del cementiri, no llocs de vida”. Defensa models més dignes, com els habitatges comunitaris de fàcil accés als serveis, “on la persona pot traslladar-hi els seus béns i mantenir certa autonomia”.

Com a contrapunt, destaca iniciatives de convivència i cohesió social: “Els casals d’avis funcionen molt bé. Més enllà de l’activitat que s’hi faci, són espais de trobada i suport mutu. Són, literalment, els millors antidepressius que hi ha”. Tot i això, recorda que cal millorar la mobilitat i l’accessibilitat, especialment als municipis petits, on el voluntariat pot jugar un paper clau per facilitar els desplaçaments.
La soledat no desitjada és, pel psiquiatre, un altre dels grans reptes de la longevitat. “Moltes vegades la persona gran no pot decidir res: ha perdut la parella, o la família és lluny. Però hi ha un altre tipus de soledat, més difícil de tractar: quan la persona veu l’exterior com una amenaça”. Distingir aquesta situació de l’ansietat o la depressió és clau: “La persona amb angoixa no es tanca a casa; la que viu l’exterior com una amenaça, sí”.

Tenir un objectiu al llevar-se al matí

L’expert també denuncia situacions d’abús i aprofitament econòmic envers la gent gran. “Hi ha casos de fills adults que s’aprofiten dels pares per finançar addiccions, o de persones que obtenen poders notarials amb pressions. Cal protegir les persones grans sense convertir-les en menors d’edat”, adverteix.

Moya sosté que les tres grans etapes de la vida “estudiar, treballar i jubilar-se” ja no estan vinculades a l’edat com abans. “El tipus de vida actual permet fer-ho tot alhora, i és fonamental que, més enllà de l’edat, una persona tingui un objectiu quan es lleva al matí”. Fer-ho “per desig i no per obligació” és, diu, “el més saludable”. 

I deixa un missatge clar als joves: “Fer-se gran no implica res negatiu. No és el mateix que ser jove, evidentment, però tampoc pitjor. Fer-se gran no és una patologia, i el més important és el respecte: abans de ser grans, les persones són persones”.

Quan l’experiència és un grau

Nascut a Barcelona l’any 1954, Josep Moya Ollé és psiquiatre, psicoanalista i doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat més de quatre dècades a la salut mental comunitària, la docència i la recerca, sempre amb una mirada social i humanista. 

Actualment, col·labora amb el Consell Comarcal del Baix Llobregat en projectes de benestar i envelliment actiu, i amb mitjans de comunicació com “65 y Más”, on reflexiona sobre la soledat, el maltractament i el valor de la vellesa. Moya és també membre del centre CIPAIS – Equip Clínic, on treballa des del 2008, i assessor de diversos programes públics orientats al bon tracte i la prevenció de problemes de salut mental.

Especialista en l’impacte emocional de l’envelliment, denuncia les formes quotidianes d’edatisme i la infantilització de la gent gran. Amb un discurs serè, però contundent, recorda que la vellesa hauria de ser una etapa de plenitud, autonomia i respecte.

L'edat amb coherència física i psicològica

Dins el ventall de diversitat del col·lectiu sènior, cal destacar aquelles persones que trenquen amb els estereotips i perjudicis sobre la vellesa. Malgrat, però, no podem girar el cap a les persones del col·lectiu que, lamentablement, sí que pateixen alguna mena de deteriorament físic o psicològic, derivat d'alguna patologia o malaltia.

“Sí un professional d’un àmbit t’avisa d’una limitació que pots tenir s’ha de ser coherent, perquè no atendre a les indicacions pot suposar un perill per la mateixa salut o benestar”, assegura Josep Moya, psiquiatre del Servei Especialtizat d'Atenció a les Persones (SEAP). “Moltes vegades les persones que tenen alguna limitació no ho admeten i ho neguen”, adverteix. 

“Podem posar l’exemple de persones amb el carnet de conduir que representen un risc per a la circulació, però ells no ho perceben”, explica el doctor. Cal aclarir que no totes les persones grans són igual i s’ha de parlar amb propietat de cada cas, si més no, és un dret. Per això recomana acudir als professionals de cada sector per demanar assessorament si s’identifica alguna limitació, i com no, una alternativa viable per poder fer allò que es desitja.