Amb setanta anys llargs i una vida dedicada al treball col·lectiu, Josep Maria Rañé continua transmetent la mateixa serenitat amb què afronta els conflictes des de jove. Neix a Sant Just Desvern i comença com a delineant en una fàbrica de formigó, un entorn on descobreix aviat la força i els límits de la lluita obrera. L’acomiadament que rep l’any 1978, després d’impulsar la UGT a l’empresa, no l’ensorra; al contrari, obre el camí que defineix tota la seva trajectòria. Des d’aquell moment, es vincula al sindicat amb dedicació plena i aprèn que els conflictes només tenen sentit si s’orienten cap a una solució pactada.

La negociació no és debilitat, sinó intel·ligència 

A la UGT assumeix responsabilitats d’acció sindical fins a esdevenir secretari general de la comarca del Baix Llobregat, i aquest recorregut li dona un criteri que l’acompanya sempre: la negociació no és debilitat, sinó intel·ligència. Recorda sovint un consell que rep d’un dirigent veterà: “El més important no és com entres a una reunió, sinó com en surts”. Aquesta idea estructura tota la seva manera d’actuar. L’any 1982 fa el salt al PSC com a independent, i el 1988 és elegit diputat al Parlament de Catalunya, on treballa durant quinze anys en àrees com indústria, energia, ocupació i igualtat.

Quan el 2003 entra al primer Govern del tripartit de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall, assumeix la conselleria de Treball i Indústria amb la convicció que el model econòmic català necessita un canvi profund. Detecta que l’economia s’assenta massa en la construcció i aposta per un gir cap a la industrialització de qualitat, la innovació i la formació. Impulsa l’Acord Estratègic per la Internacionalització i la Qualitat de l’Ocupació, que vol establir un creixement basat en el valor afegit i en millors condicions laborals. Per a ell, “el què és important, però el com és essencial: les polítiques han de tenir coherència, han de ser realistes i han d’estar pensades per millorar la vida de la gent”.

Optimisme ben informat

Tot i les dificultats d’aquells anys, no mira enrere amb nostàlgia. Manté un optimisme que defineix com “ben informat”, lluny de la ingenuïtat, però també dels catastrofismes. De cada etapa obté un aprenentatge, fins i tot de les situacions més dures, com la llarga vaga a Montesa. A través d’aquestes experiències entén que l’excés de confrontació pot trencar ponts irreparables i que la força, sense una estratègia clara, només genera soroll. Per això insisteix que cal saber fins on pot arribar cada banda abans d’engegar un conflicte.

Quan parla del present i de les noves generacions, reconeix que la configuració del treball fa més difícil que un jove se senti part d’un col·lectiu. La digitalització, els equips dispersos i la flexibilitat horària trenquen la convivència quotidiana que abans definia la consciència obrera. Ja no hi ha entrades massives a les sis del matí, ni monos de color uniforme, ni tornades conjuntes. “Si no veus el teu company, si només reps correus i missatges, costa molt més imaginar que teniu un problema compartit”, reflexiona. Malgrat això, observa com reneixen noves formes d’organització: “riders” (repartidors), “kellys” (cambreres d’habitacions d’hotels), i grups que s’autocoordinen davant la precarietat. Per a ell, la solidaritat no desapareix, sinó que es transforma.
 

Cultura individualista

També alerta que la cultura empresarial dels últims anys reforça l’individualisme. Contractes curts, canvi constant de personal i exigència de disponibilitat fan que molts treballadors no desenvolupin un vincle amb l’empresa. Si no es crea estabilitat, diu, tampoc es pot exigir compromís. Això no és només un problema laboral; és una qüestió de cohesió social. Per això defensa que el sindicalisme ha d’evolucionar i adaptar-se a aquest nou ecosistema. Les organitzacions han de ser més àgils, més planes i més connectades amb les realitats disperses del treball digital.

Sobre la intel·ligència artificial, mostra una preocupació clara: l’opacitat. Considera que l’ús d’algoritmes en processos laborals pot reproduir biaixos de gènere, edat o origen, i que les empreses sovint emparen decisions discutibles en la suposada neutralitat de la tecnologia. “Si hi ha un augment de productivitat, s’ha de repartir”, afirma. I si hi ha una eina que afecta les condicions de treball, cal saber com funciona. El progrés, diu, no pot ser excusa per consolidar desigualtats.
 

"La desigualtat és la principal amenaça del futur democràtic"

El Baix ara és un territori diversificat

Quan analitza el Baix Llobregat, ho fa amb una mirada llarga. Recorda la comarca com una olla de pressió industrial durant els vuitanta, amb centenars d’expedients de regulació i una conflictivitat molt intensa. Avui, en canvi, observa un territori més diversificat, amb serveis potents, hospitals, centres educatius i un Parc Agrari que considera imprescindible preservar. Creu que el futur de la metròpoli passa per mantenir aquests “pulmons” i per evitar que les pressions urbanístiques es mengin espais que garanteixen qualitat de vida.

Quan pensa en el futur, identifica la desigualtat social com el gran repte del segle XXI. Considera que la polarització és un símptoma i no la causa, i que només amb equitat es poden sostenir els valors democràtics. Reivindica els tres principis de la Revolució Francesa —llibertat, igualtat i fraternitat— com a brúixola contemporània, sempre entesos de manera col·lectiva i no individualista. A la política, com al sindicalisme, defensa que cal coherència, honestedat i consciència de representació.
 

El llegat

Quan es planteja quin llegat li agradaria deixar, evita parlar de càrrecs o decisions concretes. Prefereix pensar en una manera de fer: actuar amb criteri, pensar en el bé comú i recordar que cap transformació és possible sense comptar amb la gent. Potser per això, encara avui, continua transmetent aquella combinació de serenitat i fermesa que el caracteritza: la d’un optimista que coneix les dificultats, però que confia que sempre hi ha camí si es fa plegats.

Treball fragmentat i col·lectivitat dèbil

Rañé observa que la digitalització i la flexibilitat horària trenquen els espais compartits que abans construïen identitat treballadora. El teletreball, la dispersió dels equips i la manca de presencialitat dificulten que els joves percebin problemes comuns. Tot i això, considera que reneixen formes d’organització noves, com les plataformes de “riders” (repartidors) o les “kellys” (cambreres d’habitacions d’hotels), que demostren que la solidaritat continua viva. Per a ell, el sindicalisme ha d’adaptar-se a aquestes realitats, simplificant estructures i guanyant agilitat. La clau, diu, és entendre que el poder sempre és desigual i que només l’organització col·lectiva pot equilibrar-lo.

Compromís convertit en trajectòria

Nascut a Sant Just Desvern, Rañé inicia la seva vida laboral en una fàbrica de formigó, on descobreix la importància de l’organització col·lectiva. Impulsa la UGT en plena transició i hi desenvolupa una trajectòria que el porta a ser secretari general de la comarca. El 1988 entra al Parlament de Catalunya com a diputat i més tard assumeix la conselleria de Treball i Indústria amb el primer tripartit del Govern presidit per Pasqual Maragall. Sempre ha centrat la seva acció en la qualitat de l’ocupació, la industrialització i la cohesió social. Manté un estil serè, pragmàtic i dialogant, que defineix també la seva etapa posterior en espais institucionals i municipals.