José Moreno té 76 anys i la seva història comença en un poble agrícola de Toledo, en una família nombrosa. “La meva infantesa va ser preciosa: jocs al carrer, animals, aire lliure”, recorda. Era una vida senzilla, marcada pel ritme del camp, però també impregnada d’una curiositat que l’escola li despertava dia rere dia. “M’hauria encantat estudiar més, però als onze anys ja era més necessari treballar que continuar estudiant”, explica, assumint amb naturalitat un destí que, tanmateix, no va apagar mai les seves ganes d’aprendre.

Així, als quinze anys comença la seva vida laboral i poc després emprèn un primer desplaçament que serà decisiu: el seu viatge cap a Madrid, on treballa en una granja escola. “Allà vaig aconseguir el carnet de conduir i em van donar un premi, cosa que em va fer sentir valorat”, relata. Aquell reconeixement, que pot semblar anecdòtic, es va convertir en un primer senyal que li mostrava que podia créixer més enllà del que s’esperava d’ell. Aquella confiança emergent l’acompanyaria també en el següent gran pas de la seva vida.

Amb dinou anys arriba a Catalunya, on encadena diverses feines fins que s’incorpora a SEAT, empresa en què treballarà durant trenta-sis anys. “Vaig entrar com a especialista i vaig acabar com a cap de primera”, explica amb orgull. Aquesta trajectòria laboral, consolidada amb esforç i constància, va anar en paral·lel a un altre vessant vital que acabaria marcant-lo profundament: la implicació sindical i política. 

Deu anys després de començar a SEAT, es vincula al sindicalisme i accedeix a la política municipal, convertint-se en regidor a l’Ajuntament d’Abrera i, posteriorment, en secretari general de jubilats i pensionistes d’UGT del Baix Llobregat i de Catalunya. La seva història professional, per tant, no s’explica sense aquesta voluntat de representació i de defensa col·lectiva.

La cara oculta de la jubilació

Per això, quan arriba la jubilació, Moreno no l’entén com un punt i final, sinó com un canvi de ritme que permet continuar tot allò que ja havia encetat. “El gran error és pensar que amb la jubilació tot s’acaba. Jo ho veig com una continuïtat”, afirma. De fet, la seva agenda ho demostra amb escreix: els dilluns assisteix a classes d’història; els dimarts, a sessions formatives universitàries; els dimecres, assaja amb una coral; i la resta de dies els reparteix entre vida social, caminades i l’hort quan troba el moment. Aquesta activitat sostinguda respon a una convicció que repeteix sovint: “Un ha de saber avui què farà demà; quedar-se quiet et mata".

Des d’aquesta experiència vital tan activa, lamenta que moltes persones jubilades no tinguin informació ni orientació quan surten de la vida laboral. “Hi ha molta oferta cultural i social, però molt poca difusió. Hi ha gent que vol fer coses, però no sap on anar". Aquesta crítica s’estén també als mitjans de comunicació, que, segons diu, continuen transmetent una imatge esbiaixada de la gent gran: “Apareixem poc i malament. O ens infantilitzen o ens retraten com a dependents". Moreno reclama referents reals, persones que mostrin que envellir no és retirar-se del món, sinó participar-hi d’una altra manera.

Visió generacional, política i sindical

Aquesta mirada pràctica s’estén també a les relacions entre generacions, un àmbit en què percep una clara evolució. “Els joves d’ara estan més preparats, tenen més sensibilitat social”, afirma. Tot i això, adverteix que encara hi ha discursos polítics que busquen dividir: “Hi ha partits que utilitzen la por dels joves per dir-los que els immigrants són el seu problema". Parla amb contundència: “Si no fos pels immigrants, moltes empreses haurien de tancar. I els serveis públics s’aguantin també gràcies a les seves cotitzacions". 

Dins d’aquest context, l’edatisme és, per ell, una discriminació molt més subtil però igualment present: “Quan decideixen per tu, quan et parlen com si no entenguessis, quan donen per fet que no pots… això també és discriminació". I hi afegeix una idea que ell considera d’òbvia lucidesa: “Només cal pensar una cosa: tots anirem arribant aquí".

La seva visió sobre el sindicalisme i la política quotidiana deriva directament d’aquesta experiència. “Un treballador sol està venut; unit té veu”, afirma. Per això lamenta que la participació sindical hagi disminuït i defensa que els drets socials i la cultura democràtica s’han d’explicar des de l’educació: “Si no entens què defensa cada partit o cada sindicat, votes per impuls o per por". Segons la seva opinió, aquesta manca de formació afavoreix discursos superficials i manipulables. “La política no hauria de ser un tabú. Si es parla, es pot pensar".

Reflexió vital

A l’hora de condensar una filosofia de vida, no dubta ni un instant: “Aprendre". Per a ell, aprendre no és només estudiar, sinó escoltar, conversar, viure. Potser per això, amb un somriure, conclou amb una anècdota que sintetitza aquesta actitud: “Mai és tard per començar alguna cosa. Jo vaig entrar a una coral sense saber si m’agradaria, i ja fa setze anys que canto". Per concloure l’entrevista per José Moreno Morales el millor consell que es donaria a ell mateix quan tenia vint anys és: “Ser humil, respectar a tots els nivells i aportar a la societat, això és el més important”
 

La sostenibilitat no és una opció, és l'únic camí

Quan el discurs es desplaça cap al futur, José Moreno manté una mirada que combina inquietud i realisme. Sobre la digitalització, reconeix les facilitats que aporta, però alerta del risc d’exclusió: “S’està perdent el tracte humà. Tot no pot ser online. Necessitem models híbrids". En canvi, quan parla del medi ambient, no dubta: “El canvi climàtic no és opinable. És real". Tot i això, advoca per evitar el catastrofisme i passar a l’acció quotidiana: reciclar, consumir millor, reduir plàstics i exigir responsabilitat a polítics i empreses.

Voluntaris: experiència com a motor social

Per a José Moreno, la jubilació no hauria de ser una retirada, sinó una redistribució del temps cap a activitats amb sentit. Una d’elles, diu, és el voluntariat. Recorda que a països com Holanda, gairebé el 20% de les persones grans hi participen, i això genera xarxes de suport, cohesió i benestar emocional. Segons ell, les persones grans tenen tres elements clau que la societat encara infravalora: temps, experiència i capacitat d’acompanyar. El voluntariat, afirma, pot ser des d’acompanyar algú al metge fins a participar en projectes culturals, educatius o socials. La clau no és la tasca, sinó el vincle: “La soledat no desitjada no es combat amb tecnologia, sinó amb presència".