José Antonio González Bartrin parla amb la tranquil·litat sobre que ha dedicat la seva vida al que estimava: l’educació física, l’esport i la transmissió de valors a través de l’activitat i el moviment. Va créixer a Poble Nou, però la vida el va portar fins a Sant Just Desvern, en una família humil, i recorda una infància marcada pel joc al carrer, la llibertat i la senzillesa. “La meva infantesa va ser de màxima felicitat fins als 14 anys: innocència, diversió, amistats i carrer”, explica.

El seu pare, d’origen immigrat, va treballar a l’empresa Olivetti, una fàbrica que recorda com una pionera del benestar laboral. “El sou era precari, però el tracte era extraordinari: hi havia una escola bressol Montessori, colònies, joguines per Nadal… això va fer que una família com la nostra pogués tenir una vida més digna". Aquella experiència, diu, li va marcar la mirada social: “Em va ensenyar que les empreses poden tenir cura de les persones, no només aprofitar-se’n".

Jugar, quina paraula més maca

Als 13 o 14 anys, la seva mare, preocupada per l’aparició de les drogues als barris durant els anys 70, el va apuntar a una parròquia on es jugava a handbol. “A mi m’agradava sobretot el futbol, el feia al carrer, però vaig descobrir que el que realment m’agradava era jugar, fent qualsevol activitat física m’entusiasmava". L’esport, que al principi va ser una protecció social, va esdevenir una vocació. Va fer esport i va entrenar de manera professional i finalment va fer el pas cap a la docència a l’Institut La Mallola, on va treballar fins a jubilar-se als 60 anys. I, més tard, es va implicar en projectes esportius del territori, com el Consell Esportiu del Baix Llobregat i l’Atlètic Sant Just FC. Amb el temps, va comprendre que l’esport li havia donat molt més que habilitats físiques: “Primer ho feia perquè m’ho passava bé i alimentava l’ego. Però més tard vaig entendre que l’esport m’havia ensenyat a ser honest, honrat, competidor i capaç d’esforçar-me. Et dona valors".

Esport, salut i vincles

Defensa fermament el paper de l’esport en la salut pública i especialment en la gent gran. “L’esport, independentment de l’edat, genera endorfines, dopamina, oxitocina i serotonina: això és felicitat i benestar. I redueix l’estrès”. Però matisa: no tots els esports serveixen per a totes les etapes. “Les activitats s’han d’adaptar. No recomanaria esports d’impacte en la vellesa. El millor? L’aquagym". També menciona caminar, fer bicicleta, peses lleugeres i estiraments. Per a ell, l’esport té tres beneficis principals per a les persones sèniors: La millora de salut física i prevenció de malalties; la cohesió social i lluita contra l’aïllament; i que és un espai d’oci amb sentit.

La seva manera d’entendre l’esport és com a eina d’educació i visió positiva de les persones: “Com a professor sempre he pensat que la gent és bona i he intentat transmetre aquesta idea a través de la pràctica de l’exercici físic”. L’esport li havia donat valors que ell percep com essencials: “Un cop vaig descobrir el que em feia feliç m’hi vaig dedicar plenament.

També sap que cada persona és diferent i que no tota activitat escau a tothom per igual. “Depèn del caràcter de cada persona li recomanaria esports individuals o d’equip”. Per ell, aquesta diferència és una metàfora de la convivència: “En la societat, com en un esport d’equip, necessitem els altres”.

Canvis al municipi, en ell i en els altres

La seva arribada a Sant Just Desvern coincideix amb el creixement del municipi: “Quan vaig arribar només hi havia la fàbrica Sanson i no gaire més, en ser un municipi molt proper a Barcelona és molt privilegiat, el que ha fet que moltes persones d’elit vinguin aquí”. Ara al municipi es fan programes com Bicicleta Sense Edat: voluntaris que porten persones de residències a passejar pel poble amb tricicles adaptats. “És una manera preciosa d’unir comunitat i mobilitat emocional".

El canvi social: tecnologia i valors

Tot i el pas del temps, segueix molt atent a l’evolució del món esportiu entre les noves generacions. Reconeix un avenç important: “A les noves generacions hi ha molta més implicació esportiva”. Ho atribueix, en part, a la necessitat de contrarestar els riscos d’aïllament que provoquen les noves tecnologies: “Un factor determinant ha estat el sorgiment de les noves tecnologies, pel risc d’aïllament”.

El contrast amb el passat és evident: “Abans no es fomentava l’esport en el jovent perquè ho feien al carrer, es fomentava treballar”. Tanmateix, l’oferta actual és positiva: “Ara hi ha una oferta esportiva molt més àmplia que quan jo era jove”. Però no tot són guanys. També detecta un problema en el model de referents esportius: “La canalla necessita cultura esportiva i bons referents. Ara, en el futbol professional, alguns esportistes no s’estan comportant de manera impecable”.

L’edatisme i la inclusió a l'esport

Sobre l’envelliment, diu que la societat parla molt d’edatisme, però ell veu un altre fenomen: “L’esport ho visibilitza clarament: el que ressona més és el capacitisme. Si tens alguna limitació, costa molt participar". I parla d’inclusió fins i tot pels espectadors, encara hi ha instal·lacions sense accessibilitat bàsica: rampes, ascensors, baranes. “Som en retard en infraestructures". Tot i això, es mostra optimista: “Cada vegada hi ha més espais inclusius i més persones grans participen en activitats esportives. I això és fantàstic".