La vida de Joan Torres Carol és un recorregut intens per la història política, social i urbana de Catalunya. Enginyer de formació i servidor públic per vocació, va ser una figura clau en l’ordenació del trànsit i la mobilitat de Barcelona durant dècades, amb un paper decisiu en la transformació que va culminar als Jocs Olímpics del 1992. Tanmateix, el seu relat comença molt abans, en un entorn familiar i educatiu que acabarien marcant la seva manera d’entendre el servei públic.

Una educació plena d’humanisme

Joan Torres recorda el seu pas pel Batxillerat com una etapa paradoxal: en plena dictadura, va tenir la sort de trobar professors que transmetien curiositat i criteri crític. Un d’ells, el professor Gil —pare de l’advocat i activista Gil Matamala i d’Ariadna Gil— va despertar en ell l’interès pel món cultural i social. Malgrat el context autoritari, formaven “una comunitat viva”: feien festes, visitaven museus, viatjaven a França i compartien una educació que “anava molt més enllà del franquisme”.

A la universitat va continuar alimentant aquest esperit crític. Entre filosofia, política i amistats marcades per la militància de l’època, va començar a forjar la seva mirada social: “La sensibilitat política ja estava contaminada”, diu somrient.

Una infantesa entre motors i foneria

Torres va néixer a l’Hospitalet en una família de ferrers i industrials del Baix Llobregat. El seu pare tenia una petita fàbrica que produïa motors d’explosió que funcionaven amb petroli, destinats tant a tasques agrícoles com a bombes hidràuliques per al delta del Llobregat. “Vaig mamar ferritges, oli i foneria”, recorda. Aquell entorn el va encaminar naturalment cap a una carrera tècnica.

El pare volia que estudiés Enginyeria de Camins —un títol reservat als joves que demostraven talent i vocació— i ell va entrar directament a l’escola, superant la via de selecció especial de la qual se sent encara orgullós.
 

Compromís social des de la joventut

Durant els estudis, el clima de canvi polític el va portar a implicar-se en un col·lectiu juvenil a l’Hospitalet, anomenat Alfa 63, un grup que combinava cultura, teatre i mobilització política. També es va sumar als sindicats universitaris catalans i al moviment estudiantil en plena transició.

Va obtenir una beca per treballar a Pegaso, però la crisi de l’empresa i la fallida d’aquell camí professional el van portar a presentar-se a una oposició municipal. I la va guanyar: va entrar a treballar a l’Ajuntament de l’Hospitalet amb només vint-i-pocs anys. Allà va conèixer l’alcalde Matías España, un home “fascista però apassionat per la ciutat”, del qual recorda anècdotes divertides i una obsessió: fer créixer la ciutat fins als 300.000 habitants.

El salt a Barcelona

El 1979 arriben les primeres eleccions municipals democràtiques. Torres participa en la fundació del PSC i aviat és conegut dins del partit com una peça tècnica de confiança. Aquest prestigi el porta al Consell Comarcal i a la Corporació Metropolitana de Barcelona, on comença a treballar amb Pasqual Maragall. D’aquella etapa recorda un projecte que va marcar un abans i un després: la primera gran regulació del taxi metropolità, que va unificar tarifes, taxímetres i condicions laborals. A partir d’aquell moment esdevé una figura central en la reorganització del trànsit a Barcelona.

Els Jocs Olímpics

Quan Pasqual Maragall arriba a l’alcaldia, li demana que assumeixi la direcció de mobilitat, trànsit i posteriorment via pública. Aquells anys van ser decisius: es van instal·lar càmeres de control, es va digitalitzar el trànsit, es va crear l’IMD, i sobretot es va aconseguir que la disciplina viària fos real, gràcies a un canvi clau: cobrar les multes efectivament.
“Si no controles la disciplina, tens un caos”, afirma.

Amb l’arribada dels Jocs del 1992, Barcelona havia de ser una ciutat ordenada, fluïda i moderna. Torres recorda aquella època com una “aventura apassionant” on el trànsit es convertia cada nit en una pantalla plena de punts verds i vermells que ell seguia amb obsessió.
Després de 15 anys intensos, decideix deixar la política activa. Obre un despatx de consultoria especialitzat en mobilitat i comença a assessorar projectes arreu del país.

Un d’aquests el porta fins a Andorra, on el cap de govern el fitxa per dissenyar la primera Agència de Mobilitat del país. Allà planifica semàfors, túnels, accessos i ordenacions urbanes que encara avui persisteixen.

Posteriorment participa en la creació de la Fundació RAC, orientada a la seguretat viària i a promoure comportaments responsables en la conducció.

L’últim gran capítol: Renfe

El 2016 rep una trucada inesperada: Renfe li ofereix ser conseller de la divisió de mercaderies. Accepta el repte i hi roman fins al 2023. Explica que va viure de prop la complexitat de la separació d’Adif i Renfe, les lluites internes i la transformació de l’empresa.També va formar part de la Fundación de los Ferrocarriles Españoles.

Quan repassa la seva vida, Torres ho resumeix amb un somriure: “A la vida m’ho he passat bé: he treballat, he rigut, he viatjat, he tingut fills i nets… i he estat feliç.” És pare i avi, apassionat del cinema, l’esport i especialment la motocròs, amb una col·lecció de Bultaco i Alpina que explica amb orgull. Des de fa vint anys passa llargues temporades a Sant Llorenç de Morunys, on ha recorregut la vall a cavall i en moto.

Tot i superar un càncer de pròstata i algunes seqüeles posteriors, manté la vitalitat i el sentit de l’humor. Sobre el present, no té dubtes: “La meva etapa de compromís tècnic i polític ja ha acabat”. Però continua seguint la mobilitat de Barcelona i defensa que sense dades, ordenació i racionalitat, “una ciutat no s’entén”.

Una vida dedicada a la mobilitat i al servei públic

Nascut l’any 1943, Joan Torres Carol va créixer en una família d’industrials del Baix Llobregat vinculats a la mecànica i la foneria, un entorn que el va acostar des de molt jove al món tècnic. Enginyer de Camins, va combinar la seva formació acadèmica amb un compromís polític i social intens durant la universitat, vinculat a moviments culturals i estudiantils de la transició.

Va iniciar la seva trajectòria professional en el sector industrial fins que va accedir, per oposició, a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Amb l’arribada de la democràcia municipal, el seu perfil tècnic el va situar ràpidament en llocs de responsabilitat dins l’àrea metropolitana. La seva experiència el va portar a col·laborar estretament amb Pasqual Maragall en la transformació de la mobilitat de Barcelona com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de la capital.

Va ser un dels impulsors de projectes clau com la regulació metropolitana del taxi, la modernització del trànsit urbà, la disciplina viària, la digitalització de la mobilitat i els preparatius per als Jocs Olímpics del 1992. Després de quinze anys en la gestió pública, va fundar un despatx de consultoria especialitzat en mobilitat, va assessorar el govern d’Andorra en la creació de la seva Agència de Mobilitat, va col·laborar amb la Fundació RAC i, finalment, va ser conseller a Renfe entre 2016 i 2023. Però abans, també va presidir Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i l’Associació d’Enginyers de Catalunya, a més de conseller de Renfe Mercaderies.

Defensa d’una mobilitat racional 

La filosofia professional de Joan Torres es pot resumir en aquesta frase: “Tot allò que es pot mesurar es pot conèixer; allò que es pot conèixer, es pot gestionar; i allò que es pot gestionar, es pot millorar.” D’aquesta idea en va néixer l’IMD, les primeres càmeres urbanes i sistemes digitalitzats de control del trànsit a Barcelona. També va impulsar proves pilot, carrers per a vianants en caps de setmana, espais per a la bicicleta i instruments per racionalitzar la via pública.

Considera que la mobilitat és un equilibri entre tecnologia, disciplina i planificació, i defensa que el gran repte actual és reduir l’entrada massiva de cotxes a Barcelona sense generar desigualtats: “Si entren un milió de vehicles cada dia, calen alternatives reals: ferrocarrils regionals potents i un metro més ràpid i ampli”.