En un món obsessionat amb el futur, Joan Salas recorda que la saviesa neix del temps viscut. Hi ha qui associa l’envelliment amb la pèrdua o el declivi, però ell defensa la infravalorada, però essencial, aportació de les persones grans a la societat. Explica com la clau del futur no està només en la joventut, sinó també en el potencial d’una generació que encara pot contribuir molt. Reivindica sovint que la manera que tenen les persones grans de mirar el món pot ajudar a “tranquil·litzar” una societat que ell veu massa accelerada i radicalitzada. Per això insisteix tant en recuperar un diàleg entre generacions que permeti reconstruir valors compartits.

Aquest sociòleg parla amb una claredat que només dona l’experiència. Salas es defineix com una persona inquieta i activa, capaç d’implicar-se i de tirar endavant projectes propis i col·lectius. Observa la societat amb ull crític i considera que valors com la tolerància, el respecte i la solidaritat s’han perdut. Per això parla sovint d’una “educació intergeneracional” que torni a unir el que el ritme modern separa. 

Amb set dècades a l’esquena, Joan Salas no es retira del pensament ni de l’acció. Sap que el temps és limitat, però l’utilitza com a matèria primera del seu compromís. Mira el futur amb serenor, convençut que el seu treball més important encara no està acabat. Ara presideix Sumeris, una associació que va fundar i que treballa per reconèixer el paper de les persones grans en la societat actual.

La longevitat, clau del present

Joan Salas sosté que el futur del país passa per mirar de cara l’envelliment. “L’envelliment de la societat és una de les grans claus del present i encara ho serà més en el futur”, afirma. Insisteix que no es tracta d’un problema, sinó d’un repte d’organització social: milers de persones arriben a la jubilació amb salut, formació i ganes de fer coses, però la societat encara no sap què fer amb aquest potencial. Per això defensa que les persones grans han de deixar de ser percebudes com una càrrega i passar a ser reconegudes com un recurs essencial per reforçar valors com la tolerància, la fraternitat i la solidaritat: “Les persones grans poden ser clau per poder educar a molts nuclis poblacionals. És clau que la societat vegi que necessita aquestes persones”, explica.
 

Mobilitzar una generació que té molt a dir

Salas parteix d’una idea central: la generació que avui es jubila ha crescut dins d’un llarg període d’estat del benestar que no ha caigut del cel. Recorda que els seus pares i avis van patir la guerra, la repressió i la pobresa, i que precisament d’aquí neix l’esforç col·lectiu per construir uns serveis públics sòlids. “Ens hem beneficiat d’una estabilitat que van aconseguir els nostres pares. Ara ens toca retornar-ho”, sosté.

Per a ell, retornar vol dir implicar-se en la vida col·lectiva: educar, acompanyar, fer de pont entre generacions, oferir experiència i temps. Parla de metges jubilats, enginyers, treballadors qualificats, persones que han portat empreses o administracions i que, un cop fora del mercat laboral, volen seguir aportant. “Hi ha molta gent gran amb una capacitat bestial de produir idees i projectes”, subratlla. 
També es refereix al talent silenciat de moltes persones grans que, tot i no tenir càrrecs directius, han acumulat dècades d’ofici i coneixement pràctic. Per a Salas, aquesta experiència pot ser decisiva per reforçar comunitats o per ajudar a joves que entren al mercat laboral.

Cal un observatori de la longevitat

D’aquesta visió neix Sumeris, l’associació fundada i dirigida per Joan Salas. L’objectiu principal és aconseguir la creació d’un Observatori de la Longevitat. Salas explica que aquest observatori “tindrà dos vessants”. La primera és científica i estadística, i la segona és creativa i estratègica. Des de Sumeris ja presenten documents, es reuneixen amb institucions i inverteixen molts esforços per aconseguir portar a terme aquest projecte.

Opina que Catalunya necessita un espai permanent que registri les dades reals de la longevitat, però que també elabori propostes per aprofitar tot aquest potencial. “Les activitats futures de les persones grans han de passar, s’han d’idear i s’han de crear dintre d’aquest observatori”, afirma. Considera que només així les administracions deixaran de fer polítiques fragmentàries i podran construir una mirada integral de l’envelliment.

Discriminació quotidiana i difusa

Salas defineix l’edatisme de diverses maneres, com qualsevol forma de discriminació per motiu d’edat, i sosté que és molt més freqüent del que sembla. “L'edatisme sobretot és pensar que la persona gran es diferent de tu i que té una sèrie de situacions físiques i mentals que no son les mateixes que les teves. Per tant, poso una barrera i no empatitzo amb aquella persona”, explica.

No es tracta només d’un menyspreu obert, sinó de barreres subtils: no escoltar una persona gran perquè se la dona per poc capaç, evitar relacionar-s’hi, decidir per ella, situar-la sempre en el rol de dependent. També assenyala formes més greus, com el maltractament a la llar.

Continuar mentre el cos i el cap responguin 

Joan Salas observa el seu futur amb incertesa, però de forma despreocupada. No es veu impulsant grans projectes nous, però sí mantenint el compromís amb els seus projectes ja en marxa. Continua treballant de manera voluntària a Sumeris i vol seguir contribuint a tot allò que tingui a veure amb la longevitat, la convivència i el paper actiu de les persones grans. Alhora, reconeix amb realisme que arribarà un moment en què l’energia no serà la mateixa: “Arribarà un moment que el meu cos i el meu cap ja no estaran tan adequats per tirar endavant projectes”, admet.

Aquesta mirada cap al futur la combina amb un exercici d’autocrítica. Salas reconeix equivocacions, decisions que avui prendria de manera diferent i, sobretot, ocasions en què hauria volgut cuidar més certes relacions humanes: “El més complicat de la vida són les dependències humanes, les relaciones humanes”.

Per a Salas, l’envelliment no és un final de trajecte, sinó un espai on encara poden néixer idees, projectes i formes de convivència per a un país que necessita recuperar els valors que el van fer créixer.

Professional de l’administració local a Cornellà i l’Hospitalet

Joan Salas (Barcelona, 1954) és fill únic d’una família treballadora del barri de la Ribera, al costat de Santa Maria del Mar. Es forma als jesuïtes i en l’escoltisme, que considera la seva “segona escola”, en plena dictadura. De ben jove es compromet amb l’oposició política i comença a treballar en una empresa constructora amb seu a Madrid, on estudia Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Complutense. La seva vida professional es desenvolupa sobretot a l’administració local, a Cornellà, l’Hospitalet i Barcelona, en projectes de promoció econòmica. Ja jubilat, viu a Sant Just Desvern, està casat i té una filla, i impulsa Sumeris, dedicada al paper de les persones grans.
 

El futur de les pensions

Per a Joan Salas, el debat sobre les pensions és inajornable. Afirma que el sistema actual “segurament no és sostenible” i que caldrà adoptar mesures aviat. Defensa allargar voluntàriament la vida laboral en professions que ho permetin i crear o reorganitzar impostos específics per reforçar el fons de pensions. Recorda que la “guardiola” de la Seguretat Social havia acumulat una gran reserva gràcies a dècades de cotitzacions, però que alguns governs “van tirar mà d’aquesta caixa per tapar altres forats”. També alerta que l’augment de jubilats i la precarietat salarial dels joves tensionen encara més el sistema, que només es podrà salvar amb un gran acord polític.