Jesús Rodríguez Requeijo té 76 anys, va néixer a Castelldefels i va començar a treballar molt jove, amb només 16 anys, en una pedrera de Sitges on acabaria passant més de mig segle de la seva vida laboral. Ell mateix recorda que “vaig començar a treballar l’any 1965, a la mateixa empresa on vaig estar més de cinquanta anys”, un inici que es produeix encara en ple franquisme i que marca de manera definitiva la seva consciència sindical. En aquell context, va ser escollit enllaç sindical dins d’un sindicat vertical, una posició des de la qual començaria a teixir contactes amb altres treballadors per impulsar les primeres Comissions Obreres.

La seva militància estava molt vinculada a la federació de la construcció, el sector al qual pertanyia la seva empresa. Recorda aquells anys com una etapa d’intensa activitat col·lectiva, en què “hi havia discussió, idees diferents, confrontació sindical real”, abans de qualsevol decisió. Les mobilitzacions, especialment al Baix Llobregat, van ser, segons ell, d’una força difícilment comparable amb l’actualitat.

Sindicat, partit i institucions

La trajectòria sindical de Rodríguez Requeijo no es pot desvincular de la seva militància política. Explica que “molts de nosaltres també vam militar al partit” i que, en aquell moment, sindicat i partit formaven part d’un mateix projecte de transformació social. El PSUC va ser, i continua sent, un dels seus referents polítics.

Aquesta implicació el va portar també a l’àmbit institucional. Va formar part de les primeres llistes municipals democràtiques i va exercir com a regidor a l’Ajuntament de Castelldefels durant vuit anys, sempre des del partit comunista. Aquella experiència li va permetre veure la política des de dins, però sense abandonar mai la seva identitat de militant de base.

Jubilació activa i compromís amb la gent gran

Jesús Rodríguez es va jubilar als seixanta anys i porta més d’una dècada i mitja en aquesta etapa vital. Lluny d’entendre la jubilació com una retirada, explica que “des d’aleshores he continuat actiu amb la gent gran de Comissions Obreres”, formant part de l’executiva comarcal del Baix Llobregat i participant en diferents espais de representació com el Consell Consultiu de la Gent Gran, a Sant Feliu. La seva activitat sindical s’ha adaptat a una nova realitat, però manté intacta la voluntat d’incidir.

En l’àmbit personal, està casat des de fa més de cinquanta anys i té diversos fills. Reconeix que la seva dona ha estat una peça clau, ja que “mai em va posar problemes per anar a congressos o reunions”, assumint una dedicació que sovint implicava absències. Alhora, no amaga que la vida també deixa ferides, com la pèrdua dels pares sent molt jove o la mort recent de la seva germana petita, fets que, diu, “sempre es porten a dins”.

"Quan una persona es jubila, té dret a continuar vivint la seva pròpia vida"

Desencís polític i espai públic

Rodríguez Requeijo observa amb preocupació la societat actual i confessa que li costa entendre determinades actituds. “El que més em costa d’entendre avui és veure com gent treballadora acaba donant suport a opcions polítiques que van en contra dels seus propis drets”, afirma, especialment quan veu pensionistes defensant discursos que amenacen les mateixes pensions. Aquesta incomprensió s’estén també a determinades expressions juvenils que ell percep com una pèrdua de memòria democràtica.

És especialment crític amb el tracte institucional cap a la gent gran. Denuncia que “hi ha molta hipocresia institucional” i posa exemples concrets com aquells partits que defenen als sèniors, però un cop en el poder no creen polítiques per alliberar a persones grans atrapades en pisos sense ascensor. També reivindica el dret a viure la jubilació amb autonomia, advertint que convertir l’ajuda familiar en una obligació “és una forma d’esclavitud”, aclarint que no succeeix sempre, però sí més del que hi hauria.

Pel que fa a l’espai públic, defensa que “les ciutats són per a les persones, no per als cotxes”, i recorda que una persona gran amb dificultats de mobilitat té dret a circular lliurement. Per a ell, això també és política, encara que sovint no es vulgui reconèixer.

Valors, activitat i mirada final

Jesús Rodríguez es manté actiu també en l’àmbit personal. Li agraden les motos, la fotografia i va regularment al gimnàs, no amb l’objectiu de muscular-se, sinó com a forma de manteniment corporal. Considera que la força és clau per evitar lesions i que aquestes activitats, sumades a la seva implicació social, el mantenen viu i actiu. Amb setanta-sis anys, afirma sense dubtar que “continuo sent el mateix” i que segueix disposat a mobilitzar-se. La seva mirada final es resumeix en una idea clara: “no cal tenir moltes coses materials per viure bé”, sinó viure amb valors, coherència i compromís.

Quan l’experiència els molesta i la joventut s’abarateix

Jesús Rodríguez Requeijo observa el món laboral amb la mirada de qui ha viscut dècades de lluita sindical i transformacions profundes en les relacions de treball. Des d’aquesta perspectiva, assenyala que l’edat s’ha convertit en una frontera invisible però efectiva. “A una persona de 55 anys ja no l’agafen perquè és gran, encara que sigui un professional”, afirma, denunciant una discriminació que expulsa talent i coneixement del mercat laboral.

Per a Rodríguez, el problema no és tècnic, sinó ideològic i econòmic. “Avui no es valora l’experiència. Es valora el que costa menys”, resumeix, apuntant a una lògica empresarial que prioritza l’estalvi immediat per sobre de la qualitat i l’estabilitat. Aquesta mateixa lògica és la que explica, segons ell, la situació dels joves, atrapats en un sistema que els necessita, però no els protegeix.

El dirigent sindical és clar a l’hora de descriure aquesta realitat: “als joves se’ls paga menys i de vegades se’ls exigeix més. Aquest és el sistema”. Una dinàmica que es tradueix en pràctiques quotidianes que normalitzen la precarietat, com quan “agafen un noi jove i li paguen quatre duros”. Davant del discurs dominant sobre l’esforç, Rodríguez desmunta el relat afirmant que “avui es parla molt d’esforç, però l’esforç real el fan sempre els mateixos, les persones humils i  treballadores”.

La conseqüència és una generació que accedeix al treball sense drets consolidats. “Un jove que entra a treballar sense saber els seus drets, entra sense estabilitat i sense perspectiva de futur”, explica. Una de les expressions més clares d’aquesta explotació és l’ús abusiu de becaris, ja que “ara s’utilitzen becaris que treballen com qualsevol altre treballador, però sense cobrar o cobrant molt poc, i això és explotació”.

Infància, xarxes socials i una nova forma d’explotació

Jesús Rodríguez Requeijo observa amb una barreja d’indignació i preocupació un fenomen cada vegada més present a les xarxes socials: la utilització de menors com a reclam comercial per part de les mateixes famílies. Per a ell, no es tracta d’una moda inofensiva ni d’un joc, sinó d’una pràctica greu. Ho expressa sense embuts quan afirma que “que una família posi un nen de vuit o deu anys a fer TikToks anunciant cremes o roba és una atrocitat”.

Rodríguez considera especialment alarmant l’exposició pública de criatures tan petites, sotmeses a dinàmiques adultes de consum i aparença. “Posar nens tan petits a exposar-se a les xarxes socials, a pintar-se, a vestir-se per vendre productes, és jugar amb ells”, alerta, tot subratllant que sovint es banalitzen els riscos emocionals i psicològics. En aquest sentit, insisteix que “això és una forma d’explotació infantil, encara que es disfressi d’alguna cosa moderna o divertida”.

Segons el seu punt de vista, el problema no és només econòmic, sinó també ètic. “Utilitzen els nens per guanyar diners o visibilitat, sense pensar en les conseqüències que això tindrà per a ells”, afirma. El resultat conclou, en una alteració prematura de la infància, ja que “és canviar-li la vida a un nen per uns ‘likes’ o per negoci, i això no s’hauria de permetre”.